Estiu

Dilapidar el temps estès al sol i narcotitzat amb l’olor d’herba humida i el contrapunt constant del xipolleig de petits i grans. Pensar que aquí hauria de trobar un bon pretext per parlar d’Un estiu al llac d'Alberto Vigevani, una immersió en els dubtes d’un nen que creix fins que es troba en una edat que seria una mena d’enlloc: Nen? Noi? Preadolescent?

O també per comentar alguna cosa d’ El sec i l’humit, l’assaig de Jonathan Littell que li va donar llengua per escriure Les benignes i que m’hauria de servir per recordar LTI de Victor Klemperer. Però és estiu, els llibres s’apilen per llegir-los a la fresca, a la piscina municipal, al balcó, al tren, a l’estudi, de nit, amb les finestres obertes i l’airet que vetlla la lectura.

Fa mandra engegar l’ordinador si no és per llegir, perquè a l’hora d’escriure em distrec amb la improvisació de plans de vacances, amb el cap de setmana a la masia d’uns amics, amb una estrena de cinema o de teatre, amb la platja, o amb una novel·la de Sergio Bizzio que em té fascinat i que ha aconseguit ajornar un dia La confesión, de César Aira, després de la sorpresa de Rabia i del trepidant desencís de Realidad. Em refereixo a Era el cielo i el virtuosisme per recrear les modulacions de la intimitat.

O als llibres que encara esperen un comentari: els brutals —La zona de Sergei Dovlàtov, La maravillosa vida breve de Óscar Wao de Junot Díaz, De fems i de marbres de Francesc Serés—, els fils —Llunari de Josep Lluís Aguiló via Josep Lluís Aguiló, El bala perduda de Kurt Vonnegut via Doblàtov, Sense re sense remei de Pepe Sales via Martí Sales, Mitologías de invierno / El emperador de Occidente de Pierre Michon via la Literatura—, els...

Etc.