dimecres, de setembre 05, 2007

Crítica comparada

. dimecres, de setembre 05, 2007

Humbert Salvador, protagonista d’El Llibre dels plaers immensos, cap al capítol dinou està obsessionat per l'Edita, l’amfitriona de la festa on té la mala sort de patir la xerrameca d’un crític literari gens engrescador:

Un tipus irritant, amb alguns cabells blancs i ulleres de pasta, em contava, després de escarafalls i baves, deixant anar algun perdigó de saliva sobre la meva americana, l’argument d’una novel·la, que, pel que es deduïa, l’havia entusiasmat.


Les paraules del crític a propòsit de la novel·la no poden ser més divertides:

—La nostra literatura necessita novel·les així! —seguia dient ell, obcecat i bavós—. Novel·les capaces de fer-se amb el món i reflectir-lo. La realitat, la realitat, aquesta és la vertadera mare del novel·lista de raça. Ha de conèixer la realitat! Les novel·les que s’escriuen avui dia s’estavellen contra la realitat. No saben tenallar-la. Necessitem escriptors que ens diguin què passa al món.

Cada cop que llegeixo que la literatura catalana necessita novel·les d’una determinada recepta, tremolo. Una mica de revenja literària no fa mal a ningú i Melcior Comes s’ho pot permetre perquè El llibre dels plaers immensos està narrat per un personatge de ben jove va gaudir amb el Decameró, que és el plaer d’explicar històries que a través de la ficció diuen molt sobre el món, on la versemblança emana de les paraules i no dels miralls. De fet, al final de la novel·la hi ha una situació que podria servir, tal com demana el crític, perquè l’autor ens digui «què es cou als barris de la perifèria»:

Jo vaig aconseguir feina en una pizzeria, una entre els milers que hi havia a la ciutat. Hi treballava sis hores cada dia, sis dies a la setmana, al costat d’un tipus pelut i flegmàtic que es deia Andrea, i que només sabia parlar de futbol mentre posava, descurat, els ingredients sobre la pasta. [...] I n’Ornella va començar a treballar en una tintoreria, només a les tardes, rentant i planxant corbates i llençols. La vida a la ciutat era barata i amb el que guanyàvem podíem pagar el lloguer a en Luigi, el nostre menjar i una mica de roba de la fiera i de tant en tant anar al cinema, només els dilluns, a la primera sessió de la tardes.

El crític de la festa se sentiria satisfet amb aquests apunts realistes. Si no tingués en compte que aquesta idíl·lica situació de dos joves que s’acontenten amb l’amor i que, per tant, no els cal gaires luxes per ser feliços, és el final feliç d’una peripècia fulletonesca sobre la qual planava l’amenaça mortal de la Camorra napolitana.

A El sexe dels àngels de Terenci Moix, una novel·la que tothom hauria de llegir o rellegir abans d’anar a Frankfurt, també apareix un crític que aprofita les reunions festives per importunar amb uns plantejaments similars:

El secret de com s’escriu una novel·la, no dic pas que el sàpiga jo, ni ningú; però el que sabem és per què falla la novel·lística catalana en la seva totalitat. Si us hi fixeu, no hi ha un plantejament rigorós de les relacions econòmiques entre els personatges i la societat; resultat: la dissecció econòmica de l’entorn social no es pot donar.

Per sort, aquesta mena de crítics no aconsegueixen espatllar la literatura i llegir-ne les piruetes retòriques pot ser, fins i tot, divertit .

33 comentaris:

Quimet ha dit...

´Ja he llegit SOTA LA POLS. Tenia vosté raó, "texa de la bona". Pel que he pogut copsar per altres blogs, J Coca crea unes discrepa`ncies difícils de blegar, o agrada molt o es "detesta". Jo només li he llegit CARA D'ÀNGEL i SOTA LA POLS, i només em ve al cap una cosa (jo, com sempre, tan desconfiat): hi ha tanta enveja en aquest nostre país...

J. Podrit ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
J. Podrit ha dit...

Personalment, aquesta novel·la no me fa tot el pes que m'agradaria. Per una banda, rebla en un aposta d'estil molt pròpia i molt ben guanyada, però em provoca manca de frescor i que enyori les seves primeres obres. Si bé en J. J. Isern en destaca aquesta unitat, per a mi és el que més em reca (bildungsroman amb happy end, per entendre'ns. Em plau més la tristor d'un Serés i no se'm fa tan reiterativa). Per altra banda, sense desmerèixer les seves qualitats narratives(la descripció del casal familiar és lèxicament perfecte als primers capítols) m'avorreixen les desmesures sexuals i hi trobo a faltar altres àmbits de plaers un xic més decadentistes. Tampoc era qüestió de plagiar A contrapèl de Huyssman, però tanta mamada "m'empastifa" la lectura. En qualsevol cas, molt bon llibre.

Anibal Léctor ha dit...

Al marge de la cosa facilona aquesta dels critics-fríkits que vacunen les novel·les i fan tanta gràcia, ¿de debó li ha agradat? ¿no la troba molt pretenciosa? ¿no troba que tota la cosa del jazz del final és pueril i escrita per algú que no ha vist ni de perfil un saxoifó ni s'ha entretingut a treptitjar de debò els ambients que recrea?---he,he...ja semblo el crític de la seva novel·la: o t'agrada o ets un imbècil?

el llibreter ha dit...

Sí, Quimet: Cara d’àngel em va semblar excepcional: que el protagonista sigui un home tan repulsiu i que mantingui l’interès fins al final és un gran mèrit, sens dubte.

Bé, J., el protagonista d’El llibre dels plaers immensos no és tan repulsiu com el de Cara d’àngel, ni molt menys, però a mi en va fer venir la mateixa desconfiança. Es tracta d’un narrador molt jove que recrea la seva adolescència de gandul de casa bona que viu a través de la vida dels altres a l’espera que l’inefable tingui la cortesia de venir a visitar-lo. Precisament la xerrameca del protagonista provocada per aquesta arrogància adolescent —recreada, recordem-ho, quan només és uns anys més gran— és una de les coses que més m’han divertit de la novel•la. Ara és quan toca dir que l’autor demostra tenir un gran domini tècnic per expressar els excessos i les ambivalències de la cosa psicològica i tal.

Jo no cometria mai la imprudència de confondre el narrador amb l’autor, benvolgut Aníbal. El narrador és presumptuós des de la primera pàgina; el lector té l’opció de jugar-hi o no, però en cap dels dos casos és imbècil.

Salutacions cordials.

mita ha dit...

Llibreter, no entenc aquest enamorament literari amb Melcior Comes. Jo encara fujo de L'estupor que us espera.

Anibal léctor ha dit...

Llibreter, per a mi un cas ben ben curiós de lectura "sobreactuada" o inventiva: ¿es pot llegir un llibre presumptuós, d'un protagonista-narrador pagat de si mateix, exhibicionista, pedant, tràgic etc ... i que no dóna cap símptoma textual evident d'ironia ni de distància per enlloc, com si fos una immensa i sapientíssima broma que el narrador li fa al protagonista i que només el lector espavilat es capaç d'endevinar? El lector és ben lliure de fer el que vulgui amb el que llegeix, però llegir tan a repèl del que realment s'hi dona... Amb aquest sistema, podem llegir, no ho sé, La pell de brau imaginant-lo com un llibre escrit en falset com una gran broma contra la poesia civil o política, o podem llegir Foix com si s'enfotés del trobar clus, o podem llegir tot Pla com un immens complot del Pla real que es riu del narrador i demostra que és un incompetent per no saber fer ficció...i se'n riu d'ell quan dir que menysprea la ficció...

Si Melcior Comes es volia riure del seu protagonista i narrador, crec que ho dissimula molt i molt bé. És un mestre, un houdini de l'artifici literari. Barretada pel Comes

el llibreter ha dit...

Descansa, Mita, descansa.

És que, Aníbal, la novel·la no és només la incontinència verbal del narrador, que a mi em sembla del tot justificada. No és tampoc la primera novel·la que et fa desconfiar del narrador des del començament, de manera que calgui fer-ne un a lectura, com dius, inventiva. Sobreactuades, en tot cas, m'ho semblen les teves deduccions sobre Espriu, Foix i Pla.

Miquel (valència) ha dit...

A mi em va agradar molt LA JAPONESA (premi J Pla de fa un munt d'anys).

abel ha dit...

Senyor llibreter, la meva pregunta sobre el llibre de Bauçà premiat amb el Miquel de Palol 1993... alguna informació. Estic treballant sobre el tema bauçanià i m'agradaria desfer l'enigma. A veure si em pot ajudar. Gràcies.

Annibal Lèctor ha dit...

Amb lectors així, tan generosos, dóna gust: d'un novel·lista expansiu, megalòman i un xic maldestre en diem un narrador poc fiable, i considerem les descompensacions, les exageracions, les inversemblances, els acartonaments, les excursions fulletonesques les reiteracions venèries, els personatges que de cop ja no surten més i de cop reapareixen, les tesis vitals reiterades mil cops, la falta d'avenç´del discurs que fa el relat, els saxofons que de cop desapareixen i de cop tornen a sortir, els ambients inversemblants, els errors de ràccord -a la novel·la n'hi ha un de molt greu-...tot això ho imputem al narrador poc fiable i considerem les pífies i marrades com una intel·ligentíssima reescriptura sofisticada de la novel·la mallorquina d'iniciació.

Barretada al Comes i barretada al lector generós: in dubito, pro reo.

el llibreter ha dit...

Benvolgut Aníbal, no entenc com és que et molesta tant que m’hagi agradat El llibre dels plaers immensos. Dedueixo que l’has llegit a contracor, obligat o guiat pel plaer de trobar-hi errades, i potser és per això que hi insisteixes. En qualsevol cas, anem a pams: l’apunt no és un comentari del llibre de Melcior Comes sinó sobre la coincidència de dues caricatures de crítics molt semblants en dues novel•les ben diferents. Sobre El Llibre dels plaers immensos afirmo tan sols un parell de coses: que el narrador té el Decameró com a referent i, més boirosa si vols, una senzilla reflexió sobre la versemblança. Enlloc no dic que em sembli una gran novel•la però sí que m’ha agradat i m’ha divertit. I afegeixo ara que hi ha capítols que m’han emocionat.

Allò del narrador poc fiable era a propòsit de la xerrameca del protagonista que esmentava J. Podrit una mica més amunt, una tendència a la incontinència verbal, a pontificar sobre la vida i la mort, expressada de manera molt eficaç i que em sembla del tot justificada : la novel•la té un argument molt senzill i la gràcia és l’enfilall d’històries que mostra com el protagonista adolescent és incapaç de viure per ell mateix i necessita viure a través de les vides dels altres. Com més avança la novel•la, cada cop més és l’Humberto el protagonista de les històries que explica. Al cap i a la fi, se suposa que som davant d’una novel•la d’aprenentatge. Els capítols 15 i 16, per exemple, expliquen com s’enfronta a la mort de dues maneres ben diferent i en tots dos casos la seva reacció depèn molt de com reaccionen al seu voltant, en el sentit que reprimeix o no el sentiments davant els altres segons com li sembla que hauria de ser adequat fer-ho.

Si hagués volgut fer un comentari de la novel•la, hauria plantejat l’apunt d’una altra manera. Un comentari i no una crítica, perquè sempre he respectat molt la feina dels crítics i precisament el crític al qual al•ludeix Melcior Comes ha estat objecte de comentaris elogiosos en aquest bloc en alguna ocasió; altrament hauria copiat el fragment on es pot identificar de manera clara. Les caricatures serveixen precisament per al•ludir a una determinada actitud que jo tampoc no comparteixo, però és la part i no el tot.

el llibreter ha dit...

Encara no he rebut cap resposta, Abel. Dilluns hi insistiré, malgrat el pont.

Annibal Lèctor ha dit...

Llibreter, no em molesta que t'hagi agradat, només que em sorpren, i alhora em diverteix la mena de lectura que en fas, perquè no la veig per enlloc: em diverteix perquè em recorda un cop més que un mateix llibre es pot llegir de formes totalment antitètiques. I probablement totes elles plausibles, vàlides a la seva manera. O no.

No li tinc cap mania ni res, al Comes (si al seu llibre: el podria haver deixat així que em va començar a emprenyar, però no ho faig normalment: intento acabar-me'ls) ni el conec ni res: simplement parlo de "lectures", d'interpretacions. cap problema.

J. Podrit ha dit...

Benvolgut llibreter,

Si revises el meu escrit, veuràs com no esmento cap xerrameca o desconfiança narrativa. Vaig dir que l'autor demostra certa reiteració subgenèrica i fa del goig sexual un element temàtic massa fàcil, massa evident, mentre que bandeja altres possibilitats molt més interessants. O bé no em vaig saber explicar, o bé has patit un salt de post, àmbit que la crítica textual tindrà a bé d'estudiar com a nou fenomen postmodern si és que ja no ho fa. En qualsevol cas, qui estigui lliure de culpa, que es desentengui de sa clepsa.

Artur ha dit...

Pel que fa a "sota la pols", he de dir que, aconsellat per la júlia Cortés (blog de la panxa del bou), vaig llegir "l¡àngel covard" (crec recordar q publicat per Bromera) i, per l'enfocament, per la veu narrativa, per la focalització a mans d'un nen, em va recordar a "sota la pols".

Anònim ha dit...

Conferències de Jordi Bilbeny sobre l'identitat de Miguel de Cervantes (ell defensa que era de Xixona)

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (1 de 13) histocat.cat:

http://www.youtube.com/watch?v=CHMisWs2 … mp;search=




Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (2 de 13) histocat.cat:

http://www.youtube.com/watch?v=XCs81QHt … mp;search=


Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (3 de 13) histocat.cat:

http://www.youtube.com/watch?v=t6rFSHmu … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (4 de 13) histocat.cat:

http://www.youtube.com/watch?v=6ObUZK9o … mp;search=


Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (5 de 13) histocat.com:

http://www.youtube.com/watch?v=pYwv6g1i … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (6 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=vmU4c6Y9 … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (7 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=CBjA-yE3 … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (8 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=Usa0F8So … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (9 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=hSvjlquq … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (10 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=QRfMPLFJ … mp;search=

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (11 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=b3GjILS7 … mp;search=


Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (12 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=nIw-aMshFg8

Bilbeny - Cervantes - Cardedeu (13 de 13) histocat.cat:
http://www.youtube.com/watch?v=i_Cnil-T … mp;search=

Anònim ha dit...

En Guillamon es mereix una crítica comparada com aquesta i molt més...O no?

Carmen Miranda ha dit...

¿Cervantes era de Cardedeu? Vatua l'olla!!

Anònim ha dit...

Conferència anàonima sobre la identitat secreta del Llibreter (on es demostra que no és de xixona ni de Cardedeu, sinó probablement de Venus):

http://www.youtube.com/watch?v=qGKzO9fab38

el llibreter ha dit...

Tant El llibre dels plaers immensos com L’estupor que us espera em van agradar perquè no pretenen ser novel•les de manual. Sobre els errors que has detectat —i que confesso que no me n’he adonat, potser perquè malauradament m’hi acostumo—, crec que caldria demanar-se com és que ni el jurat del premi ni els editors no han tingut l’amabilitat de suggerir-ne l’esmena, atès que ha gaudit d’una edició a Proa i una altra a Moll.

Em consta, J., que des de la UOC ja s’estudia això de la crítica textual aplicada a internet. En qualsevol cas, et demano disculpes; tens raó: t’atribueixo paraules que jo mateix vaig utilitzar per contestar-te.

A veure si tinc temps de mirar-me els vídeos.

Salutacions cordials i gràcies per la visita.

Miquel (valència) ha dit...

Efectivament, L'ÀNGEL COVARD es troba publicat a bromera. és una novel·la que part de la crítica no va entendre. reflexa la contradicció d'aquells que, tot i ésser fills de republicans, van exercir com a pares autoritaris a la dècada dels 50, a causa de les mancances pedagògiques. Una bona novel·la. lenta, això sí

Sani Girona Roig ha dit...

Artur,
L'amiga del blog "La panxa del bou" és Júlia Costa Coderch (No Júlia Cortés)!

De resultes de saber on poder trobar El llibreter (m'ho va dir a finals d'agost en JPQ al café de Laie) vaig quedar amb ella que li encarregaria al Llibreter la seva novel·la (Premi Olga Xirinachs 2006) "La descomposició de la llum" que he començat i per ara trobo deliciós.

Va passar que a una llibreria de Vilanova en tenien un exemplar...i no vaig voler esperar a anar a BCN...tot i que només són 45 minuts fins a Aragó/V. Laietana!

Cher Llibreter, ja et passaré a veure un dia d'aquests i t'encarregaré una altra cosa.

No em vaig poder estar d'agafar "El llibre dels plaers immensos" de la prestatgeria de la nostra biblioteca, però encara no he tingut temps d'obrir-lo, o millor dit, no en vull obrir cap més fins haver-ne acabat dos o tres que van davant ...
Però el teu post i tots aquests comentaris em fan venir salivera i ganes d'encetar-lo.

Dues pinzelladetes més:

1. Sota la pols em va agradar força i em va recordar el Sant sadurní d'Anoia dels anys 60.
És un llibre que jo recomanaria...

2. Els mals crítics ... sí, efectivament... penjats al pal de mesana.

Artur ha dit...

Sóc un dels habituals al blog de la Júlia. Això del cognom va ser un creuament d'informació (Júlia Cortés era una companya de facuyltat).
Si et va agrdaar Sota la pols també t'agradarà L'Àngel Covard, que el va recomanar la Júlia fa un parell d'anys.
Salutacions

el llibreter ha dit...

últimament estic una mica enfeinat. A veure si trobo temps i dedico un apunt a La descomposició de la llum de Júlia Costa, que m'ha agradat molt.

ABEL: efectivament, un col·lega m'ha confirmat que Miquel Bauçà va guanyar el Miquel de Palol el 1993 i va ser el propi Bauçà qui va decidir no publicar En el feu del'ermitatge. De fet, parts del llibre es troben en obres posteriors. Suposo que és per aquesta decisió que el premi no sol aparèixer esmentat a les solapes la informació sobre el poeta disponible a internet.

Per cert, Sani, cal donar l'enhorabona a Jordi Coca, que acaba de guanyar el Carlemany.

Salutacions cordials.

abel ha dit...

Senyor Llibreter no puc fer més que donar-li les gràcies per la seva dedicació. Curiós això d'un autor que rep un premi i no publica el llibre... el misteri Bauçà. Algú acabarà fent una novel·la històrica...

Carmen Miranda ha dit...

¿No publica o no li publiquen?

Artur ha dit...

M'adhereixo a les felicitacions a en Coca. Finalment, senyor llibreter, haurà d'acabar creant la plataforma perquè li donin el Nobel!!!

ea! ha dit...

s'ha anclat sr.llibreter en els plaers mínims/inmensos?
una que ha descobert Bellatín amb ungles, testicles i tot plegat.
promocioni ja les jornades mexicanes i la trobada vila-matas/bellatín!

Anònim ha dit...

Benvolgut Anibal

Veig que la novel•la de Comes no t’ha agradat; cosa que em sembla bé. A mi, personalment, el llibre m’ha convençut i força i crec que els arguments amb què intentes raonar les teves disposicions negatives cap el llibre no són raonables ni intel·ligents. El llibreter encerta més, em sembla.
En lloc d’un judici estètic, jutges la personalitat del narrador, la qual cosa és com a mínim menyspreable. ¿Creus que el narrador de 'Lolita', de 'Els Miserables', o de ‘Les benèvoles’, és millor que Humbert Salvador? No creus ja és ben hora de deixar de posar-nos inquisidors i deixar que cadascú faci la seva. Els errors que hi ha en el llibre també són comuns en el Quixot, un llibre que ningú diria que és dolent, a pesar de les seves incongruències. Em sembla que estàs proper a molts dels personatges odiosos que surten al llibre, Anibal.

Per cert. ¿El crític del llibre és un personatge real? ¿Existeix ningú amb aquestes idees en la literatura catalana, a part de l’Anibal lector? Barretada pels que critiquen el talent dels altres sense necessitat d’explicitar el propi amb una mica de talent crític, com a mínim.

el llibreter ha dit...

Doncs sembla ser que sí, Carmen: el propi Miquel Bauçà va decidir que no es publiqués En el feu de l’ermitatge. En qualsevol cas, a can 62 hi deu haver més d’un que conegui l’afer.

A veure si algú més s’hi anima, Artur!

M’has llegit el pensament, Ester: el proper apunt serà el primer d’una sèrie dedicada a Mario Bellatin.

Benvolgut anònim, ni l’Aníbal ni jo som crítics; les raons per les quals pot agradar un llibre són diverses i tenir en compte la personalitat de l’autor no em sembla gens menyspreable. A Aníbal no li sembla versemblant el personatge i a mi sí. Això és tot.

Tant el crític de Melcior Comes com el de Terenci Moix són caricatures; és a dir: augmenten de manera grotesca algun tret d’algun crític conegut.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Ja m'agrada que em feu una mica de propaganda, doncs amb la poca promoció que tenen els llibres de petites editorials... Ja em conformaria amb el fet que el llibre es 'veiés'. Per cert, si tot va bé l'onze d'octubre en faré una presentació a la Casa Golferichs, a dos quarts de vuit, ja aniré informant.

pieldivina ha dit...

No sé quin tipus de novel.la necessita la literatura catalana, si és que necessita alguna d'algun tipus, però sí que sé que novel.las com "L'alè del búfal a l'hivern" de Neus Canyelles, engrandeixen la literatura de qualsevol llengua. Així que aprofito aquest comentari sobre un tema massa tractat per recomanar-la a tots aquells que no l'hagin llegit.
Cordialment