dilluns, de març 01, 2010

El Tercer Reich de Roberto Bolaño, o El meravellós estiu breu d’Udo Berger

. dilluns, de març 01, 2010

Un joc no és mai un simple joc: dels tradicionals com els naips, els escacs o el parxís al programa més sofisticat, sempre hi ha un rerefons simbòlic que reviu a cada moviment, clic o tirada de daus, encara que no en siguem sempre conscients. Udo Berger és el campió alemany d’El Tercer Reich, un joc que compta amb un manual voluminós, clubs de seguidors per tot el món, revistes i fanzines que aporten, discuteixen, refuten variants i estratègies. Durant les vacances d’estiu a la Costa Brava amb Ingeborg, Udo escriu un diari per registrar el procés d’elaboració d’un assaig definitiu sobre el joc, un article que li podria canviar la vida perquè li obriria les portes de la professionalització. Jove, ben plantat, amb una xicota intel·ligent i atractiva, Udo Berger és l’antítesi del protagonista negre, gras, nerd i verge de La maravillosa vida breve d’Oscar Wao, de Junot Díaz. Tenen el comú la passió —addicció— per aquesta mena de jocs i el fet que la violència, inofensiva sobre el tauler, és el correlat d’una violència real i abismal que determina la seva vida: la dictadura Trujillo a la República Dominicana i la Segona Guerra Mundial.

La diferència és que, en el cas d’Óscar Wao, el joc és evasiu, mentre que en el cas d’Udo Berger penetra en la seva consciència i determina la manera com es relaciona amb el món, tant pel que fa a l'aplicació inconscient de les estratègies del joc al seu entorn com pel que fa a la preferència aparentment ingènua pel bàndol nazi. Determinades escenes estan descrites amb el mateix llenguatge que utilitza per parlar d’El Tercer Reich, en un procés d’identificació que assoleix el cim en els moments de domini absolut sobre la partida que juga contra un personatge misteriós, el Quemado; un estranger desarrelat d’origen sudamericà que viu a la platja, en un búnquer format pels patins que lloga durant el dia, un home desfigurat pel foc però amb un cos fort i musculós que causa fascinació i repulsió alhora. L’article no avança gaire, però, perquè aviat es veurà arrossegat a conèixer altres personatges: turistes alemanys com Charly i Hannah, joves vividors més o menys tèrbols com el Lobo o el Cordero, o a guanyar-se la confiança de Frau Else, que regenta l’hotel davant l’absència del seu marit, malalt.


Malgrat que Udo Berger registra cada dia al seu diari amb tota mena de detalls, Bolaño aconsegueix de manera magistral que el llenguatge mediat pel joc que utilitza el protagonista deixi entreveure tot de situacions que remeten a un món tèrbol, a comportaments potser abominables dels quals no n’és conscient al començament, però que després resulten impenetrables, entre algunes paraules, moltes conjectures i molt poques evidències. Aquests fets, per tant, no s’aclareixen mai del tot. Potser una segona lectura més atenta de determinats capítols en desvelaria més trets, però em sembla fonamental que l’atmosfera de misteri ominós que a poc a poc envaeix la novel·la no desaparegui del tot després de l’última pàgina. Si la relació d’Óscar Wao amb la cosa que convindrem a anomenar encara com a realitat és de col·lisió constant i acaba en fractura, en el cas d’Udo Berger, a partir del moment que la cosa que convindrem a etc. canvia de fesomia gràcies a la partida amb el Quemado, és de dissolució.


Si fos un crític literari ara tocaria determinar el lloc que ocupa El Tercer Reich en l’obra de Roberto Bolaño. Però com que no ho sóc, tan sols puc dir que m’ha semblat una gran novel·la i que està entre les millors de l’autor, després de 2666 i Los detectives salvajes i abans de La pista de hielo o Una novelita lumpen, que recentment s’han incorporat al catàleg de l’editorial Anagrama. Desconec les raons que van menar a desar-la en un calaix. El Tercer Reich és una novel·la acabada, el final és coherent amb el procés de dissolució de la manera d’entendre el món que viu el protagonista. L’única raó que se m’acut és que Roberto Bolaño s’hi exposa molt més que a altres novel·les. El Quemado com a projecció de l’autor resultaria un recurs massa evident per mostrar o conjurar vivències molt íntimes. Perquè si hi ha una diferència entre el procés de dissolució final de Los detectives salvajes, per exemple, i El Tercer Reich és que en la primera no hi ha un judici moral clar: tot s’allunya i es difumina però els personatges no perden en cap moment la seva complexitat, mentre que a la segona el Quemado és el responsable de presa de consciència d’Udo Berger respecte del rerefons simbòlic del joc, un joc que deixa de ser un simple joc perquè revela la naturalesa violenta del simbolisme que el defineix. El Tercer Reich, doncs, seria la novel·la d’una revenja contra la Història amb final feliç: la banalitat del mal fa autocrítica i s’esmena. Però la revenja, tal com es pot llegir al final extraordinari, brutal, d’Estrella distante, no sol portar la felicitat, encara que resti impune.

9 comentaris:

Борис Савинков ha dit...

Malgrat tot, crec que el Quemado és , d’alguna manera, la projecció de l’autor. A mi em sembla que si be sembla una obra molt propera a “La pista de hielo”, com més hi penso més distancia hi trobo. No vaig poder evitar una certa esgarrifança quan Udo Berger en l’anotació del dia 11 de setembre recull les celebracions de la Diada, i curiosament (intencionadament) descriu que quan avioneta escrivia paraules en el cel que el vent esborrava. No sabem que escrivia, però per la Diada mai cap avioneta va escriure res al cel de Blanes. En canvi l’onze de setembre és evident que té un altre sentit molt poderós per a un xilè. I se’m fa inevitable evocar l’aviador Wieder que a “Estrella distante” (suposadament posterior) escrivia versos en el cel. Amb els Wieder i companyia és amb qui potser passa comptes el Quemado. I això deixaria “El Tercer Reich” més propera a “Estrella distante”, “Nocturno de Chile” o “La literatura nazi en América”.

Portnoy ha dit...

Lo que dice Борис Савинков sobre el 11 de septiembre se me pasó en la lectura.
Estoy de acuerdo con que es una novela terminada (tal vez no revisada en su parte final, pero es una apreciación personal) y con que es un misterio porque no fue publicada con anterioridad, sobre todo teniendo en cuenta su calidad.
La relación con Oscar Wao está muy bien.
:-)
Un saludo

Allau ha dit...

He llegit opinions molt diverses sobre aquest llibre: els que el situen entre els millors de Bolaño i els que pensen que mai no hauria d'haver estat publicat. Jo, de moment, donaré prioritat als Bolaño sancionats per l'autor que em queden per llegir.

Curiosament vaig per la meitat d'Oscar Wao.

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

Com que ara no recordo si ho vaig llegir al T.R. o al 2666, esborro el comentari i demano disculpes als lectors i al mestre Llibreter.

Sigui com sigui, excel·lent post, i, com diu Portnoy, boníssim paral·lelisme entre Junot i el mestre B.

salut!!

el llibreter ha dit...

La teva observació, Boris, fa que esperi amb impaciència el teu comentari de la novel•la. Segur que hi trobaràs més coses que m’han passat desapercebudes. La filiació que suggereixes per a la novel•la em sembla del tot encertada.

La relació amb Óscar Wao, Portnoy, és en realitat la constatació d’un altre fracàs: reconec que he estat incapaç d’escriure un apunt sobre la novel•la de Junot Díaz i relacionar-la amb El Tercer Reich és l’única manera que he trobat per parlar-ne.

Vaig llegir l’Óscar Wao, Allau, gràcies a la insistència d’un bon amic. Em va semblar una novel•la extraordinària, brutal. Bolaño, per sort, té molts llibres extraordinaris i brutals.

Gràcies, Artista, no tinc paraules...

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

A mi el Wao cada vegada m'agrada menys. No hi veus la pervivència de la mirada real-maravillosa, malgrat l'spanglish?
Abraçada
Jordi C.

Ferran ha dit...

Es una bona novel·la i jo que em crec Déu en aquest tema perquè ho he llegit tot, tot, (de Bolaño), la col·loco tercera. Abans hi ha "2666" i "Los detectives"..., però tampoc molt abans. A més, recordeu que l'anava a rescriure tota, però sabent el que ja sabia va preferir focalitzar els seus esforços a "2666"

el llibreter ha dit...

Si et refereixes a l’afer fukú, no m’ho sembla pas, Jordi. Un sol tret no fa gènere, i més si la cosa ve per un narrador observador més o menys escèptic.

Jo també he llegit tot Bolaño, Ferran, i aquest tercer lloc que atorgues a El Tercer Reich no em sembla desassenyat, però hauria de tornar a llegir Nocturno de Chile i Estrella distente, que em semblen les dues novel•les que podrien disputar-li el lloc.

Salutacions cordials.