L'arbre sense tronc

Assís, protagonista i narrador, ens diu a «L’arbre sense tronc», dins L’arbre sense tronc de la trilogia De fems i de marbres de Francesc Serés, que caldria llegir-lo en veu baixa, quan ningú no escolti, enraonant cap endins com qui s’empassa les paraules. I d’aquesta manera entro al cementiri, visito les tombes dels seus avantpassats, i escolto com va fent cruixir restes de flors, esparses, algunes de les quals ni tan sols es trenquen i fan un sense soroll inequívoc del plàstic quan les trepitges, simulacre de soroll i de flor que no es marceix, només roman el que és de mentida i el sons m’acompanyen nítids en la lectura. Arribo a un constant «i te’n recordes, quan..» que miro de fer meu, que des de sempre he pres com si fos jo el qui hi havia al mig d’aquell nus, abans de la presentació, després del desenllaç, un recordar sense nostàlgia, odio la nostàlgia, les coses van al seu ésser, escriu Assís, que parla als morts —la mare parlava sempre davant de les tombes— i recrea les històries i els llocs dels pares, dels avis, de la família; històries i llocs traduïts a llengua literària i traslladats a llibre, a L’arbre sense tronc, i és per això, segurament, que després evoca un altre cementiri on, diu, el reflex dels vidres em mostrava assegut, amb la taula plena de llibretes, papers i llibres pel terra, paperassa acumulant-se arreu, un cementiri de llibres, cadascun amb les seves històries, com els morts, només cal que algú hagi sabut llegir-les, perquè, diu Assís, tots els llibres em miraven pel llom des dels prestatges, esguardant la meva feina, encuriosits i interessats, avaluant i judicant cadascuna de les meves accions i decisions en escollir aquesta paraula o aquella altra, considerant la tria de textos, ponderant sobre els autors. És la veu i la lletra dels avantpassats, era la feina que havia fet des de sempre, la traducció, mai no havia fet cap altra cosa que traduir.

Els llibres han donat llengua a Assís per escriure les coses que sap, del camp i de la ciutat, de tantes vides, i d'aquesta manera una tradició antiga de cultura escrita alimenta les arrels d’una tradició oral viscuda, la veu dels seus morts, i Assís ho escriu tot en una llengua, la seva, però des de totes les llengües que ha après a llegir, perquè, escriu:

Enmig de les files de lloms ben enquadernats hi ha un buit, un forat ple de pols que espera que —com l’àvia— expliqui el meu propi relat, aquell que caldrà afegir al repertori que des de petit em van ensenyar. Mentrestant, m’ho miro de lluny, en l’espai translúcid que hi ha entre els llibres i el reflex del vidre [...]

Al cementiri, les pedres s’omplen de la pols que netejo escrupolosament amb l’escombra i els draps guardats dins del meu nínxol, el nínxol buit; la mare m’ensenyà a fer-ho així, i ara sóc jo que els parla mentre trec fulles i pètals secs, enganxats en les teranyines i el verdet, tota la pols del món que s’arremolina endins del vent fred de novembre, dins dels taüts o en el buit entremig dels llibres, allà on hauria de posar el meu.