La descomposició de la llum

Hi ha un assassinat, una vídua rica, la revenja d’una revenja, un fosc tràfic de joies robades... Però aquesta part de La descomposició de la llum passa aviat a un segon terme. És el fil que relliga la novel·la, és veritat, però la intriga que m’ha fet devorar-ne les pàgines ha estat llegir quin personatge protagonitzava cada nou capítol. Pensava titular l’apunt «Exercicis sobre el punt de vista», una d’aquelles ocasions en què el títol és el pretext per escriure l’apunt, i al final l’escric contra el títol nonat, perquè si bé la veu narradora focalitza l’acció en un personatge diferent a cada capítol, d’exercicis —entesos com a provatures o tempteigs— no n’hi ha enlloc: l’ús de l’estil indirecte lliure, per exemple, és d’una elegància i una subtilitat fascinants.

Al vuitè capítol trobem un personatge que no aporta res a l’entrellat. L’àvia —la mare de la protagonista—recorda la seva vida; les persones, els llocs, els moments. La novel·la no hauria patit gens si s’hagués suprimit aquest capítol: seria perfectament intel·ligible. Però hauria estat una pena prescindir-ne, perquè hi trobem els trets que diria que defineixen millor l’estil de Júlia Costa —o, almenys, els que em fan seguir el seu blog. En primer lloc, sens dubte, la seva habilitat per inserir històries que reblen l’ambient de la novel·la, una nostàlgia que mira cap al futur, amb una consciència del pas del temps que oscil·la entre l’esperança i la resignació. En segon lloc, la capacitat per fer-les ben properes, amb la vida de barri com a punt de partida per explicar uns personatges que han passat per la Història amb altres preocupacions que memoritzar els Grans Relats. Passava les pàgines i em sentia com un tafaner que espia la vida dels altres, gràcies, en tercer lloc, a un elaborat to col·loquial ple de matisos sorprenents.

Al final de la novel·la, quan un gir metaliterari posa l’accent sobre la pròpia elaboració de la novel·la, aquest vuitè capítol apareix com un despullament descarnat de la narradora.

També, al final:

El meu món, limitat, era ben lluny d’aquella mena de negocis estranys, dels robatoris de joies i de les xarxes de delinqüents. No era capaç d’imaginar quina mena de socis podia haver tingut en Palau, interessats a recuperar aquells objectes cars, ni tampoc sabia quina mena de manipulació es podia haver fet al cotxe, ni si el mateix Rovira havia tingut cura de provocar l’accident.

I és veritat. I és un gran encert: d’aquesta manera, la narradora explica la part desconeguda de l’entrellat amb al·lusions indirectes i suposicions, de manera que la incertesa augmenta la boira de misteri al voltant d’en Palau. Perquè la llum que ens permet veure les coses passa desapercebuda i és només quan es descompon —en irisar-la un diamant o a una posta de sol— que esdevé objecte de contemplació, de la mateixa manera l’entrellat es descompon en diverses veus a la novel·la, cadascuna de les quals atrau la mirada per ella mateixa. Un món llunyà, a la vila de Solanes, evocat des d’un barri barceloní on la vida quotidiana s’entrellaça amb els fets extraordinaris mitjançant l’experiència, la xafarderia, la novel·la.