La decisió de Brandes

La decisió de Brandes em va decebre perquè hi vaig trobar un cert preciosisme que em semblava innecessari. Potser la nosa de l’estil em va impedir copsar l’abast del tema, i el final de la novel·la va confirmar la decepció. No em semblava, però, un mal llibre: no m’havia caigut de les mans, seguia la trama amb interès, però estava ben lluny de la força de Cinc nits de febrer. I potser el problema, en el fons, era aquest: que hauria volgut llegir un altre Cinc nits de febrer, en comptes de La decisió de Brandes. Però els bons escriptors, i Eduard Márquez n’és un, no s’acontenten amb la repetició de les fites assolides i miren més enllà.

Les Converses amb Hannah Arendt em van donar la clau per comprendre l’abast de La decisió de Brandes. El protagonista dedica un gran esforç a realitzar un gest de rebel·lió contra els nazis que pot semblar insignificant en el context de l’ocupació de París durant la Segona Guerra Mundial, però que demostra que aquests gestos, tan petits com es vulgui, són possibles. Temps després d’haver-la llegit, la novel·la d’Eduard Márquez continuava fent camí entre altres llibres malgrat la decepció, fins que vaig comprendre que el final no tenia res a veure amb un preciosisme estèril sinó que proposava una tesi molt ambiciosa que té a veure amb la possibilitat de l’acció política individual en contextos d’opressió. Una tesi tan torbadora que si bé Cinc nits de febrer i Els silenci dels arbres havien estat traduïdes a l’alemany, amb una molt bona acceptació de lectors i crítica, La decisió de Brandes, en canvi, no; potser perquè d’alguna manera tocava una ferida encara oberta i qui sap si els editors consideraven que un escriptor estranger no tenia dret a furgar-hi.


L’últim dia abans de demà, una novel·la extraordinària, m’ha donat la clau per dissipar la percepció que tenia d’aquell preciosisme sobrer. I no tan sols perquè Eduard Márquez hagi optat per una eficaç contenció estilística, que es resol en una profunditat poètica al servei de la narració, sinó perquè també m’ha obligat a repensar la funció de l’art en la seva obra. El personatge de Francesca, inspirat en la fotògrafa Francesca Woodman, està íntimament relacionat amb altres personatges d’Eduard Márquez que també practiquen alguna disciplina artística. He trigat força pàgines a comprendre que la relació entre aquests personatges i l’art sempre és íntima, corporal, com si el violí, el pinzell o la càmera fossin un òrgan més del cos i, per tant, igualment fràgils. A L’últim dia abans de demà, l’art esdevé una cosa quotidiana: despulla la vulnerabilitat de Francesca, però també inspira per jugar amb un nen o ajuda a pensar situacions complicades. És a dir, que l’art no aspira tan sols a representar el món, sinó que en forma part i hi intervé.

Gràcies a lectures posteriors he descobert que La decisió de Brandes és més gran que quan vaig girar-ne l’últim full per primera vegada. Els bons llibres perduren en la memòria i irrompen entre altres lectures per reivindicar una nova mirada que mostri la seva riquesa. L’estil i el tema s'han fusionat definitivament en una narració sòlida, encara que això hagi passat anys després.