Entrevista a Francesc Serés

A Caure amunt: Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés trobem un Ramon Muntaner que es resisteix a escriure la història oficial, que amaga plecs de notes considerats subversius perquè defugen la glòria i narren la guerra amb totes les ferotges misèries de guanyadors i vencedors, atrapat enmig d’una teranyina de deutes i fidelitats, del rei als servents; trobem un Ramon Llull perseguit per la veu terrible i opaca d’un Déu insistent, perseguit per uns deixebles que es resisteixen a entendre que els infidels també tenen ànima i amenacen amb estrafer el seu llegat intel·lectual, perseguit per un passat en què les persones eren poc més que coses; trobem un Jaume Roig que renega de les seves obres serioses, dels tractats de medicina que li obrien les portes de la cort, que es refugia en el riure i la sensualitat per fugir de la pesta, que pateix el setge dels fills que desaproven la seva conducta i li volen prendre el patrimoni.

Després de llegir Caure amunt, empès per l’entusiasme, he gosat plantejar algunes preguntes a Francesc Serés, que generosament ha acceptat contestar-les.

Al prefaci de Muntaner escrius que l’obra intenta “veure com es produeix el frec entre, d’una banda, les voluntats privades, la família, l’amor entre pares i fills i, de l’altra, els propòsits del poder”. Aquest és, em sembla, un dels temes que vertebren tota la teva narrativa. ¿Per què el trasllades a l’època medieval?

El marc dels meus llibres sempre ha estat el país. Des d’Els ventres de la terra fins a La força de la gravetat, L’arbre sense tronc, i, sobretot, Una llengua de plom, han estat metàfores d’una mirada sobre el país, la meva mirada, clar. La matèria primera i Els camps de força (estic a punt d’acabar-lo) són cròniques, reportatges i entrevistes, però el fons sempre és el mateix. Els fets dels segles XIII, XIV i XV a Catalunya dialoguen bé amb l’actualitat. A més, els fets i les mentalitats que els produeixen i viuen, estan narrats, cosa que no passa sempre. La tradició literària és un país paral·lel, la Catalunya medieval, un altre. ¿Per què no mirar enrere o deixar-se caure amunt?

Aquesta elecció implica un ús de la llengua que ha de defugir localismes i reconstruccions filològiques.

La llengua que he fet servir és una convenció, no podia ser d’una altra manera. Era del tot obvi que no podia fer parlar als personatges en un català com el d’aleshores. L’espectador l’havia de poder entendre i, a la vegada, se l’havia de creure, havia de trobar una distància que no afectés a la comprensió del text. Em va venir al cap la conversa de Martí de Riquer amb Raimon, quan li demanava com parlava Ausiàs March: comprensió i credibilitat.

Pel que fa al gènere teatral, has optat per un drama clàssic: un tema elevat protagonitzat per aristòcrates amb el contrapunt humorístic, de la candidesa al sarcasme, de les classes més baixes —tot i que la dignitat, en aquest cas, no es mesura per la procedència social. El conflicte entre individu i societat és, precisament, el fil que uniria la tragèdia clàssica amb el drama contemporani.

Fas una pregunta, però amb moltes qüestions prèvies. Que en les obres aparegui un determinat estrat social és inevitable i, ha de ser per força, l’estrat que posseeix el superàvit econòmic que produeix textos com els que protagonitzen Caure amunt. Però, sí, és clar, tot està relacionat i, els problemes que tenen els protagonistes estan lligats amb els de la família, el país, el poder, etc. El que més m’interessava era que les raons, les voluntats privades de cadascun dels personatges s’incrustessin en els llibres de Roig, de Llull i de Muntaner, que una cosa fos indestriable de les altra. Déu o la història només són protagonistes si sabem a qui afecten, a qui interessen i a qui perjudiquen. El nucli dur, en totes tres obres era aquest, comprovar com un llibre distorsiona la vida dels homes que té a redós.

¿Ha influït la tria del gènere dramàtic en el fet que les tres obres presentin tants elements comuns?

Sí, clar, no de manera premeditada (si més no, no totalment premeditada). Hi ha personatges que tenen característiques comunes, situacions i conflictes que poden respondre a alguns dels elements que volia tractar. Si acotes el camp de treball és molt probable que després hi hagi arguments similars. De tota manera, la quantitat de situacions i la varietat dels desenvolupaments dilueix –em sembla- el risc de la repetició en l’estructura o en els personatges.

Cap al final de cadascuna de les peces de Caure amunt hi ha una intervenció decisiva d’un o més personatges femenins, amb unes paraules que no influeixen en l’acció però que aconsegueixen canviar substancialment la percepció dels fets. Les dones són les que s’ocupen de la llar i, per tant, semblen ser més conscients de la fragilitat de les persones. ¿Tenir cura dels altres els dóna una perspectiva més profunda / exacta / escèptica / tràgica de les relacions de poder?

Cherchez la femme, cherchez la femme... Ser fora dóna una visió de conjunt i una profunditat de camp que des de dins els personatges principals no poden acabar tenir. No tots els personatges poden saber-ho tot i atendre a totes bandes. Els matisos i l’enfocament de la Violant han de ser molt diferents dels d’Honorat, el fill de Roig. Les possibilitats es multipliquen sense parar: ¿com perceben la feina de l’escrivà Bertrana, Caterina o Valençona? ¿I la de l’amo, pare i marit? ¿I entre elles? Les variacions són grans i permeten introduir coordenades que tensen les voluntats i les dependències mútues. Les dones d’aquestes obres no estan tan sotmeses a la consecució de l’objectiu, el llibre, però, a la vegada, en rebran les conseqüències, positives o negatives. L’escepticisme no deixa de ser una forma de protecció, com el desig d’ordre o d’arrelament en una casa, la necessitat d’estabilitat que, per posar un exemple, es nega Roig però que necessita més que ningú.

Muntaner i la falsificació de la història, Llull i la usurpació del llegat intel·lectual, Roig i la lluita pel patrimoni i, alhora, pel bon nom de la família: ¿es pot dir que el nucli dur del qual depenen els altres temes rau en la transmissió d’una d’herència?

És que el tema de l’herència és importantíssim, per a mi, si més no. Herència entesa com a continuïtat i resistència al pas del temps però, també, com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran. Els personatges que envolten els protagonistes aspiren a dur un tipus de vida que determinats continguts o interpretacions dels llibres poden posar en perill. No és res més que la vida mateixa, això, les idees que es mouen pel mig de nosaltres, que nosaltres transformem i convertim en herència: per a altres que les modificaran, que d’això es tracta. Com un fractal, ara et tornaria a dir perquè he triat l’època medieval i la nostra tradició. Els béns materials són l’excusa.

¿I els morts? La seva presència és una constant.

Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim. Ja t’he dit que era una boutade. Ara seriosament... Fan present el temps passat i quasi diria que fan present també el temps futur, el que vindrà. Els morts són el temps previ, els morts dels almogàvers, els almogàvers morts i el fill del protagonista són el motor de Muntaner. A Llull són una conseqüència, però també cal tenir en compte que una de les llavors que creix al llarg de tota l’obra és la presència d’aquell moro que va matar el propi Llull. L’agent provocador de la mort de la dona de Roig, clar, també. I els morts de la pesta, però és que la presència de la mort a l’edat mitjana és total i absoluta.

L’ús que fas de les acotacions, amb tot de dubtes a l’hora d’indicar el matís interpretatiu dels actors, m’ha semblat que en realitat es tracta d’un joc narratiu adreçat al lector, abans que al director o als intèrprets. ¿Quina era la teva intenció?

Els contrapunts són també contrapunts de les línies de continuïtat que van d’una obra a una altra. Em va agradar molt la idea de no fer acotacions tancades –mai no ho són, depenen de la interpretació i de la lectura personal de cadascú, ja ho sé- , però és interessant veure com amb les acotacions hauries pogut fer una obra paral·lela o fins i tot una obra a la contra, o introduir un element contemporani, quasi d’argot, com el poli bo.

Cadascun dels llibres que escriuen els protagonistes implica també un o més llibres perduts: la crònica que realment hauria volgut escriure Ramon Muntaner, la Disputatio que Ramon Llull perd al naufragi, les obres serioses que Jaume Roig menysté quan escriu L’espill. ¿És una manera d’al·ludir a les condicions que determinen tant l’escriptura com la recepció dels llibres?

Sense caure en la temptació malsana de fer obres d’idees o de parlar de literatura en la literatura, m’agradava molt la sensació d’estar parlant, a través de Muntaner, de tot allò que afecta a la literatura, a la seva producció i a la seva recepció. La quantitat de factors que s’han de tenir en compte és molt gran i no pots pretendre posar-los tot en joc perquè, en primer lloc, el que hauries d’aconseguir és que l’espectador no s’aixequi de la cadira fins que caigui el teló al tercer acte, no es tracta d’alliçonar a ningú, quina pretensió... Per tant, calia triar bé els temes, i esgotar-los tan com ho permetés una obra de teatre, situar-los com altres elements de l’acció. Que els deixebles de Llull tinguin aquella fal·lera per posseir el seu llegat té un vessant intel·lectual i també un vessant personal, però és que sempre és així. Les idees sempre estan barrejades amb els afectes, les idees són també afectes, d’alguna manera. L’agent provocador dins de Roig és veure que té una puta i una bruixa dins de casa. ¿Com hi ha arribat? ¿Quines relacions té aquesta presència amb les idees, els prejudicis i les percepcions de l’època? La literatura ho pot explicar, això i tot el que no ha explicat, el buit que ha deixat, que també s’entén i es dedueix a través de les obres que han arribat fins avui. Els llibres perduts m’agrada pensar-los com les variants que no hem llegit, ¿què hauria passat si la Crònica hagués estat una altra?