dilluns, de desembre 31, 2007

Oportunitats

. dilluns, de desembre 31, 2007

Hi ha llibres que esperen encara la seva oportunitat, malgrat que jo no ho sàpiga. Llibres que resten abandonats després d’unes poques pàgines perquè m’esperava una altra cosa i no em venia de gust llegir la que m’he trobat, o perquè pensava que tot plegat no em feia el pes, o perquè considerava que potser més endavant aconseguiria endinsar-m’hi amb les eines adients o per tantes raons que fóra difícil recordar-me’n. Darrerament, per atzar, he tornat a dos llibres que havia abandonat mesos enrere, cadascun per motius diferents.

Dies feliços a la presó, de Martí Sales, havia agradat molt a dos companys de la llibreria i, empès per la confiança que els tinc, vaig començar a llegir-lo amb unes expectatives molt elevades; tant, que passava les pàgines i l’expectativa es desinflava, fins que el vaig abandonar convençut que era una decisió definitiva. Però un dia que no tenia lectura per a l’autobús i disposava de poc temps per decidir-me —perquè si no, faria tard—, vaig recordar la insistència d’un bon amic a qui també li havia agradat, i el vaig tornar a agafar. Al cap i a la fi, es tracta d’un llibre que aplega seixanta-cinc fragments, de manera que em semblava molt adequat per distreure’m durant el trajecte, per espigolar-lo al ritme de les parades i dels semàfors. Assegut còmodament a l’autobús i amb uns vint-i-cinc minuts per endavant, vaig començar de nou a llegir-lo i, si bé el primer fragment ja m’havia agradat força, no em vaig saber explicar com el segon no m’havia cridat l’atenció a la primera lectura. És fantàstic. I així, els vint-i-cinc minuts em van passar volant. Com els vint-i-cinc minuts de la tornada. Com les hores que li vaig dedicar a casa. Res d’espigolar, doncs: seguia l’ordre estricte dels fragments, atent als detalls que m’havien passat desapercebuts, sobretot al risc amb què insereix frases agosarades en proses desolades, de d’hiperrealisme a la fantasia, amb la curiositat ben viva cada cop que passava d’una pàgina a l’altra.

Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar, em va impressionar des del començament. Una història d’un fill d’emigrants, que és singular i intransferible, com les històries que podríem explicar milions d’emigrants, però que comparteix tot de detalls i situacions que fan difícil no identificar-s’hi. Va ser a la pàgina 26 que vaig abandonar el llibre per més endavant, després de llegir “Mi madre me lee el Quijote sentada en una silla verde, perqueña, de madera, con asiento de enea, que es una silla de campo que se ha venido a la ciudad”. A mi, la mare no em llegia; però aquesta frase em va transportar als primers anys a Catalunya, amb unes cadires que formaven part d’un mobiliari de poble que s’havia vingut a la ciutat i que va trigar molts anys a ser substituït per un mobiliari de ciutat. I el vaig abandonar amb la certesa que calia tornar-hi, perquè la intensitat de frases com aquesta, que aconsegueixen restituir el record fins a fer-lo gairebé tangible, anunciava que em trobava davant d’un gran llibre. Ara, unes poques hores després d’haver-lo acabat, amb el desconsol amb què acabo els llibres que voldria que continuessin pàgines i pàgines enllà, puc confirmar que hi ha tot d’afinitats, però sobretot hi ha un estil. El gust per enumerar, esmentar, nombrar, acumular, escriure paraules que al·ludeixen a coses i fets que són de tinta i de paper, per repetir uns mateixos esquemes sintàctics, el fet que la progressió narrativa pengi d’un fil, que cada capítol sembli l’element d’una enumeració anomenada llibre, tot això desemboca en un estil que és un riu, torrencial de vegades; d’altres, tranquil. Un estil que corre el risc de tornar-se repetitiu, perill que l’autor conjura gràcies al detall inesperat, a l’anècdota, a una comparació agosarada, a vèncer les proves de l’escriptura com un príncep valent.

9 comentaris:

Roser Caño Valls ha dit...

És cert que hi ha llibres que els deixem a mitges, a mi m'ha passat amb molts, fa poc vaig deixar-ne un. Això és el que tenen, els pots començar, deixar i tornar-los a començar i fins i tot acabar-los. Que per molts anys continuem tenint llibres!

subal ha dit...

M'alegra que li fa justícia a Dies feliços, senyor Llibreter. Jo encara diria més; si aquest llibre hagués estat un blog ja li hagués concedit, curull d'alegria, el seu respectiu Espectacular de l'assumpte.

Senyor Llibreter; passi vostè un boníssim cap d'any.

quim roig ha dit...

Benvolgut llibreter, m'heu «trepitjat» el post. Comparteixo amb vós l'entusiasme per Los príncipes valientes: és una lectura molt i molt recomanable; fa ràbia que s'acabi, que no se'n parli, que no es vengui, que no es llegeixi...

Ah, i passeu un feliç 2008, carregat de llibres...

Anònim ha dit...

Llibreter, Los príncipes valientes ha estat una de les millors lectures d'aquest final d'any. La frase sobre la lectura del Quixot en una cadira del poble també em va transportar a la meva infantesa, de sobte, sense avís. Andújar té una manera d'explicar, sobretot d'enumerar, que em va deixar amb ganes de més un cop es va acabar el llibre. Molt bon any!

el llibreter ha dit...

El cas, Arlequí, és que quan he clicat per publicar l’apunt d’avui he començat a sentir al meu clatell la mirada dels llibres abandonats de la meva biblioteca, d’enveja envers els llibres de Martí Sales i Javier Pérez Andújar, i d’indissimulada rancúnia envers mi. Escric això mig esporuguit.

Per això no fa molt que no escric sobre els llibres que no m’agraden, benvolgut senyor Subal. Potser sóc jo.

Em moro de ganes de llegir-vos la lectura de Los príncipes valientes. Visitar can Jauss és sempre un plaer.

Amb aquest llibre se m’ha plantejat un greu problema, Tina: o explicava la meva experiència de lectura en un paràgraf o li dedicava un llarg apunt fluvial. Com que trobo que no cal abusar de la blogocosa, m’he decantat per la primera opció.

Salutacions cordials.

Ep! i que el 2008 vingui ple de llibres!

Anònim ha dit...

AMIC el LLIBRETER, M'HA PASSAT EL MATEIX QUE TU AMB ALGUNS LLIBRES D'AQUEST 2007. SÓN ESTRATÈGIES DE LECTURA. NO PASSIS PENA. SI ELS RETROBES, VAL L'ALEGRIA.
ET DESIG UN 2008 AMB SALUT A VOLER, BONS LLIBRES I QUE ENS ESCRIGUIS MOLTS DE POSTS.
UNA AFERRADA FORTA PEL COLL
BMA

Anònim ha dit...

Bon any nou, llibreter! En mi pueblo teníamos sillas de esparto. De esas que cuando llevas un rato sentado se te ponen las posaderas cuadradas... començaré a llegir Los Príncipes Valientes. Potser així tornaré a recordar els vents del sud, de la meves vacances perdudes a les seques terres andaluses. Salutacions nouanyenques!

el llibreter ha dit...

Potser no recordarem els personatges, ens equivocarem en resumir-ne l'entrellat, fins i tot el títol es pot esvair entre els plecs de la memòria, però l'alegria que ens regala un bon llibre, benvolgut BMA, això no s'oblida mai.

Benvolgut anònim de les 9:27, l'acció transcorre a la vora del Besòs i els records del sud són de llengua, de picaresca, de guerra, de geografia, d'arrels i, sobretot, de persones que ho van deixar tot per venir aquí. Tot, menys les cadires ;-) Desitjo que t'agradi.

Salutacions cordials.

ea! ha dit...

veus? veus? hi ha llibres que et fan quedar al bus o a on sigui.

bon aarmand i pizza de divendres