Cos fràgil

Torno a Cuerpo transparente, de Max Blecher, i el llibre, fràgil, s'obre de nou pel poema «París»

¿Te acuerdas de cuando llegaste? La locomotora te zumbaba en la cabeza París París

Un poema iniciàtic sota el domini del viatge i del sexe. Arriba jove, de nit, romanès de poble àvid de mite urbà. En contrast amb altres poemes, de delicada factura surrealista, aquest em sembla més subtilment oníric i més dolorosament carnal. I sé que és important evocar el poeta al sanatori, vençut per una tuberculosi òssia que el manté immobilitzat, presoner d’una cotilla de guix, pocs anys després del viatge a París. Però no sé de quina manera és important. Un record fugaç de poetes i sanatoris del segle passat em retorna a les pàgines de Cuerpo transparente, breu, fràgil

Tu envoltura
como un pájaro en el nido del corazón
en ríos de sangre te bañas
y vuelas por la punta de mis dedos

Un embolcall que és alhora un ocell embolcallat amb un niu; ni a dins ni a fora, sinó als dos llocs alhora, de la mateixa manera que el tu és el poeta que es dialoga, que, immòbil, pren distància i es mira. Una paradoxa que potser indica de quina manera és important evocar el poeta malalt, un cos fràgil que escriu.