U no és ningú

Hauria d’haver interpretat d’una altra manera els signes que al llarg de 2008 anunciaven l’esdeveniment d’avui, la singularitat del qual, però, és que havia de ser —i ho ha estat— del tot imprevisible.

Visualkultur.cat m’hauria d’haver proporcionat un primer indici, atès que arran de la inauguració de l’exposició a Barcelona, vaig esmentar l’exhibició de llibres d’artista amb textos de Joan Brossa i il·lustracions d’ Antoni Tàpies, com Novel·la —del qual vaig comprar un exemplar de l’edició facsímil al Mercat de Sant Antoni fa més de tres anys—, Frègoli o Carrer de Wagner, entre les moltes col·laboracions de Joan Brossa amb artistes com Joan Miró, Moisès Villèlia, Modest Cuixart, Frederic Amat, etc. que s’hi podien veure.

L’assistència durant el primer semestre de 2008 a tres espectacles brossians va ser un altre indici que avui, poques hores abans de resoldre l’enigma, no he sabut endevinar. I és que els relacionava amb el magnífic espectacle Cabaret Voltaire que el Teatre Kaddish havia representat amb motiu del cicle BarriBrossa.

L’oportunitat de participar en l’homenatge a Brossa m'havia de servir per treure’m una espina que duia clavada des de febrer de 2006, quan hauria d’haver aparegut la poesia completa de Joan Brossa. Un anunci que s’ha tornat a repetir fa poc, quan va aparèixer anunciada al butlletí de novetats del distribuïdor, al novembre de l’any passat: aquest era el pretext que havia triat per escriure l’apunt commemoratiu. Però inexplicablement va caure del servei de novetats, sense una data alternativa, i em vaig quedar sense pretext.

L’altra opció era un apunt que ja havia començat, on comentava la coincidència de dues interpretacions de la Ursonate de Kurt Schwitters el proper dia 20 de gener, les mateixes que ja esmentava a l’apunt «Dadà»: la del Teatre Kaddish, dins de l’espectacle Cabaret Voltaire, que romandrà a l’Espai Brossa del 16 de gener al 15 de febrer, i la d’Oriol Ponsatí-Murlà el dia 20 a una galeria d’art de Barcelona. Un col·lega em va avisar, el mateix dia 29 de desembre, que la Ursonate d’Oriol Ponsatí-Murlà havia estat cancel·lada i l’apunt on, a partir d'aquesta coincidència, parlava de la relació entre les avantguardes històriques i la pervivència de l’esperit avantguardista, per tal d'intentar comprendre Joan Brossa com a poeta artífex de possibilitats noves, es va veure fatalment escapçat.

Era evident, almenys ara m’ho sembla, que alguna força misteriosa frustrava els pretextos que més em seduïen i m’empenyia a escriure l’únic apunt que realment mostraria la meva relació amb Joan Brossa, i participar d'aquesta manera a l’extraordinari homenatge que ha rebut el poeta, la iniciativa que des d’Ablogcedari m’ha mantingut un munt d’hores pendent de l’ordinador; un apunt molt breu: «Rei Brossa», simplement una frase amb un enllaç a un escrit del 5 de gener de 2006, on evocava primer dia de Reis sense Joan Brossa.

Avui he estripat el paper de regal i, amb els ulls clucs, he palpat un altre embolcall que he estat a punt, també, d’estripar. Sort que R. m’ha dit a temps que ja els podia obrir, per descobrir meravellat que tenia a les mans l’exemplar número 428 d’U no és ningú, signat pels autors: Joan Brossa i Antoni Tàpies.

L’any 1999 vam veure junts l’espectacle U no és ningú, que el Teatre Kaddish, dirigit per Xavier Giménez, va dur als escenaris. Deu anys, també.