diumenge, desembre 31, 2006

El comiat de Marina Espasa

. diumenge, desembre 31, 2006
15 comentaris

dissabte, desembre 30, 2006

Censura a BTV

. dissabte, desembre 30, 2006
7 comentaris

Subal em demanava als comentaris de l'apunt anterior a què em referia quan parlava de la gran bufetada que havia ventat l’equip de Saló de lectura a la direcció de BTV. Em referia llavors al programa de fa tres setmanes, quan Josep Maria Castellet, Valeria Bergali, Jordi Herralde i Jaume Vallcorba van assisir-hi com a convidats. L’excepcionalitat no era que els quatre editors participessin alhora en un programa de televisió sinó el context: llavors ja sabien que s’acabava, i anar-hi era donar suport a una fórmula que no està esgotada. La complicitat, la familiaritat amb què parlaven no era gens excepcional, però: així ha estat sempre. Després, altres editors van recomanar un llibre i molts van triar-ne un que havien descobert gràcies a Saló de lectura. Després, alguns llibreters van acomiadar-se també del programa. Aquí toca recordar la carta que els editors van enviar als mitjans de comunicació com a protesta quan la direcció de BTV va endarrerir una hora l’emissió habitual del programa. La gran bufetada, Subal, va ser precisament això: mostrar descaradament la complicitat i el respecte que s’havien guanyat a tots els àmbits del món del llibre. Ningú més pot fer aquesta exhibició.

Emili Manzano deixava ahir, als comentaris de l'apunt anterior, una carta que també podeu llegir als blocs de Biel Mesquida i a can Jauss, i que ha circulat també a través del correu electrònic. Avui no s’emetrà la repetició habitual dels dissabtes. Diria que ningú no s’esperava la gran bufetada que Marina Espasa s’havia reservat per al final. Entre la selecció dels millors moments del programa, a banda del breu però significatiu fragment de l’entrevista a César Aira, vull destacar el discurs d’agraïment que va dir Emilio Manzano quan rebia un dels molts premis que han guanyat. Parlava de televisió pública, d’audiència, de servei. Marina Espasa també va parlar d’això, però amb una ràbia inesperada que mostrava un gran desengany.

Els comentaris que molts internautes han deixat als apunts que alguns blogaires hem dedicat a Saló de Lectura demostren que la proesa més gran ha estat guanyar-se l’interès dels lectors.

dimarts, desembre 26, 2006

Ortotipografia i vida

. dimarts, desembre 26, 2006
5 comentaris

Aprofito les treves gastronòmiques del Nadal per posar una mica d’ordre al bloc. Feia temps que tenia l’opció de canviar a la nova versió de Blogger, però l’activitat de la llibreria augmenta molt per aquestes dates i, a banda d’escriure alguna cosa i navegar per la blogosfera, preferia llegir algun bon llibre com No pots no sentir-ho de Pere Guixà o el primer volum dels Assaigs de Montaigne.

Una de les joguines que proporciona la nova versió és l’etiquetatge dels apunts. De moment he etiquetat els més antics, de manera que el llistat està incomplet encara. Amb una mica de constància aconseguiré arribar als apunts més recents; tot i que no sé si sabré mantenir una mínima coherència a l’hora de triar les paraules. De moment, ja he canviat un parell de cops de criteri, la qual cosa m’ha menat a tornar enrere i afegir o esborrar etiquetes. Quan tornava a llegir l’apunt sobre Literatura de izquierda de Damián Tabarovsky, per exemple, se m’ha acudit posar-hi l’etiqueta Argentina, que he hagut de posar també als apunts sobre César Aira; evidentment, caldrà tenir-la al cap cada cop que trobi un autor argentí. En qualsevol cas, publicar amb la nova versió és més ràpid i qualsevol canvi de criteri pot ser aplicat ràpidament. I això és només una mostra dels dubtes amb què m’he trobat: al final no m’ha semblat significatiu incloure etiquetes d’editorials o de títols de llibres, i sí definir alguns temes; amb la qual cosa segurament hauré de prescindir de la llibreta; encara que també la puc mantenir com una mena de selecció.

Em sap greu pels qui llegeixen el bloc a través de subscripcions, com a Bloglines, perquè incorporar les etiquetes implica que hi apareguin vint o trenta apunts com si fossin nous, segons l’estona que hagi dedicat a jugar-hi.

He vençut la temptació de retocar res1. No m’ha semblat honest matisar moltes frases poc afortunades, afegir enllaços que he descobert després o esborrar apunts que no m’agraden perquè hauria significat trair els comentaris dels internautes. No he corregit tampoc els errors ortogràfics que he estat capaç de detectar ni he unificat l’ús dels guions, guionets o les cometes dobles baixes o altes. No he “editat”, doncs, els apunts. Potser algun dia em decidiré a fer-ho, perquè afortunadament hi ha molt bona informació sobre ortotipografia catalana, com aquests arxius en pdf de Josep M. Pujol: L’escriptura tipogràfica, 1: La font digital i L’escriptura tipogràfica, 2: Tipografia de qualitat.


1. Al final, avui, 2 de juliol de 2011, he canviat els enllaços als PDFs de Josep M. Pujol perquè els anteriors no menaven enlloc. 

dijous, desembre 21, 2006

Història, memòria, literatura. Segona part

. dijous, desembre 21, 2006
5 comentaris

El llegat d’una vida, entre l’elaboració literària i els documents, es troba rera la recuperació monumental de Juan Ramón Jiménez. Lluny de l’ocultació propiciada per la victòria franquista i pels malentesos amb els poetes professors, l’aparició dels dos colossals volums de l’Obra poética ha donat pas a un gran nombre de llibres que rescaten la part més íntima del poeta i de la seva dona, Zenobia Cambprubí. Entre aquests llibres destaca, segons el meu parer, el primer dels tres volums de l’Epistolario, editat per Alfonso Alegre amb el mateix rigor i fervor amb què es va ocupar de Lírica de una Atlántida.

Cada lector passa per etapes en les quals les lectures solen decidir-se al voltant d’un tema, encara que alguns llibres escapin d’aquest itinerari. Les lectures que comento i les últimes novel·les que m’han agradat mostren interès per l’elaboració de la memòria: Déu no surt a la foto de Jordi Bonells, El mar de John Banville o la tan trist com subtil Vinieron como golondrinas de William Maxwell són novel·les que mostren el camins diversos que es poden recórrer per posar la vida en ordre. Però vull destacar Sorres blanques, la bella i pertorbadora novel·la de Jordi Coca, per la manera com aborda la qüestió de la veritat a l’hora d’afrontar la pròpia vida. La protagonista opta per la fragmentació, per utilitzar la ficció emmascarant-se en diferents personatges que viuen situacions més o menys properes a la pròpia experiència, per assolir una veritat que només és possible a través de la literatura, on les dades no importen tant com la manera amb la qual són establerts a través de la narració.

Com ja apuntava David Lodge a La conciencia y la novela, la narrativa sempre ha estat un lloc privilegiat per indagar en què consisteix la consciència. Cada època ha anat assajant diverses estratègies literàries per esbrinar el lloc que ocupem al món. La poesia, quan no cau en el meliquisme solipsista, també dóna aquest coneixement que només la literatura és capaç de proporcionar. Els llibres de Manuel António Pina és un llibre excepcional en el qual la tradició literària és un pretext per respondre a la pregunta de quina cosa hi ha de pròpia en cadascú: «Tot quant tenim pertany a uns altres / que desconeixem (...)». Anvers, de Miquel Bezares, és una delicada immersió en la poesia del tu, tòpic literari que el poeta, entre els dubtes que planteja la pròpia escriptura, encerta a reinventar tot convertint-lo en una resposta possible a la relació entre la consciència i la literatura.

dimecres, desembre 20, 2006

Història, memòria, literatura. Primera part

. dimecres, desembre 20, 2006
1 comentaris

Avui apareix una altra col·laboració al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Com a l'ocasió anterior, la donaré en dues parts.

Història, memòria, literatura

De l’extermini jueu a la repressió durant la dictadura argentina, Enzo Traverso estudia en Els usos del passat les formes d’elaboració i transmissió de la Història. Parteix de l’anàlisi del concepte “memòria històrica”, on col·lideixen la memòria —com a subjectivitat on és possible el desplegament dels sentiments— i la Història —com a disciplina que aspira a obtenir algun grau d’objectivitat. Els assaigs d’aquest volum tracten, per una banda, de la manera com determinats fets històrics s’han convertit en una mena de “religió civil”, un lloc comú que permet tant l’oblit de la part més dolorosa com la divulgació d’una versió acceptable. Així, destaca la refutació, senzilla i elegant, de la Història com a pura elaboració retòrica —defensada per Haydn White— o de la impossibilitat de donar testimoni de la Xoà, plantejada pel filòsof Giorgio Agamben.

Michael Billig, a Nacionalisme banal, aborda concretament la transmissió de determinats llocs comuns de la Història, fossilitzats en un entrellat simbòlic que difon la percepció dels estats nació com una cosa natural i inevitable. Contra l’aplicació exclusiva de l’adjectiu nacionalista als qui aspiren a modificar les fronteres reconegudes, l’autor n’amplia l’abast per explicar l’esforç quotidià que es dedica a elaborar un simulacre d’homogeneïtat, com el codi internacional que permet a les nacions que es reconeguin entre elles com a legítimes —una sola bandera, un sol himne, una sola selecció de futbol—, perquè siguin percebudes com l’única realitat real possible.

Una altra forma concreta de reelaboració del passat per adaptar-lo a noves circumstàncies, amb la intenció de justificar cada canvi de rumb polític, l’ofereix Idith Zertal a La nació i la mort. L’autora analitza les diferents fases per les quals l’estat d’Israel ha tractat l’extermini jueu. Si en un principi a penes era esmentada des del poder —ja que era percebuda com una conseqüència de la feblesa de la diàspora—, a partir del judici contra Eichmann el govern canvia de tàctica i la utilitza com a pretext per justificar els seus actes. En consonància amb el llibre d’Idith Zertal, que dedica unes pàgines de gran lucidesa a la recepció d’Eichmann a Jerusalem a les diferents comunitats jueves del món, acaba d’aparèixer a la mateixa col·lecció, Traus, Converses amb Hannah Arendt, volum que recull entrevistes significatives concedides per la pensadora al llarg de la seva carrera i que constitueix una guia excel·lent per endinsar-se en la seva obra.

Una súplica para Eros de Siri Hustvedt conté diversos assaigs on l’autora ens dóna els seus records, que van dels orígens familiars —com l’assentament de les comunitats d’origen noruec al mig oest nord-americà— a la seva intimitat. Amb una gran habilitat per exposar de manera senzilla situacions difícils i complexes, Siri Hustvedt ha trobat la manera de renovar el compromís amb una experiència individual en la qual reconeixem hàbits o actituds generals. Així, “Vivir con desconocidos” tracta l’estratègia de «fingir que no está ocurriendo» quan alguna cosa desagradable irromp en la rutina de les grans ciutats. La introspecció de Siri Hustvedt contrasta amb la de Pierre Bourdieu a Autoanálisis de un sociólogo, encapçalat per una cita del propi autor: «Esto no es una biografía». L’objectiu no és altre que analitzar les condicions de possibilitat de les seves obres d’investigació o, amb altres paraules, quina posició ocupava ell en el camp acadèmic francès que explicaria les raons per les quals va orientar la seva carrera d’una manera i no d’una altra. I no obstant això, malgrat la presumible aridesa d’aquest exercici d’autoreflexivitat, les pàgines que dedica a la seva infantesa o a la seva activitat a Algèria deixen percebre l’emoció de qui evoca amb afecte un passat ple d’obstacles.

diumenge, desembre 17, 2006

Hermenèutica heterodòxica

. diumenge, desembre 17, 2006
5 comentaris

Després de la greu crisi provocada per la irrupció dels estudis culturals, els estudis literaris gaudeixen ara d’un renaixement que els tornarà a situar, sens dubte, al centre del pensament contemporani. Flor de farola de José Antonio Millán és una obra pionera que s’ocupa, tal com diu el subtítol, dels «Textos del margen»; és a dir: de tota la producció literària que pren com a principal mitjà de difusió el mobiliari urbà, especialment els fanals. Com que el tret característic d’aquesta literatura és precisament el suport, és fàcil deduir que la tipologia textual és d’una gran diversitat i complexitat, amb magnífics exemples dels principals corrents literaris actuals. En un parell d'ocasions, però, l’autor es limita a l’anàlisi sociològica dels textos, cosa que dificulta l’adscripció genèrica d’algunes mostres del corpus estudiat. Per exemple, al capítol "No hay nada" es comenta aquest poema innovador, situat de manera ben visible a l’interior d’un automòbil:

No hay nada.
Soy del barrio.

La meticulosa anàlisi de José Antonio Millán es deté en consideracions sobre la convivència veïnal, de manera que l’autor anònim d’aquest versos pertorbadors s’hauria limitat a escriure sobre la frustració del lladre que intenti furtar alguna cosa de l’interior del vehicle. Però a mi em sembla evident, i espero les contribucions dels filòlegs que vulguin corroborar aquestes apreciacions, que cal emmarcar el poema dins de la tradició de l’anomenada poesia del silenci. Amb «No hay nada» irromp el no-res necessari perquè emergeixi alguna cosa, qualsevol cosa. «Soy del barrio» planteja quina podria ser aquesta cosa, com una resposta contundent a l’expressió popular “irse al otro barrio”; ço és: el poeta afirma que està viu. El sentit del poema cal cercar-lo, doncs, al voltant de l’afirmació ascètica de la vida en la seva absoluta nuesa: a partir d’un no-res fundador es percep millor el fet de viure.

Flor de farola és una aportació tan sòlida als estudis literaris que solament he trobat un altre exemple de poca precisió a l’hora de definir el gènere literari. A "Alarma, negros" l’autor anònim presenta una reelaboració contemporània del determinisme social i racial, propi del Naturalisme a la manera de Zola. Així, per exemple: «En París los negros no pagan el metro nunca, se “cuelan” sin pagar por la puertas de salida, son los únicos que no respetan los pasos de cebra... y otros actos incívicos.» L'últim paràgraf és essencial per captar el sentit de l’obra:

Esta información verídica y desagradable afecta a todos los españoles, y más a las mujeres españolas que están con árabes y negros.
Sobre això, comenta José Antonio Millán:
Este párrafo final reproduce en esquema la totalidad del argumento: se han contado unas cosas ("información") que son verdad y no son agradables, y afectan "a todos los españoles". ¿De qué manera? Como la conclusión de un silogismo se impone el auténtico mensaje, que no es otro que el fascista "¡Hay que hacer algo!".

Una altra vegada, l’anàlisi sociològica impedeix la lectura adient d’aquesta peça avantguardista. Resulta clar que l’acumulació de tòpics pren sentit en la frase final: «y más a las mujeres españolas que están con árabes y negros», d’on no és difícil deduir que tot està construït per manifestar el dolor per un desengany amorós.

Aquestes dues objeccions no són un retret al llibre de José Antonio Millán, sinó que volen ser un homenatge als nous i enlluernadors camins que poden prendre els estudis literaris a partir de Flor de farola.

dijous, desembre 14, 2006

Mediadors

. dijous, desembre 14, 2006
16 comentaris

Els futurs de la indústria editorial és el nom del simposi que es va celebrar a Barcelona al novembre del 2005, i també el títol del llibre que recull alguns extractes significatius de les intervencions dels editors, llibreters, escriptors, periodistes, agents literaris, etc. que hi van intervenir. Per exemple, Antonio Franco:

He de fer una confessió de la qual potser us riureu: jo sóc enemic del suplement de llibres. Crec que els llibres haurien de formar part del contingut ordinari del cos general de periòdic. Sembla que l’única manera de garantir que hi hagi un espai real i segur del món de les lletres és treure’l i protegir-lo tot i saber que fem un mal negoci. Pel que anomenem lògiques del mercat difícilment es poden mantenir uns quaderns d’aquest tipus i per això solem buscar patrocinadors que coincideixen a pensar que està bé destinar aquestes pàgines als llibres (...) Tot i així, hi ha una segona estratègia que és intentar “contaminar” la resta del periòdic amb contingut de llibres.


El resultat és que el suplement de llibres d’El Periódico ha desaparegut discretament, sense que ningú el planyi. I és una pena, perquè m’agradava. No he comprovat si, tal com afirma Antonio Franco, la resta del diari s’ha “contaminat” amb més contingut llibresc. Sospito que més d’un programador de televisió va assistir a les sessions del simposi i va deixar-se convèncer per aquest raonament. Sam Abrams, en un article de la secció Diàleg de l’Avui titulat Discursos dobles, constata la contradicció entre el suport que reben les cada cop més curioses campanyes institucionals de foment de la lectura i el fet que

van desapareixent, neutralitzant-se, erosionant-se, marginalitzant-se o sectaritzant-se moltes de les eines de les quals disposen els lectors comuns per apropar-se o endinsar-se en el fabulós món de la lectura.


Els exemples que posa són: Fum d’Estampa, Catalunya Cultura, De llibres i Saló de lectura; programes d'emissores públiques de ràdio i televisió, de la mateixa manera que també són públiques les institucions que paguen les campanyes de foment de la lectura. Sam Abrams tampoc no s’està d’afegir els problemes que pateixen Serra d’Or, El Temps i Benzina. Deu ser que la revista Caràcters gaudeix d’una envejable salut financera. Als suplements dels diaris també els toca el rebre, perquè

van perdent credibilitat per moments i s'han convertit en autèntics guetos sectaris dels quals molts lectors desconfien sistemàticament. I com a conseqüència, els suplements que són referents d'obertura i pluralitat, com ara els de l'AVUI, El Mundo i el que queda del d'El Periódico, en molts casos paguen la factura del just pel pecador.


Encara que discrepi d’alguns judicis concrets, coincideixo en general amb el diagnòstic que proposa Sam Abrams; em sorprèn, però, que no esmenti ni una sola vegada la paraula internet.

divendres, desembre 08, 2006

Els llibres

. divendres, desembre 08, 2006
1 comentaris

El títol m’havia d’encuriosir per força. Encara que això de guiar-se pel títol sol conduir al desengany, el nom de la col·lecció semblava una garantia: Jardins de Samarcanda. I vaig obrir una pàgina a l’atzar. Vaig començar, doncs, Els llibres de Manuel António Pina per la pàgina 34, amb el poema “Gare du Sud”, que comença així en la traducció de Gabriel de la S.T. Sampol:

Tot quant tenim pertany a uns altres

que desconeixem, i d’altres encara,

i en tenim por com si ho perdéssim

i quedàs una ombra, la nostra ombra.

Som lluny de casa i aquesta ombra

és l’únic estatge a què ens podem acollir.



Sovint sembla que llegim en un llibre nou les coses que altres han escrit abans, que s’arriba a una mena d’impossibilitat d’afegir res. Però aquí el poeta recorda els llibres que ha llegit i fa d’aquesta impossibilitat aparent el tema dels seus versos. El poema esdevé el lloc del combat o del diàleg amb la tradició, on el poeta pren consciència dels propis límits.

Després de recórrer Els llibres amunt avall i d’haver-hi trobat poemes d’una bellesa exacta, ha arribat l’hora de llegir-lo del començament al final. Quan un poeta dóna veu precisa a algunes intuïcions del lector, sorgeix el desconcert de perdre alguna cosa que semblava pròpia i l’alleujament de trobar-li les paraules.

Així comença “Quin dia? Quin esguard?”:

Vaig arribar massa tard

i ja se n’havia anat tothom,

hi quedaven papers vells, vides mortes,

identitat, brutedat, eternitat.



Es varen menjar el meu cos i

es begueren la meva sang; i seguidament la meva biblioteca;

i varen escriure la meva Obra Completa;

he romàs, desposseït, jo.

divendres, desembre 01, 2006

Art i vida

. divendres, desembre 01, 2006
5 comentaris

Dimecres volia escriure alguna cosa sobre Una súplica para Eros de Siri Hustvedt, però em semblava necessari citar un fragment de Todo cuanto amé, una novel·la excepcional. De manera que vaig dedicar una estona a fullejar-la. No recordava les paraules exactes de la cita, de manera que anava passant les pàgines a la recerca d’una situació en què fos possible que es trobessin les que volia transcriure. Fins que em vaig submergir, fascinat de nou, en les pàgines finals i em vaig oblidar que volia escriure un apunt. Al final va aparèixer el fragment, massa tard per escriure res.

Em vaig adonar que Todo cuanto amé havia estat, fins a Una súplica para Eros, l’únic llibre que havia llegit de Siri Hustvedt. Normalment, quan un autor irromp en el meu mapa de preferències, continuo llegint-lo amb el desig de retrobar-me amb el plaer del descobriment. En aquest cas, suposo que em va semblar una novel·la tan extraordinària que em va dissuadir de llegir res més de l’autora, perquè probablement seria inferior. Es tracta de la mena d’intuïcions que revelen com són d’absurdes i es desfan quan hi penso una mica, ni que sigui alguns anys després.

El protagonista de Todo cuanto amé, Leo Hertzberg, és un crític d’art admirador i amic de l’artista Bill Wechsler. Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb la possibilitat d’aplicar a la vida les mateixes eines d’interpretació que permeten comprendre l’art. Quan el crític s’interessa de debò per l’obra artística i es resisteix a seguir la xerrameca de moda, evidentment. Un dels encerts de la novel·la és el calaix on Leo Hertzberg guarda alguns objectes que li recorden fets importants de la seva relació amb les persones que estima i que mostra la cura amb què el protagonista s’hi interessa. El calaix apareix en diversos moments de la novel·la; n’he triat un, cap al final:

Hoy en día, cuando saco todas mis cosas, rara vez separo las cartas de Violet a Bill de la pequeña foto que conservo de los dos, pero siempre mantengo la navaja de Matthew y el trocito de cartón alejados del resto de mis reliquias. Aquellos Donuts devorados en secreto y el presente robado se hallan demasiado impregnados de Mark y de mis propios temores. Son temores que se remontan más allá del asesinato de Rafael Hernández, y cuando practico mi juego de objetos móviles a menudo me siento tentado de desplazar las fotografías de mi tía, mi tío, mis abuelos y las dos gemelas hasta las proximidades de la navaja y del cartón. En esos momentos es como si el juego flirteara con el terror, y me siento tan próximo al borde del abismo que siento como si cayera, como si hubiera arrojado desde la azotea de un edificio.


El protagonista observa aquests objectes que evoquen persones i situacions. Un canvi de posició de qualsevol d’aquests objectes altera la interpretació del conjunt, perquè impulsa la necessitat de trobar una narració versemblant que inclogui la nova disposició. Però qualsevol interpretació no és vàlida. La dificultat del joc prové del qüestionament de les idees preconcebudes que introdueix cada canvi; i així, si es juga amb cura, pot revelar aspectes impensats del passat i del present. La comprensió esdevé, doncs, més complexa. I té a veure, necessàriament, amb l’amor.

I bé, ara que he trobat la cita exacta, suposo que ja puc escriure alguna cosa sobre Una súplica para Eros.