A «Les monedes marquen» d’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates de Quim Monzó llegia
Totes les coses periran però, quan les escrivim, no pensem que un dia denotaran l’ahir. Avui, per exemple, moltes actituds telefòniques —en obres de teatre, pel·lícules o contes— denoten el pas del temps. ¿Com pot en Tal trucar a en Tal Altre cada dia des de casa —per assetjar-lo i insultar-lo de manera anònima— sense que aquest descobreixi el número gràcies a l’identificador de trucades, tan habitual ara en segons quins models de telèfon?
i he relacionat immediatament aquest article amb Estimat amic: Cartes. Textos que recull les cartes que es conserven de la correspondència entre Pere Calders i Joan Triadú. De fet, La majoria són de Pere Calders, perquè de Joan Triadú només se’n conserven tres. L’he relacionat concretament amb la pàgina 118:
5523 de juny de 1964
Estimat amic: us desitjo de tot cor que passeu un dia del vostre sant ben feliç.
Una forta abraçada!56Barcelona, 14 de setembre de 1964
Estimat amic: en Jordi Garcia, de Serra d’Or, em va demanar l’original de «Qüestions obertes» per al mes de novembre. Avui, en el mateix correu d’aquesta còpia, li trameto el treball conjunt. Si tens alguna cosa a objectar-hi, serem a temps, penso, a les rectificacions que calguin o a la supressió total.
[ ... ]
Han calgut catorze anys, més de cinquanta cartes, superar els obstacles econòmics i polítics i travessar l’oceà Atlàntic per canviar el vós pel tu. Les referències a cartes que no arriben, o que no se sap si arribaran a temps perquè publiquin el conte o l’article adjunts, o les dificultats per publicar una revista són fets que denoten inevitablement com han canviat les coses des de llavors, però em sembla més profund el canvi de tractament perquè penso que té a veure amb la manera de relacionar-se amb les persones. Probablement la distància física va ser decisiva per mantenir un tractament que no sé si la proximitat literària convidava a abandonar. L’expressió “Una forta abraçada!”, en canvi, no sorprèn: és ben habitual en correus electrònics, comentaris, xarxes socials, etc., però un “vós” en aquests contextos virtuals seria del tot sorprenent.
Tant si són anteriors com posteriors a la pàgina que he esmentat, les cartes d’Estimat amic i els articles de Joan Triadú que completen el volum que han editat Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí són una delícia. Malgrat la franquesa amb què escriu Pere Calders, no resulta difícil intuir les coses que no diu, les esperances i neguits que dipositava en la labor del crític per penetrar en la seva obra i facilitar-ne la difusió. Immediatament després de la darrera pàgina del llibre, he obert Tots els contes i he tornat a les Cròniques de la veritat oculta.
11 comentaris:
Parlo per telèfon amb un amic: "has rebut el meu correu amb imatges dels darrers quadros?" Responc que no. "T'ho vaig enviar fa mesos!" Total, una lletra de menys en l'adreça d'email i tot se'n va en orris. Potser res no canvia tant, encara que el "vos" va desfilar darrera dels diplodocus.
I retornar a Calders, una sàvia decissió.
El vaig comprar (el d'en Calders i Triadú), però encara no l'he llegit.
Espero posar-m'hi aviat perquè els alicients són d'allò més suggerents: el millor crític del segle XX escrivint-se amb el gran Caldres, la cosa promet!!!
Doncs jo, llegint l'últim Monzó, he recordat obsessivament aquell aforisme de Joan Fuster: "Quan dius que no, a què dius sí?". A banda que el ressò mediàtic per ara és bastant reduccionista. Amb el que rep Pujol! I, naturalment, entendrà que el concepte de "generació plastilina" em resulti genèticament antipàtic...
Per això, Allau, em sembla més profund el canvi del vós al tu que el simple canvi tecnològic. El tractament té a veure amb la percepció de l’altre, de les jerarquies i barreres socials —de l’educació, en resum— i em sembla important la franquesa que mantenen tots dos corresponsals malgrat el vós inicial. El fet que triguessin tant de temps a tractar-se de tu i el contrast amb l’actual extensió d’aquest tractament m’encurioseix més que la cosa tecnològica; em sembla que denota més profundament el pas del temps que qualsevol moneda o aparell dels que esmenta Quim Monzó al seu article.
Estic segur que no et decebrà gens. És una pena que no es conservin més cartes de Joan Triadú; sospito que el resultat seria molt semblant a una competició d’esgrima entre amics.
Les teves paraules, Palumbus Columbus, m’han fet pensar en una possible encarnació del Quim Monzó personatge públic o SuperMonzó en el Quim Monzó —diguem-ne— real: seria força empipador aplicar constantment la recepta de les «Instrucciones para subir una escalera» de Julio Cortázar al plegat de totes les coses. Apa, ja ho he dit!
Salutacions cordials.
No sé si en Palumbus s'ha equivocat en el lloc on havia de comentar. Com a únic responsable del titular "Generació de plastilina", les seves mitges paraules em confonen. Algú, potser ell mateix, me les pot explicar? Perdó, sóc curtet.
La "generació plastilina" a la que fa referència Monzó al llibre seria la que pressumpament ara està al poder. La que fa cinc anys feia cassolades, tallava autopistes, etc. Que tocava bongos i viu de les costelles dels pares. Ni-ni. Alguna cosa hi ha al respecte al llibre de Monzó (que a mi m'ha dut molts de records, justament, de fa cinc anys, de l'etapa dura del PP), però si vostè mira la notícia tal com la donen "El Mundo", "La Vanguardia" i l'"Avui", vaja, sembla que l'home li pari l'estora roja a Artur Mas.
La generació plastilina seria, doncs, la de l'EGB. ¿Sap com xalava jo fent figuretes?
I paro, que si em demanen paraules senceres no acabaria mai.
Una abraçada,
p.c.
P.S. Respecte a les instruccions per pujar una escala, la meva impressió és que jo sóc un cambrer en un lloc qualsevol, entra el Monzó, i apreto a córrer.
Gràcies, senyor Palumbus, per l'aclariment.
Ja els tinc ben a punt per llegir... quines ganes!
Sí que sorprèn, Palumbus Columbus, com han presentat el llibre: només que haguessin llegit «La sinceritat de Trias» s’haurien adonat que rep tothom.
Gràcies, Allau, per inspirar aclariments.
Bon profit, Espolsada!
Salutacions cordials.
“Immediatament després de la darrera pàgina del llibre, he obert Tots els contes i he tornat a les Cròniques de la veritat oculta”.
Em sembla que no podem demanar més (ni la Montserrat, ni jo... ni el mateix Triadú... ni en Calders!). Si les cartes de l’un i els textos de l’altre “t’han portat” a rellegir Calders, és que l’esforç de fer aquest llibre –des de l’admiració i el respecte– ha valgut la pena.
Moltes gràcies!
SU
Gràcies a vosaltres: llegir el llibre ha servit per recordar les meves lectures de Calders i també de Triadú: La poesia catalana de postguerra —que conservo esgrogeït i subratllat— va ser una guia fonamental per orientar-me en aquest gènere literari; fins i tot les discrepàncies van ser estimulants!
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada