Hi ha una poesia del misteri, sovint hermètica però també, de vegades, aparentment intel·ligible, encara que sempre opaca. En ocasions pot fascinar: pot ser un riu de paraules que es precipita en foscors abismals en comptes de desembocar en el mar del sentit, o pot ser un petit llac d’una profunditat incomprensible. Sempre cansa.
Hi ha una poesia de la transparència, sovint aprehensible però també, de vegades, aparentment misteriosa. En ocasions pot tenir gràcia: pot ser una tirallonga autobiogràfica que es precipita en la foscor del contenidor de reciclar paper i cartró en comptes de descansar en la lleixa dels poetes, o pot ser el badall del poeta davant d’un fet banal que, efectivament, no interessa a ningú. Sempre avorreix.
Hi ha una poesia de l’enigma. Pot semblar misteriosa o transparent, però és transitable. Pot demanar més d’una lectura fins que s’arriba a captar-ne el sentit. És bo que demani sempre més d’una lectura. No s’ha de confondre amb la dificultat. La dificultat gratuïta és opaca i cansa. No s’ha de confondre amb la facilitat. La facilitat gratuïta és intel·ligible i avorrida.
La poesia de l’enigma creix a cada lectura. Cada poema s’enlaira llavors i des de l’altitud es perceben els fils que l’uneixen als territoris diversos de la poesia. Cada poema amaga un recó a la penombra, sempre a la vista de qui vulgui escodrinyar-lo i desxifrar-lo, però sempre inexhaurible. D’això se’n diu plaer, i és el motiu pel qual s’hi torna.
Los fòssils (al ras) de Joan Todó és poesia de l’enigma. Juga amb el misteri i amb la transparència i se’n desfà, no cau en el parany, perquè aconsegueix un rar equilibri que és la forma de la tensió. Entre les paraules i la matèria, entre la tradició com a experiència i l’experiència com a poema, entre el record i la pèrdua, etc.
Hi ha una poesia de la transparència, sovint aprehensible però també, de vegades, aparentment misteriosa. En ocasions pot tenir gràcia: pot ser una tirallonga autobiogràfica que es precipita en la foscor del contenidor de reciclar paper i cartró en comptes de descansar en la lleixa dels poetes, o pot ser el badall del poeta davant d’un fet banal que, efectivament, no interessa a ningú. Sempre avorreix.
Hi ha una poesia de l’enigma. Pot semblar misteriosa o transparent, però és transitable. Pot demanar més d’una lectura fins que s’arriba a captar-ne el sentit. És bo que demani sempre més d’una lectura. No s’ha de confondre amb la dificultat. La dificultat gratuïta és opaca i cansa. No s’ha de confondre amb la facilitat. La facilitat gratuïta és intel·ligible i avorrida.
La poesia de l’enigma creix a cada lectura. Cada poema s’enlaira llavors i des de l’altitud es perceben els fils que l’uneixen als territoris diversos de la poesia. Cada poema amaga un recó a la penombra, sempre a la vista de qui vulgui escodrinyar-lo i desxifrar-lo, però sempre inexhaurible. D’això se’n diu plaer, i és el motiu pel qual s’hi torna.
Los fòssils (al ras) de Joan Todó és poesia de l’enigma. Juga amb el misteri i amb la transparència i se’n desfà, no cau en el parany, perquè aconsegueix un rar equilibri que és la forma de la tensió. Entre les paraules i la matèria, entre la tradició com a experiència i l’experiència com a poema, entre el record i la pèrdua, etc.
21 comentaris:
Hola. L'equil·libri dels elements és la base de tot, tant en la vida com en la literatura, perquè res caigui en l'avorriment o el cansament. A poc a poquet, entre els milers de poetes que escriuen coses que cansen o avorreixen, en trobem que escriuen poesies on aquest equil·libri és present.
Salutacions cordials.
Ara últimament m'he endinsat de cap a la poesia xinesa, que juga amb els buits i la plenitut dels traços, amb l'ambiguitat i l'abstracció. Amb una forma de bellesa que en part sorgeix dels contrastos tot i que no es podria reduir de cap de les maneres a aquesta simple contraposició. Però intenta trobar un equil·libri.
I com que m'ha atret això que has dit dels equil·libris (tot i que no tingui res a veure amb la poesia oriental) faré una ullada a aquesta poesia de l'enigma. ;)
aix, equilibri, plenitud i ambigüitat, perdona les errades.
Tinc el gènere poètic deixat de costat. A veure si m'hi engresque. Joan Todó. Me l'apunte.
Aprofite per preguntar si algú ha llegit res d'Ian McEwan, què us ha paregut?
Et recomano El confort dels estranys i Dissabte, de McEwan. Aquest últim el pots trobar en format butxaca. Expiació apareixerà també en format butxaca en català a ppis de juny (en castellà, ja hi és). A mi McEwan em flipa. Molt.
Gomet
Jo et recomanaria JARDÍN DE CEMENTO (crec recordar que publicat en Tusquets), Miquel.
Senyor llibreter després de tots els premis i les crítiques positives - irrefutables?!-del llibre d'en Baixauli, sembla que en alguns llocs comença a haver-hi les priemeres veus discrdants (blog del llunàtic, segons m'ha comentat la meva filla a les classes de literaturs de la facultat de filologia ...)
Jo l'he llegit, però me n'he guardat de dir què en pensava perquè quan veus que tothom rema cap al mateix costat no t'hi veus amb cor de posar-hi cullerada per anar cap a l'altre cantó, oi que m'entén? Tinc MOLTÍSSIMES ganes que, si l'ha llegit, sr llibreter, hi digui la seva!!!!!
Hi ha moltes formes d’arribar a l’equilibri, Antaviana. A aquesta de Joan Todó, si no m’equivoco, s’hi arriba a partir de la tensió, em sembla molt engrescadora. És com dos equips que estiressin d’una corda, tots dos amb la mateixa força, de manera que el mocador restés immòbil.
El cas de Joan Todó seria més aviat com determinades composicions barroques, Mirielle, que s’arriba a l’equilibri a partir dels contrastos. No hi entenc gens, en poesia oriental, però tinc la sensació que l’equilibri sol provenir més de l’interior del poeta, que projecta la seva percepció interior en un correlat exterior que l’expliqui. Ja em diràs si m’equivoco poc o molt!
McEwan, brutal, Miquel. Dissabte i, sobretot, Expiació, són dues de les millors novel•les que he llegit els darrers anys.
No he llegit El confort dels estranys, Gomet, però quan llegeixi A la platja de Chesil potser m’hi animi. Amsterdam també està molt bé.
L’home manuscrit em sembla un exemple excepcional de la irrupció dels lectors en el món del llibre, a través dels blogs. N’hi ha que l’han llegit per la necessitat de comprovar si n’hi havia per tant o no. Li vaig dedicar un apunt fa un temps i més que parlar de qualitat literària —cosa molt difícil—, vaig destacar-ne la capacitat d’evocar escriptures i escriptors sense caure en el bledisme o la pruïja metaliterària. Em va sembla un molt bon llibre.
Salutacions cordials.
Sr llibreter com no ha d'aver-hi crisi en el sector del llibre? L'ultim llibre que he comprat, El Rellotger de Creixells, de Dsetino, m'ha costat 17,5 E, com pot ser tan car (estem parlant de 3mil peles) un llibre de 100 pàgines??
A part d'aquesta queixa, vull felicitar-te pel blog.
Deu ser el preu de la novetat, Olga. Jo també em vaig espantar quan vaig veure el primer llibre de poc més de 100 pàgines a 18 euros, poc després del canvi de la pesseta a l'euro. Espero que el llibre valgui la inversió!
Salutacions cordials.
Tipus de poesia? No n'hi ha tants com poetes, com sensibilitats? Coneixes el concepte diversitat o ets d'un altre planeta, llibre.E.T?
Salut!
(Ah, ja veig que santifiques l'1 de maig treballant, definitivament, ets d'un altre planeta...)
jo em pregunto si realment té sentit escriure una cosa tan quasi victoriana, tan decimonònica, tan llepadeta com "A la platja de Chesil". I em sap greu perquè coincideixo amb tu, llibreter, en valorar "Dissabte" i "Expiació" com dues novel·les exquisites. I em sap greu perquè segurament no hi estareu d'acord, però és que m'ha encabronat molt la blederia de la platja aquesta. M'ha encabronat molt.Sort que llegint els fòssils del Joan Todó he recuperat l'equilibri de què parles. Es pot fer literatura clàssica al segle XXI i no caure en certes melifluitats disfressades de valentia, i el llibre del Todó ho demostra. Clàssic, precís, actual.
Si el 28 de maig sou a prop, em faria molta il·lusió saludar-vos:
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/segona-presentaci.html
Només he llegit, Archimboldi, el primer capítol d'A la platja de Chesil,i m'ha animat a continuar la novel·la. És molt poc per saber si bledeja gaire o no. Celebro que t'agradi el llibre de Joan Todó.
Molta sort, Trapezista!
Salutacions cordials.
però l'equilibri aquest que diuen també podria ser pur cagadubtisme. me'l vaig llegir fa temps i no el tinc gaire fresc, però tinc la sensació que el llibre aquest (el del Todó, vull dir, no el McEwan) oscil·lava entre un postcavafisme mancat d'ironia (però sense fer alhora el ridícul) i una mena d'hermetisme pseudocelanià mancat d'hores de colzes, ambdues coses barrejades sense arribar a fondre's, com un allioli que no lligués. un llibre molt verd, doncs, amb algun encert. el que no li veig és el classicisme.
Però el llibre d'en Todó no era de color groc?
greg, portaVa un Quant temps escriVint i ara també m´he pasSat als blogs. Veig que tu ja ets un expert. PodriEs donar----me si us plau la teva opinió sobre el meu blog ???
L'opinió sobra: no ens insultis amb la teva desídia.
Greg, la teva publicitat encoberta em fa molt fàstic, no em puc creure que l´Editorial Molino faci servir unes tàctiques comercials tant abjectes.
Doncs a mi no em sembla cagadubtisme benvolgut Accelarate, tot i que veig que d’alguna manera estem d’acord: és un equilibri que s’estableix des de la tensió, en aquest cas entre la tradició —jo veig més Juan Ramón Jiménez que Cavafis, la veritat; suposo que depèn la tradició lectora de cadascú— la veu pròpia, com dic a l’apunt amb altres paraules. Això no implica que no hagi trobat algunes arestes, però el llibre m’ha agradat molt. D’altra banda em sembla molt lògic que en un primer llibre publicat, la filiació poètica de l’autor sigui motiu d’atenció. Si és més o menys bo, com comprendràs, no és cosa meva establir-ho: parlo de la meva experiència de lectura. Intento no confondre “m’ha agradat molt” amb “és molt bo”, com se sol fer per inèrcia moltes vegades. No em sembla un llibre immadur, ni molt menys, tot i que estic d’acord que no li sé veure el classicisme.
Efectivament, groc, Subal, groc.
Prometo llegir-lo, Greg: acabo d’arribar un viatge i tinc moltes coses endarrerides.
L’error més gros no és ortogràfic, anònim: és que jo no sóc un expert en blogs.
Suposo, llegidor, que hauria estat més adequat enviar un mail en comptes de publicar un comentari. No em sembla, però, “abjecte” mantenir un blog per fer publicitat d’un llibre.
Salutacions cordials
Llevat de Jean Bollack, i en segon lloc Antoni Pous, Andreu Vidal-Karen Müller i Arnau Pons, a qui no li verdegen els colzes amb Paul Celan?
I jo diria groc mostassa, com el gas.
Ep! No em sembla malament mantenir un blog per fer publicitat d´un llibre.No he escrit pas això.
El que trobo, diguem-ne, desafortunat és disfressar de comentari candorós el que és publicitat encoberta.
Celan és un poeta difícil. Però la dificultat no és gratuïta. No és un poeta hermètic. I, sobretot, no és un poeta poruc. Al contrari.
Potser, llegidor pecador, perquè m'ha semblat evident la maniobra publicitària no he sabut veure que el comentari tingués res d'encobert. Si el blog representa que l'escriu Greg, és lògic que s'expressi d'aquesta manera candorosa; és coherent. No és coherent que en català cometi faltes ortogràfiques i en espanyol no. O potser sí.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada