Males companyies

A Males companyies passen moltes coses. El protagonista és un jove aviciat, insolent i amb sort que substitueix la mare i l’àvia per una altra protectora que li mantindrà la impunitat. La història tantes vegades escrita del jove illenc que viatja a Barcelona, amb la diferència que en aquest cas no es tracta d’una novel·la de formació: el protagonista té l’oportunitat de madurar, però la refusa i aquest és un gran encert que Marc Cerdó explica molt bé a VilaWeb:

Aquest viatge, me'l van inspirar unes paraules de Sèneca de 'Lletres a Lucili' (Col·lecció Bernat Metge) que diuen: 'De què t'estranyes, car Lucili, que els viatges no t'aprofitin gens, si pertot t'emportes a tu mateix. T'estalona la mateixa causa que t'expel·lia.' (Lletra XXVIII, 'Els viatges no guareixen l'esperit'). Que vol dir que tu continuaràs essent tu encara que el paisatge canviï, que un nou paisatge no et resoldrà els problemes, els problemes aniran amb tu. I el protagonista incorre en l'error de pensar que canviant de paisatge deixarà els problemes enrere, canviarà d'identitat.

No hi ha, doncs, un viatge d’iniciació, una entrada a la vida adulta, potser perquè l’adoració de la joventut en la societat de consum prolonga l’adolescència més enllà de la immersió en el món laboral que, amb altres indicadors, marcava dècades enrere l’arribada a la maduresa.

Però Marc Cerdó podria haver escrit qualsevol altra història i el llibre seria igualment excel·lent: el mèrit de Males companyies és l’estil. L’he obert sovint a l’atzar i sempre m’ha seduït el llenguatge. Els diàlegs, per exemple, són lúcids i pertinents. Hi ha llibres que em cauen de les mans quan ensopego reiteradament amb diàlegs innecessaris o tòpics o inversemblants; suposo que l’acumulació de lectures implica un augment de les manies. Una prosa rica i precisa, enlluernadora, que no sembla escrita a cop de diccionari, contribueix a l’eficàcia dels diàlegs, malgrat que l’autor no s’està d’explicar com s’ha documentat:



Fins a l’última pàgina es manté la il·lusió que el narrador protagonista no es podria haver expressat de cap alta forma. L’autor marca els límits de la versemblança i se’n surt amb escreix. Una meravella.