La decisió de Brandes

La decisió de Brandes em va decebre perquè hi vaig trobar un cert preciosisme que em semblava innecessari. Potser la nosa de l’estil em va impedir copsar l’abast del tema, i el final de la novel·la va confirmar la decepció. No em semblava, però, un mal llibre: no m’havia caigut de les mans, seguia la trama amb interès, però estava ben lluny de la força de Cinc nits de febrer. I potser el problema, en el fons, era aquest: que hauria volgut llegir un altre Cinc nits de febrer, en comptes de La decisió de Brandes. Però els bons escriptors, i Eduard Márquez n’és un, no s’acontenten amb la repetició de les fites assolides i miren més enllà.

Les Converses amb Hannah Arendt em van donar la clau per comprendre l’abast de La decisió de Brandes. El protagonista dedica un gran esforç a realitzar un gest de rebel·lió contra els nazis que pot semblar insignificant en el context de l’ocupació de París durant la Segona Guerra Mundial, però que demostra que aquests gestos, tan petits com es vulgui, són possibles. Temps després d’haver-la llegit, la novel·la d’Eduard Márquez continuava fent camí entre altres llibres malgrat la decepció, fins que vaig comprendre que el final no tenia res a veure amb un preciosisme estèril sinó que proposava una tesi molt ambiciosa que té a veure amb la possibilitat de l’acció política individual en contextos d’opressió. Una tesi tan torbadora que si bé Cinc nits de febrer i Els silenci dels arbres havien estat traduïdes a l’alemany, amb una molt bona acceptació de lectors i crítica, La decisió de Brandes, en canvi, no; potser perquè d’alguna manera tocava una ferida encara oberta i qui sap si els editors consideraven que un escriptor estranger no tenia dret a furgar-hi.


L’últim dia abans de demà, una novel·la extraordinària, m’ha donat la clau per dissipar la percepció que tenia d’aquell preciosisme sobrer. I no tan sols perquè Eduard Márquez hagi optat per una eficaç contenció estilística, que es resol en una profunditat poètica al servei de la narració, sinó perquè també m’ha obligat a repensar la funció de l’art en la seva obra. El personatge de Francesca, inspirat en la fotògrafa Francesca Woodman, està íntimament relacionat amb altres personatges d’Eduard Márquez que també practiquen alguna disciplina artística. He trigat força pàgines a comprendre que la relació entre aquests personatges i l’art sempre és íntima, corporal, com si el violí, el pinzell o la càmera fossin un òrgan més del cos i, per tant, igualment fràgils. A L’últim dia abans de demà, l’art esdevé una cosa quotidiana: despulla la vulnerabilitat de Francesca, però també inspira per jugar amb un nen o ajuda a pensar situacions complicades. És a dir, que l’art no aspira tan sols a representar el món, sinó que en forma part i hi intervé.

Gràcies a lectures posteriors he descobert que La decisió de Brandes és més gran que quan vaig girar-ne l’últim full per primera vegada. Els bons llibres perduren en la memòria i irrompen entre altres lectures per reivindicar una nova mirada que mostri la seva riquesa. L’estil i el tema s'han fusionat definitivament en una narració sòlida, encara que això hagi passat anys després.

Hipòtesi

A Biel Mesquida

Potser l’assumpte més apassionant de la literatura contemporània sigui la representació de la consciència: les estratègies narratives que es van experimentar durant el modernisme —amb la poesia com a avantguarda i amb novel·les com l’Ulisses de Joyce com a fites ineludibles— han evolucionat al mateix ritme que es modificaven els models que, des de la ciència, aspiraven a emular el funcionament del cervell. Som un cos fràgil que pensa. El qüestionament de la linealitat narrativa i la descomposició de la percepció temporal i espacial dels personatges són també un correlat dels molts assetjaments a la idea de consciència practicat des de diverses disciplines científiques, i no tan sols una exigència de la cosa postmoderna.

Primavera, estiu, etcètera

Quan recomanava Primavera, estiu, etcètera a un company el seu primer comentari, després d’haver obert el llibre i d’haver deixat anar ràpidament les pàgines que pressionava amb el polze esquerre, va ser: té molts diàlegs, oi? Més que no et penses, li vaig respondre. I és que el tret més destacable de l’estil és precisament la capacitat de recollir tots els matisos de l’oralitat. Un exemple:

El Tomeu ja veu que anem entrant al seu territori
—Sí, és un sofà d’aquets que s’atxeque això, veu? I astires les cames, veus?
—És fantàstic, això.
—Oh, tu que ets arquitecta ja ho deus sapiguer.
Aquesta és l’altra. Tot comença de la manera més innocent: «tu que ets arquitecta...», i a partir d’aquí ja hi pots anar posant els complements més rocambolescos: ja em diràs si són maneres, una finestra que no tanque bé; si puges a l’angorfa notaràs l’escalfor del tubu de l’astufa; veuràs que anquet anxufe no hi ha corrent. I aleshores sempre és el mateix: No, és que jo faig equipaments, rehabilitacions, peritatges. I llavors és quan et demanen per parets mestres, bigues travesseres i esquerdes al sostre amanides amb les últimes notícies sobre explosions de gas, ensorraments de túnels del Carmel i Sagrades Famílies. Un dia n’hauria d’escriure una antologia, però no pas avui, perquè amb el matrimoni Petit i un tallat fumejant entre les mans, els temes van rodant i no me’n vull perdre cap. A més amés, la meua immersió lingüística ja està donant resultats i gaudeixo de sentir com la llengua em va sola, costa avall: Vei que hau canviat tots los mobles i tot, estan molt bé.

Diàlegs directes i indirectes que aconsegueixen caracteritzar els personatges amb eficàcia, paràgrafs salpebrats amb breus monòlegs o interpel·lacions al lector, i un ús dels registres dialectals molt pertinent des del punt de vista narratiu perquè mostra la relació entre l'Èlia i els llocs on ha viscut: la gran ciutat i el poble on va néixer.

Èlia, la narradora protagonista, domina l’estil i domina el tema: una dona de trenta-sis anys que torna puntualment al poble per Tots Sants, amb la diferència que ara hi torna sola, sense el seu home. Sense cobertura per al telèfon mòbil ni connexió a internet, agusa la percepció de les coses; les trobades i situacions més o menys previsibles en un poble petit durant uns dies de vacances s’eixamplen i evoquen constantment el passat i expliquen el present. En l’anar i tornar del present al passat, Primavera, estiu, etcètera és un bildungsroman —si feia temps que no emprava aquesta paraula que fa tanta patxoca—, una novel·la de crisi personal i històrica —la protagonista és arquitecte i pateix l’esfondrament de la bombolla de la totxana—, una novel·la costumista...

La primera part, «Tardor», és enlluernadora. La segona part, «Hivern», també, però tenia la sensació que em trobava davant l’ímpetu d’una escriptora amb una primera novel·la on vol explicar-ho tot, potser massa. Hi havia capítols que em semblaven sobrers, com si es vantés de dominar l’estil i de dominar el tema: el capítol on la tieta explica de manera prolixa els mecanismes de la xafarderia al poble tot evocant una escapada de l’Èlia adolescent amb en Bernat, o el capítol on l’Èlia acompanya el pare al tros i descriu una jornada collint olives. Fins i tot vaig pensar que una mica més de contenció hauria millorat l’estructura de la novel·la. Error greu: l’estructura d’una novel·la només queda clara quan s’arriba a l'última pàgina. I el final de Primavera, estiu, etcètera és magistral perquè esfondra les expectatives. Els capítols que semblaven sobrers esdevenen del tot pertinents, la percepció de tota la novel·la es capgira. La narradora que semblava dominar el tema descobreix que desconeix, fins al punt que perd la capacitat de dir: el capítol «Milions de quilòmetres» és el contrapunt exacte de totes les pàgines precedents.

Al final, un avió s’enlaira i, quan vola sobre les terres de l’Ebre, l’Èlia evoca amb nostàlgia el poble, quan tot semblava transparent.

Quinze minuts

M’agrada recollir i plegar la roba estesa, potser perquè això defineix els dissabtes tant com la música de cambra que em reservo als matins. Avui Haydn, que em distreu quan intento escriure alguna cosa sobre Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i el cap se me’n va cap una altra novel·la extraordinària, L'últim dia abans de demà d’Eduard Márquez, mentre contemplo les tres novel·les que llegeixo aquests dies: En la juventud está el placer, de Denton Welch, perquè du una faixa amb un elogi de César Aira, L’alquímia del mercat d’alquímies de Maurici Pla, perquè recordo amb gratitud l’esplèndid assaig Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel i Los sinsabores del verdadero policía de Roberto Bolaño, perquè Roberto Bolaño sempre és Roberto Bolaño. La collita dels darrers dies espera el seu torn: Nueva York de Pier Paolo Pasolini, Enciclopedia B-S de José Emilio Burucúa, La filosofía judía, una guía para la vida de Hilary Putnam, Novotsky de Helder Farrés i, potser, Ahora, escribo, de Lolita Bosch, que em fa pensar en unes paraules de Manel Ollé publicades a l’últim número de L’Avenç, a propòsit de T.S. Eliot:

Així, per exemple, no té cap inconvenient a dedicar unes quantes pàgines a preguntar-se perquè l’irrita tant la poesia de Shelley, en comptes de ventilar-la directament amb un exabrupte, una jeremiada o una ganyota de menyspreu. Normalment al gremi les coses van d’una altra manera: molts en tindríem prou amb ignorar-lo del tot i, en tot cas, declararíem la guerra als qui el llegeixen i l’estudien.

Dissabte toca ser civilitzat: escoltar Haydn, plegar la roba neta, reflexionar seriosament si cal esforçar-se a esbrinar perquè una obra que m’agradaria que m’agradés no m’agrada, i dedicar quinze minuts a escriure.

Els infinits

Resulta difícil llegir una crítica d’Els infinits que no al·ludeixi a la força de l’estil. Gairebé totes la celebren, però he trobat també alguna objecció, com la de Milo J. Krmpotic quan es refereix a les “exquisitas pero un tanto indigestas descripciones sensuales”. Un llibre més de dues-centes pàgines fet únicament de descripcions sensuals pot resultar indigest, certament, però l’encert de John Banville, la meravella d’Els infinits, consisteix en la modulació l’estil entre els ressons homèrics i la frase trivial. Un encert que es projecta més enllà, sobretot en la trama i en la focalització dels personatges, de l’abstracció dels infinits universos paral·lels a les inquietuds més banals de la família Godley.

El narrador és un déu, Hermes, capaç d’ajustar els engranatges de l’univers perquè l’aparició de l’alba s’endarrereixi una hora sense que els sofisticats aparells dels astrònoms registrin cap anomalia. Una proesa que té més de mèrit en un segle XX que dos mils anys enrere, fins i tot en l’univers paral·lel al nostre on es desenvolupa l’acció. Malgrat el seus poder i sapiència, els humans li són un enigma, una creació divina que ha evolucionat de manera imprevista i que costa d’entendre, més enllà d’algunes certeses:

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat de sofriment del món els anihilaria a l’instant, com una alenada del gas més letal. Nosaltres tenim estómacs més forts, pulmons més resistents, ho veiem tot en el seu horror en cada moment, i no quedem espaordits; aquesta és la diferència: això és el que ens fa divins.

Els déus miren la realitat cara a cara, els mortals en canvi ens hem d’acontentar amb el reflex incert d’un mirall entelat. L’enigma d’Els infinits no són, però, ni els déus ni els infinits universos paral·lels: és la realitat tal com la percebem i la representem els humans, i la curiositat d’Hermes envers això és el motor de la novel·la. L’estil i la trama se sotmeten a un procés d’estranyament esplèndid: les activitats i les coses quotidianes són explicades amb la mirada d’un déu que s’esforça per adaptar-se al punt vista dels humans i al seu llenguatge limitat. L’estranyament que recorre les pàgines de la novel·la és fruit d’aquesta tensió.

Així, una jornada en la vida dels Godley, amplificada en anys a partir dels records dels membres de la família, esdevé un relat apassionant on el sentit de l’humor conviu amb la tragèdia, la comèdia pastoral amb la reflexió transcendental. Un déu que penetra en la consciència dels personatges i es deixa endur pel corrent de la narració, fins al punt que de vegades és desconcertant perquè fa l’efecte que crea una mena d’enlloc de paraules que no és ben bé ni el narrador ni el personatge, un escreix inesperat.

Sis anys de blog

Hola,

perdona que m’adreci a tu en comptes de comentar coses de llibres, però avui és un dia especial: aquest blog fa sis anys. Durant tot aquest temps m’he sentit sempre molt ben acompanyat i és per això que vull donar-te les gràcies. Les coses han canviat molt d’ençà que vaig publicar el primer apunt, prou que ho saps, de manera que no m’hi estendré: d’un temps que érem pocs i ens ho llegíem tot a l’esclat del Facebook, del Twitter i altres eines, deunidoret. Aquest blog també ha canviat una mica, però entre la urgència inicial per explicar coses de l’ofici i una certa contenció actual, estic content d’haver mantingut un estil, tot i que no m’he aturat mai gaire a definir-lo. Vaig començar sense cap propòsit concret i així continuo; suposo que si descobrís perquè mantinc aquest blog tot plegat perdria la gràcia.

Salutacions cordials.