Señales que precederán al fin del mundo

A Señales que precederán al fin del mundo passen moltes coses. La protagonista és una jove treballadora, responsable i respectuosa que substitueix la família per la incertesa d’un món nou. La història tantes vegades escrita del jove tercermundista que viatja al primer món, amb la diferència que en aquest cas no és una novel·la de formació: la protagonista ha de superar diverses etapes d’un recorregut mític, però si ho aconsegueix és perquè abans ja havia madurat, i aquest és un gran encert que Yuri Herrera explica molt bé a Unasletras:

La historia de un viaje y de los descubrimientos que en él hace una mujer fuerte y sabia. Descubrimientos sobre sí misma, sobre el lugar que abandona y el lugar al que llega, y sobre el lenguaje, que es algo que espero también afecte al lector.

Hi ha, doncs, un viatge d’iniciació d’una jove dona sàvia, però no una entrada a la vida adulta, que seria anterior, potser perquè abandonar aviat la infantesa és imprescindible en societats on la supervivència depèn de no dependre gaire de ningú.

Però Yuri Herrera podria haver escrit qualsevol altra història i el llibre seria igualment excel·lent: el mèrit de Señales que precederán al fin del mundo és la llengua. L’he obert sovint a l’atzar i sempre m’ha seduït l’estil. Els diàlegs, per exemple, són breus i esmolats. Hi ha llibres que em cauen de les mans quan ensopego reiteradament amb localismes innecessaris, tòpics o inversemblants; suposo que amb l’edat augmenten les manies. Una prosa sorprenent i precisa, enlluernadora, que està escrita parant l’orella i sotmetent les paraules a una acurada destil·lació perquè resulti veritable, contribueix a l’eficàcia dels diàlegs:

Fins a l’última pàgina es manté la il·lusió que el narrador no es podria haver expressat de cap alta forma. L’autor marca els límits de la versemblança i se’n surt amb escreix. Una meravella.