L'arbre sense tronc

Assís, protagonista i narrador, ens diu a «L’arbre sense tronc», dins L’arbre sense tronc de la trilogia De fems i de marbres de Francesc Serés, que caldria llegir-lo en veu baixa, quan ningú no escolti, enraonant cap endins com qui s’empassa les paraules. I d’aquesta manera entro al cementiri, visito les tombes dels seus avantpassats, i escolto com va fent cruixir restes de flors, esparses, algunes de les quals ni tan sols es trenquen i fan un sense soroll inequívoc del plàstic quan les trepitges, simulacre de soroll i de flor que no es marceix, només roman el que és de mentida i el sons m’acompanyen nítids en la lectura. Arribo a un constant «i te’n recordes, quan..» que miro de fer meu, que des de sempre he pres com si fos jo el qui hi havia al mig d’aquell nus, abans de la presentació, després del desenllaç, un recordar sense nostàlgia, odio la nostàlgia, les coses van al seu ésser, escriu Assís, que parla als morts —la mare parlava sempre davant de les tombes— i recrea les històries i els llocs dels pares, dels avis, de la família; històries i llocs traduïts a llengua literària i traslladats a llibre, a L’arbre sense tronc, i és per això, segurament, que després evoca un altre cementiri on, diu, el reflex dels vidres em mostrava assegut, amb la taula plena de llibretes, papers i llibres pel terra, paperassa acumulant-se arreu, un cementiri de llibres, cadascun amb les seves històries, com els morts, només cal que algú hagi sabut llegir-les, perquè, diu Assís, tots els llibres em miraven pel llom des dels prestatges, esguardant la meva feina, encuriosits i interessats, avaluant i judicant cadascuna de les meves accions i decisions en escollir aquesta paraula o aquella altra, considerant la tria de textos, ponderant sobre els autors. És la veu i la lletra dels avantpassats, era la feina que havia fet des de sempre, la traducció, mai no havia fet cap altra cosa que traduir.

Els llibres han donat llengua a Assís per escriure les coses que sap, del camp i de la ciutat, de tantes vides, i d'aquesta manera una tradició antiga de cultura escrita alimenta les arrels d’una tradició oral viscuda, la veu dels seus morts, i Assís ho escriu tot en una llengua, la seva, però des de totes les llengües que ha après a llegir, perquè, escriu:

Enmig de les files de lloms ben enquadernats hi ha un buit, un forat ple de pols que espera que —com l’àvia— expliqui el meu propi relat, aquell que caldrà afegir al repertori que des de petit em van ensenyar. Mentrestant, m’ho miro de lluny, en l’espai translúcid que hi ha entre els llibres i el reflex del vidre [...]

Al cementiri, les pedres s’omplen de la pols que netejo escrupolosament amb l’escombra i els draps guardats dins del meu nínxol, el nínxol buit; la mare m’ensenyà a fer-ho així, i ara sóc jo que els parla mentre trec fulles i pètals secs, enganxats en les teranyines i el verdet, tota la pols del món que s’arremolina endins del vent fred de novembre, dins dels taüts o en el buit entremig dels llibres, allà on hauria de posar el meu.

Estiu

Dilapidar el temps estès al sol i narcotitzat amb l’olor d’herba humida i el contrapunt constant del xipolleig de petits i grans. Pensar que aquí hauria de trobar un bon pretext per parlar d’Un estiu al llac d'Alberto Vigevani, una immersió en els dubtes d’un nen que creix fins que es troba en una edat que seria una mena d’enlloc: Nen? Noi? Preadolescent?

O també per comentar alguna cosa d’ El sec i l’humit, l’assaig de Jonathan Littell que li va donar llengua per escriure Les benignes i que m’hauria de servir per recordar LTI de Victor Klemperer. Però és estiu, els llibres s’apilen per llegir-los a la fresca, a la piscina municipal, al balcó, al tren, a l’estudi, de nit, amb les finestres obertes i l’airet que vetlla la lectura.

Fa mandra engegar l’ordinador si no és per llegir, perquè a l’hora d’escriure em distrec amb la improvisació de plans de vacances, amb el cap de setmana a la masia d’uns amics, amb una estrena de cinema o de teatre, amb la platja, o amb una novel·la de Sergio Bizzio que em té fascinat i que ha aconseguit ajornar un dia La confesión, de César Aira, després de la sorpresa de Rabia i del trepidant desencís de Realidad. Em refereixo a Era el cielo i el virtuosisme per recrear les modulacions de la intimitat.

O als llibres que encara esperen un comentari: els brutals —La zona de Sergei Dovlàtov, La maravillosa vida breve de Óscar Wao de Junot Díaz, De fems i de marbres de Francesc Serés—, els fils —Llunari de Josep Lluís Aguiló via Josep Lluís Aguiló, El bala perduda de Kurt Vonnegut via Doblàtov, Sense re sense remei de Pepe Sales via Martí Sales, Mitologías de invierno / El emperador de Occidente de Pierre Michon via la Literatura—, els...

Etc.

Camarada Fogwill

Fogwill, el protagonista narrador d’Un guión para Artkino de Fogwill, és un escriptor sensible a l’air du temps. Quan tocava ser experimental, la seva obra es va convertir en punt de referència ineludible a l’Argentina anterior a la revolució socialista. Quan el país va superar les contradiccions del capitalisme i va conquerir l’etapa del socialisme real com a pas previ per al triomf planetari del comunisme, Fogwill no va dubtar a porgar de la seva obra les concessions a les vel·leïtats estètiques reaccionàries burgeses. A Un guión para Artkino trobem l’escriptor consagrat que ha sabut adaptar-se a les exigències del nou poder i que, com a recompensa, accedeix als privilegis reservats a l’avantguarda revolucionària: casa amb servei domèstic, càrrecs i honors i l’edició definitiva de les seves obres completes per la prestigiosa editorial Offset de Leningrad. El gran premi al seu mimetisme oportunista és l’encàrrec d’escriure un guió per a la productora soviètica Artkino.

Al principi, sembla que l’autor hagi volgut escriure un divertiment. L’homenatge del protagonista al camarada Jorge Luis Borges, manipulat per la crítica reaccionària que volia apropiar-se’l mitjançant una interpretació esbiaixada del seu llegat i amagant obres que prefiguraven l’aurora socialista com Horas proletarias i Mañanitas metalúrgicas, sembla establir el to de la novel·la, però no és ben bé així: per complir amb l’encàrrec d’Artkino, Fogwill es proposa mantenir un dietari que reculli el procés d’escriptura amb la voluntat de ser fidel a la realitat. La intenció és que l’equip de la pel·lícula entengui les condicions objectives de producció del guió per traslladar a la pantalla la complexitat del missatge alliberador de la història. La novel·la es converteix, d’aquesta manera, en una divertida crítica de les convencions del realisme a través de la mirada extremadament narcisista del narrador.

Conspiracions de trotskistes, llatinistes, revisionistes, anarquistes, ortodoxos, una història d’amor, la paròdia i la ucronia per tocar temes ben actuals, l’arbitrarietat de la violència com a eina per dominar la societat, la ironia com a símptoma de la manca de compromís... Un guión para Artkino és una lectura lleugera però també una relectura sorprenent.

Los librepensadores tienen una facilidad asombrosa para mimetizarse con cualquier ideología, y su soltura, fruto de la más acabada carencia de principios, les permite cambiar el lugar de emplazamiento de sus baterías ideológicas para confundir y desorientar a los revolucionarios.

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos

Vaig llegir l’Odissea potser massa d’hora, amb la fascinació d’endinsar-me per un llibre important, en una traducció espanyola en prosa on devorava les peripècies com si es tractés d’una novel·la d’aventures. Anys més tard vaig fullejar la traducció de Carles Riba i em va semblar trobar-hi una altra cosa quan vaig començar a llegir-ne un fragment en veu molt baixa a la biblioteca i ja finalment en veu alta a casa. Resulta difícil ara recordar i explicar quina cosa vaig sentir llavors, però probablement tindria a veure amb la percepció d’una tradició renovada, amb la sensació que una memòria antiga i fundacional esdevenia accessible, contemporània, malgrat les dificultats que m’oposava i que desitjava vèncer. Riba era aquest desig de vèncer i d’apropiació.

El meu primer Riba va ser, doncs, el traductor; l’Odissea primer, Kavafis després, abans del Kavafis d’Alexis E. Solà i del Cavafis de Joan Ferraté. I tot seguit l’esclat d’Elegies de Bierville, el camí que em va endinsar en el bosc de la seva poesia, el llibre que més he subratllat i anotat entre tots els meus llibres, el llibre que m’explicava la seva Odissea: “Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda / on reneix de la mar, súbitament reconeix / una pàtria d’antany; i no en té sorpresa [ ... ]”. Riba és aquest diàleg amb la tradició, una reelaboració constant des de la modernitat per reconèixer-la sense sorpresa com una pàtria antiga.

Potser per això voldria commemorar avui els cinquanta anys de la mort de Carles Riba, escriptor difícil —difícil abandonar-lo, és clar— amb una traducció seva de Kavafis:

MOLT RARAMENT

És un vell. Exhaurit i corb,

estropellat pels anys i pels abusos,

caminant en silenci per un carreró.

Amb tot, quan entra a casa seva per amagar-hi

tanta ruïna, tanta decrepitud, medita

la part que encara té a la jovenesa.

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos.

Per llurs ulls plens de vida passen les seves visions.

Llur sa, voluptuós cervell,

llur carn d’un traç tan pur, tan fermament lligada,

ara amb el que ell de la bellesa ha fet veure, es commouen.

Assaig de tipologia en curs

Si és difícil establir una tipologia universal dels lectors, el fantàstic exemple d’Honorio Bustos Domecq desvelat per Juan Yanes m’ha empès a assajar una tipologia de la subespècie del client de llibreries. No cal dir que es tracta d’un treball en curs que m’agradaria completar amb les vostres contribucions.

[Durant els propers dies afegiré més entrades suggerides als comentaris i pels companys de la llibreria. N'hi ha que són ben difícils de definir!

Moltes gràcies a Salvador Macip, Sani Girona, Elogio de la librería i Hic et nunc per parlar-ne. ]

Noves entrades: Els més espavilats de tots i Metaclients.


Conversadors: en algun moment, una consulta va donar pas a algun comentari que va ser replicat per una observació i des de llavors que hi ha una complicitat i l’habilitat de trobar un moment per parlar de llibres.

Compulsius⁴: se senten seduïts per tota mena de llibres. Qualsevol pretext pot estimular la seva curiositat, es deixen aconsellar i demanen sovint als amics què llegeixen. Quan troben algú que els parla emocionadament d'un llibre, miren de comprovar si és tan interessant o excitant com diu. Tenen un gust definit, però estan predisposats a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual estan poc acostumats. Parafrasejant els clàssics, els agrada dir irònicament "Res del que és escrit m'és aliè".

Creatius¹: els qui juren i perjuren haver vist en una altra llibreria un llibre que encara no s’ha publicat o que directament no existeix. També, els que asseguren que fa pocs dies van fullejar un llibre que fa molt que no tenim. Cal agrair-los que posin a prova la nostra capacitat de recerca bibliogràfica.

Delegats⁵: arrosseguen la llista de llibres que algú els ha encolomat —un fill que viu a l’estranger, un amic que ha patit un accident, un veí amb molta barra, etc.— de llibreria en llibreria amb l’esperança de completar-la al més aviat possible per gaudir del seu temps lliure.

Desordenats³: són molt beneficiosos perquè obliguen els llibreters a revisar constantment prestatges i taules de novetats per preservar l’ordre alfabètic, la correcta ubicació dels títols en la seva secció o la verticalitat de les piles de llibres, fet que millora considerablement el coneixement del fons i la gestió de la llibreria.

Discrets²: els agrada passar desapercebuts i estan convençuts que són gairebé invisibles. Només consulten alguna cosa quan és estrictament necessària, fet que els produeix una indissimulada angoixa. Solen ser tímids i molt fidels a les llibreries tranquil·les on no s’importuna els clients.

Dubtosos: els veus abstrets amb quatre o cinc llibres, com fullegen ara un ara un altre, com els descarten tret d’un o dos, com tornen enrere i recuperen un que van abandonar fa mitja hora, com descobreixen uns altres que s’afegeixen a les seves deliberacions, com finalment s’acosten a la caixa amb un llibre, com s’aturen sobtadament i reculen i prenen un altre llibre i els sospesen tots dos i en descarten un i finalment es decideixen, paguen, i se'n van sense poder evitar una última llambregada als llibres abandonats.

Els més espavilats de tots: els clients, de fet, són els pares, els avis, els tiets… que acostumen a demanar llibres per a una determinada edat sempre de la mateixa manera: “té X anys, però és molt espavilat!” I sí que és veritat que són espavilats: aprofiten la tendresa que inspiren per provocar el desordre i, de vegades, la devastació a la zona de llibre infantil, especialment entre els llibres de pop-ups, amb total impunitat.

Esperançats: demana per un llibre, li dic que està exhaurit des de l’any 2003 i respon que ja ho sap, que ja li han dit això a les vint-i-set llibreries que ha visitat anteriorment i que també ha investigat a internet, però que no descarta trobar-lo algun dia.

Frustrats⁴: cada llibre genera expectatives que gairebé sempre es frustren, sovint després d’haver tastat unes poques pàgines. Dediquen molt de temps a llegir o fullejar els llibres abans de comprar-los, malgrat que saben tornaran aviat a la llibreria per intentar saciar el desig d’absolut que els domina.

Infidels: i un dia els veus, de lluny, amb la bossa d’una altra llibreria. D’algun lloc emana sempre una oportuna música trista de violí i comença sempre a ploure sobtadament. Fem veure que no ens hem vist. Però arriba el dia, el mes, l’any, l’estació, el temps, l’hora, el moment que tornen a la nostra llibreria i llavors les explicacions no són necessàries i els retrets desapareixen.

Imprecisos²: són molt estimulants per als llibreters perquè posen a prova l’experiència i el domini de l’actualitat llibresca amb preguntes vagues o errònies. Resoldre els enigmes que plantegen és una de les grans satisfaccions de l’ofici. El llibreter Eduardo Fernández els estudia de manera exhaustiva en un clàssic dels estudis sobre cultura escrita: Soldados de cerca, de un tal Salamina.

Metaclients: són experts en llibreries. Els agrada visitar-les i xerrar amb els llibreters, es fixen en els detalls més petits i prenen nota dels canvis per comentar-los amb altres metaclients, als quals han conegut arran de freqüentar els mateixos establiments. Els llibreters tenim el costum d’ordenar casualment les seccions properes a les converses entre metaclients, a la caça de dades sobre la competència.

Muts³: clients que són capaços de comprar llibres sense dir ni un simple “bon dia”. Solen pagar amb targeta de crèdit per no haver de dir “quant?” si no han entès bé l’import. Alguns articulen de vegades un indefinible so gutural que potser és algun signe d’aprovació.

Temeraris: desconeguts que demanen inesperadament que els recomanis un llibre. Normalment es neguen a donar pistes sobre els seus gustos perquè volen aventurar-se en nous territoris. Solen proliferar a l’estiu.

Virtuals: viuen en zones de baixa densitat demogràfica i només es comuniquen amb la llibreria per correu electrònic o per telèfon. Coneixem els seus gustos i les seves inquietuds intel·lectuals, fins i tot coses tan íntimes com el número de la targeta de crèdit, però no sabem com són i no els reconeixeríem si vinguessin a la llibreria.

Voluptuosos: després d’un escrupolós escrutini de les seccions que els interessen, s’acosten a la caixa amb una pila de llibres i un somriure difícil de dissimular. Impossible no imaginar el moment quan arribin a casa i treguin voluptuosament els llibres de les bosses i els ordenin per ordre de lectura, o els estenguin al voltant de la seva butaca preferida, o els acaronin i olorin i fullegin abans de començar la lectura.


1. Contribució de Lectures de l'Espolsada
2. Definicions suggerides per Allau, de The daily avalanche i Diseccionari
3. Definicions suggerides per Fausto de Món de Llibres
4. Definicions suggerides per Sani de Dipofilopersiflex II
5. Definicions suggerides per Pere de Saragatona

Taxonomia universal dels lectors

Juan Yanes examina l’obra fantàstica del no menys increïble Honorio Bustos Domecq. Segurament treballa en un estudi que és un laberint de llibres. No costa gens entrar-hi amb les paraules i escriure que hi ha centenars de volums de rara erudició ordenats segons un ordre secret que jo, espia imaginari, no seria capaç de descabdellar, i és per això que ara teclejo la meva admiració. Juan Yanes trasllada, amb una subtil felicitat als llavis, a un llenguatge comprensible les alambinades elucubracions de l’erudit argentí al voltant d’una taxonomia universal dels lectors, fruit d’anys de dedicació obsessiva, gairebé suïcida, a la cultura escrita, amb fites com Ciclos y ritmos en la recepción lectora. Estudio etnometodológico de los procesos de socialización cultural, publicada a l’any 1945 i que inexplicablement han restat al marge de les grans contribucions en la matèria. Juan Yanes gaudeix la felicitat de rescatar de l’oblit una obra al·lucinant i de restituir una fama que Hororio Bustos Domecq, sens dubte, mereix, per sobre de pobres imitadors com Jorge Luis Borges, i ens n’ofereix un tast al darrer número de la revista Trama & Texturas, en forma de Tipología lectora abreviada.

Amb el benentès que la Tipologia és el resultat d’un esforç inimaginable de condensació d’un pensament originalment vast i complex, no resulta difícil admirar les pautes estrictes i reveladores amb les quals Honorio Bustos Domecq l’ordena.

Per l’objectiu: la lectura és un mitjà que serveix per altres fins.

Sardónico, a.: Lee para confirmar que todo el mundo está equivocado. A este grupo pertenece también el llamado ultracorrector, sólo lee para pillar los gazapos ortográficos, léxicos, sintácticos o tipográficos de los otros. Puede degenerar en patología en los casos de infatuación aguda. Suele tener colgada una sonrisita en la comisura de los labios mientras lee, para subrayar la suficiencia. Es útil como corrector de pruebas.

Beligerante: Dícese del lector o lectora que se enfrenta a la lectura como un reto, como una batalla, una pelea. Su objeto es debelar al autor. Es amigo de los libros difíciles e incluso abstrusos. Y enemigo de la literatura fácil, los manuales, los resúmenes, los articulitos, los refritos, los apuntes y de toda suerte de papilla bibliográfica. También es conocido como lector belicista o incombustible. ¡Ojo!, no necesariamente es un lector apolíneo.

Per l’objecte: la lectura és una finalitat en ella mateixa.

Cartaginés, a.: Tipo de lector que cuando lee un libro tiene que dejarlo y empezar a leer lo primero que se escribió sobre el asunto, por muy remoto que éste sea. Normalmente empieza por los cartagineses. Se ve forzado a una especie de eterno retorno y suele perderse con facilidad en el proceloso mar de las letras. Más frecuente de lo que en principio pudiera parecer (Véase eficientista).

Exhaustivo, a.: El que se echa al coleto los libros de pe a pa. Por ser exhaustivo termina exhausto, lógicamente. También conocido como lector prusiano, tiene multitud de variantes claramente patológicas. En su versión canónica, hay algo que le induce a pensar que existe una norma ética que obliga a todo mortal a leérselo todo de principio a fin. Dentro de esta especie encontramos los así llamados plúmbeos, masoquistas, miopes y deletéreos. Particularmente aviesos son los caterpillar y los rústicos, auténticas máquinas apisonadoras de la lectura, lectores todo terreno, sin marcha atrás.

Per la posició: la lectura és una manera de ser al món.

Rampante: Llámase así al que lee recostado. Rampante severo, el que además necesita ponerse el pijama o el camisón.

Pomposo, a.: El que gasta mucha prosopopeya o afectada gravedad en el acto de la lectura. Propende a levantar la ceja izquierda cuando lee. Suele ser lector de libros de filosofía, de ensayo o alta matemática. No confundir con sardónico.

I encara seguiria amb la taxonomia de la tipologia si no fos que qualsevol lector pot deduir més trets definidors amb un poc esforç. Només voldria afegir el caràcter visionari de moltes de les seves definicions, sobretot si tenim en compte que Honorio Bustos Domecq va morir, probablement, a l’any 1986:

Portátil: Suele ser culo de mal asiento, se comporta como un niño irresponsable, como un loco de la lectura. Su misión como lector es incordiar. Sus lecturas deben caber en una maleta. Funciona como una máquina soltera: no cargar con coche, casa, esposa/esposo o niños. Ha de poseer espíritu innovador, ser un viajero impenitente, tener una sexualidad extrema, vestir con elegancia y manifestar ausencia de grandes propósitos. Le encanta suicidarse de vez en cuando y pertenecer a sociedades secretas. Es un dandi de la lectura. Un lector decadentista.