El secret de John Banville

Una de les indigestions literàries més perdurables que he patit és Agatha Christie. De ben jove em vaig empassar totes les novel·les que teníem a casa, algunes d’elles més d’una vegada. No estic segur que aquesta sigui l’única causa de la poca atracció que sento per la novel·la negra, però sens dubte hi ha contribuït. Com també hi deu haver contribuït la poca traça a l’hora de triar títols i autors. Un exemple recent seria Un relato policíaco d’Imre Kertész, una decepció en tant que ni és policíaca ni sembla una novel·la de Kertész: massa al·legòrica, en el sentit que no hi ha enigma sinó un reguitzell de simples correspondències entre la matèria de ficció i la situació política que li va tocar de viure. A veure si Dossier K. —que es distribueix aquesta setmana— restableix la fascinació que sento per ell. Tot això ve a tomb perquè esperava llegir El secret de Christine Falls com si fos una novel·la policíaca de Benjamin Black i m’he trobat, en canvi, un John Banville menor, que no és poc. Tot i que, com he dit, no hi entenc, diria que aquesta novel·la no és gaire negra; no sembla seguir les convencions del gènere i no perquè les vulgui dinamitar o renovar ni res per l’estil, simplement perquè la cosa va per un altre cantó.

Només he llegit dues novel·les més de l’autor: El mar i Imposturas i totes dues giren al voltant de la construcció de la identitat, cadascuna des d’una estratègia narrativa diferent, i El secret de Christine Falls adopta un clima de misteri pseudodetestivesc per tornar a plantejar la mateixa qüestió. Més que al secret de Christine Falls, es tracta d’arribar al secret del protagonista, Quirke, un secret que al començament de la novel·la ni tan sols és possible intuir que pugui existir. Quirke és un forense solitari que ha patit la tragèdia de perdre la dona molt aviat i que es refugia en els previsibles pubs irlandesos on ofega els records i la rutina en alcohol. Solitari i esquerp com és, es fa difícil entendre que s’interessi tant per la mort d’una desconeguda. La veritable raó apareix al final, gràcies a una pirueta argumental aparentment inversemblant que permet situar el tema al voltant de la qüestió de si qui perd els orígens perd la identitat.

El narrador, com a administrador de la informació, s’amaga algunes cartes que mostra quan convé. Però l’actitud del narrador no és gens reprovable; al cap i la fi, actua com qualsevol dels personatges de la novel·la. John Banville planteja aquí la qüestió de la identitat des de la quantitat i la qualitat d’informació que cada personatge posseeix dels altres. Cadascú l’administra amb la intenció d'intentar condicionar la identitat que li puguin atorgar. Així, no es tracta de mirar dins d’un mateix per esbrinar-ne l’essència, ni res de semblant, sinó d’amagar i mostrar en les dosis adequades.

Uns catòlics benestants entenen allò de la justificació per les obres d’una manera un pèl exagerada, cosa els mena a confegir una trama secreta destinada a guanyar vocacions amagant els orígens de les víctimes i negant-los la possibilitat de triar-se el futur, amb tot de coaccions que només són possibles si s’hi implica molta gent. El turment real de Quirke és esbrinar fins a quin punt ell mateix ha contribuït a negar els orígens, i per tant la identitat, d’una altra persona i fins a quin punt, per tant, té prou autoritat per influir en el futur d'aquesta persona. Això explica l’interès per la desconeguda Christine Falls, que és una manera de conèixer el seu propi secret, un secret que lògicament sap des de sempre però l’abast real del qual no pot entendre perquè depèn de la informació que posseeixen els qui l’envolten: de la identitat que li construeixen i del seu propi accés a aquest trencaclosques. Un joc força entretingut.