Los muertos

Frases curtes, formes impersonals, el·lipsi. La primera part de Los muertos és un exercici d’estranyament pertorbador: el Nuevo es materialitza en un món similar a la ciutat Nova York dels anys 90, però la naturalitat amb què s’accepten algunes distorsions i anacronismes encapçala les estratègies que utilitza Jordi Carrión per jugar amb les expectatives; cada paràgraf planteja interrogants nous que obliguen a revisar les idees que s’han anat formant en el transcurs de la lectura.

L’estratègia més fascinant té a veure amb el narrador, un narrador que, de fet, no narra sinó que descriu una narració a l’estil de les sèries de televisió que segueixen diferents fils argumentals que s’entrellacen i se separen, que oposen una complexitat narrativa que Steven Johnson defineix i situa en l’evolució recent de la cultura de masses. Una estratègia perfectament lligada a la gran quantitat de referents audiovisuals, tecnològics, i literaris —incloent-hi el còmic—, a la textura de pastitx que impregna tota novel·la, i que Jorge Carrión coneix molt bé, com ho demostra l’article «Héroes. Apoteosis del reciclaje», publicat al dossier «Televisión: género literario», dins del número 294 de la revista Quimera, al maig de 2008.

L’ambigüitat del punt de vista tindria, al principi, relació amb la representació d’una percepció inhumana de les coses. La descripció de la narració sembla —manllevant paraules de Zizek que vaig utilitzar a propòsit d’Un rostre que no és meu, d’Òscar Palazón— un pla objectiu, però en realitat es tracta d’un pla subjectiu, una selecció aparentment asèptica d’uns fets que s’esdevenen a una pantalla, realitzada per un espectador fantasma que no he sabut situar fins al final i que introdueix al lector en el desenvolupament de l’entrellat.

La protagonista de Los muertos no és cap dels personatges que hi apareixen sinó una sèrie de televisió. Els assaigs que clouen cadascuna de les dues parts resolen de manera magistral la caracterització d’una protagonista que no és humana i que no es limita a una emissió televisiva. La seva funció principal és, doncs, narrativa i no teòrica, atès que la teoria està supeditada al naixement i evolució i mort d’un ens de ficció que s’estendrà per milions de pantalles.

De la mateixa manera que el cinema va desenvolupar tècniques narratives heretades de la literatura i posteriorment va influir en la literatura amb tècniques pròpies que s'inventaven als platós i a les sales de muntatge, la televisió i la literatura estan condemnades a influir-se mútuament. La conversió al llenguatge novel·lesc de les estratègies de la ficció televisiva no és nova, però la singularitat de Los muertos és la forma com es resol. Una solució que inclou també trets manllevats de les pantalles dels ordinadors. Cal remarcar aquí que el resultat d’aquesta operació d’apropiació és estrictament literari: no cal haver vist les sèries de televisió ni les pel·lícules que s’hi al·ludeixen per llegir-la.

El tema inicial del refús a l’estranger aviat es matisa i guanya profunditat a través dels revolts de la identitat, del sentiment de pertinença a una comunitat, de la culpa, de l'herència, etc. Temes que són recurrents en l’obra de Jorge Carrión però que en aquesta novel·la assoleixen una forma més personal i colpidora, gràcies al risc formal, un risc reeixit amb escreix.