diumenge, de juliol 12, 2009

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos

. diumenge, de juliol 12, 2009

Vaig llegir l’Odissea potser massa d’hora, amb la fascinació d’endinsar-me per un llibre important, en una traducció espanyola en prosa on devorava les peripècies com si es tractés d’una novel·la d’aventures. Anys més tard vaig fullejar la traducció de Carles Riba i em va semblar trobar-hi una altra cosa quan vaig començar a llegir-ne un fragment en veu molt baixa a la biblioteca i ja finalment en veu alta a casa. Resulta difícil ara recordar i explicar quina cosa vaig sentir llavors, però probablement tindria a veure amb la percepció d’una tradició renovada, amb la sensació que una memòria antiga i fundacional esdevenia accessible, contemporània, malgrat les dificultats que m’oposava i que desitjava vèncer. Riba era aquest desig de vèncer i d’apropiació.

El meu primer Riba va ser, doncs, el traductor; l’Odissea primer, Kavafis després, abans del Kavafis d’Alexis E. Solà i del Cavafis de Joan Ferraté. I tot seguit l’esclat d’Elegies de Bierville, el camí que em va endinsar en el bosc de la seva poesia, el llibre que més he subratllat i anotat entre tots els meus llibres, el llibre que m’explicava la seva Odissea: “Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda / on reneix de la mar, súbitament reconeix / una pàtria d’antany; i no en té sorpresa [ ... ]”. Riba és aquest diàleg amb la tradició, una reelaboració constant des de la modernitat per reconèixer-la sense sorpresa com una pàtria antiga.

Potser per això voldria commemorar avui els cinquanta anys de la mort de Carles Riba, escriptor difícil —difícil abandonar-lo, és clar— amb una traducció seva de Kavafis:

MOLT RARAMENT



És un vell. Exhaurit i corb,

estropellat pels anys i pels abusos,

caminant en silenci per un carreró.

Amb tot, quan entra a casa seva per amagar-hi

tanta ruïna, tanta decrepitud, medita

la part que encara té a la jovenesa.



Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos.

Per llurs ulls plens de vida passen les seves visions.

Llur sa, voluptuós cervell,

llur carn d’un traç tan pur, tan fermament lligada,

ara amb el que ell de la bellesa ha fet veure, es commouen.

13 comentaris:

vpamies ha dit...

Escriptor difícil d'abandonar-lo, ja ho pots ben dir!

Galderich ha dit...

Kavafis l'havia llegit amb la versió de Joan Ferraté (en català i castellà vint-i-cinc de seleccionats). Serà qüestió de tastar la de Riba perquè Kavafis és un autor on es noten molt les diferències de traducció.

Clidice ha dit...

gràcies :)

el llibreter ha dit...

Benvolgut Víctor: vols dir que la preposició és imprescindible?

La de Riba està exhaurida de fa temps. Com és lògic, el Kafavis de Riba ribeja i el Cavafis de Ferraté ferratereja ;-)

Doncs jo he de donar les gràcies a Puigmalet, que em va avisar, i a Xavier Caballé, que aquest matí em va regalar el pretext. Al cap i a la fi, Clidice, tots som més joves que Riba i avui hem dit els seus versos.

Salutacions cordials.

vpamies ha dit...

Llibreter, en el teu text, amb l'incís, no. Però en la frase que jo he construït, reprenent les teves paraules... tu la treuries?

el llibreter ha dit...

Perdona si m'he pres la teva frase com una subtil correcció. M'agrada que em corregeixin, perquè sovint no llegeixo les coses que he escrit sinó les coses que crec que he escrit, i la veritat és que m'has fet dubtar. Per això t'ho preguntava, perquè no n'estic segur.

És pura intuïció, però em sembla que la cosa té a veure la funció del nom: si fa de complement directe de l’infinitiu, no caldria preposició:

— És difícil abandonar Riba. És difícil abandonar el llibre.

— És difícil abandonar-lo

— ? És difícil d'abandonar Riba.

— ? És difícil d'abandonar-lo.

Però si fa de subjecte, sí cal:

— Riba és difícil d’abandonar. El llibre és difícil d’abandonar.

A “Escriptor difícil d’abandonar-lo” conflueixen les dues construccions. Em sembla que no sobra la preposició, però potser sí el pronom. En qualsevol cas, el català no és la meva llengua materna i potser calco algun prejudici sintàctic.

Salutacions cordials.

vpamies ha dit...

Llibreter, no acostumo a corregir mentre faig comentaris a blogs.

Suposo que, entre el tràfec de visitar i comentar ahir tots els blogs que es van apuntar a l'homenatge ribià, i en el lapse de temps de llegir el teu escrit i elaborar mentalment un comentari, hi va aparèixer una 'de' que en el teu escrit no hi cal, però que en la meva reelaboració la intuïció o l'hàbit lingüístic van fer aparèixer.

Ara que m'ho remiro amb calma, segueixo pensant que en la meva resposta hi cal, però, com bé dius, hi sobra el pronom feble perquè conviu amb l'antecedent.

Em sap greu derivar la discussió cap a temes lingüístics quan el veritable protagonista, ahir, era Riba.

Em menjo, doncs, el pronom feble. Nyam, nyam. :-)

David ha dit...

El primer cop que vaig llegir Kavafis va ser en la traducció de José María Álvarez. Me la vaig aprendre quasi de memòria i, amb el temps, en veure com n'era de falsa comparant-la amb altres, he arribat a una sensació estranya d'amor-odi: amor perquè encara m'estimo aquelles paraules; odi perquè no eren certes.

Anònim ha dit...

Kavafis ... quins records. Me n'alegro de que encara el tinguis al cor.

Júlia ha dit...

M'agraden més les versions de Riba, però totes estan bé, bonics poemes els triats.

Ignasi Revés ha dit...

El millor llibre que m'he llegit mai és l'Odissea d'Homer traduïda per Carles Riba. Va ser fa uns quants estius, i vaig quedar rendit als peus dels dos. Aquí en va un bocí:

"Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora,/ va llançar-se del llit el fill d'Ulisses, Telèmac,/ un cop vestit, i es penjà la punyent espasa del muscle,/ i es cordà sota els peus llustrosos les belles sandàlies,/ i sortí de la cambra, semblant a un déu per la cara."

Sensacional.

el llibreter ha dit...

Em sembla, Víctor, que compartir dubtes no és un mal homenatge a Riba. En qualsevol cas, tot reprenent el fil, sí que és veritat que Riba és de la mena d’escriptors que manté una presència constant, que hi ha situacions, llibres, sensacions que de cop i volta te’l fan present, i que conviden a llegir-lo de nou.


Això em fa recordar, David, algunes traduccions infames però que no puc condemnar perquè formen part del meu descobriment de la literatura.


Kavafis no s’abandona mai, tampoc, benvolgut anònim.


Ara mateix no sabria dir quina versió m’agrada més, Júlia. Aquest poema reelabora una tema molt kavafià, i em semblava molt adequat per a la commemoració: l’última paraula és ”commouen”, i és veritat.


Estic d’acord, Ignasi: l’Odissea de Riba és impressionant, immensa, brutal.


Salutacions cordials.

Puigmalet ha dit...

MOLT RARAMENT les institucions recorden amb prou encert les seves figures cabdals.

Un apunt magnífic i un enllaç molt ben trobat.