Els usos del passat

M’ha semblat que Els usos del passat d’Enzo Traverso és un llibre molt oportú. Parteix del fet que la paraula “memòria” aplicada a la història, i escrita sovint fins i tot com a sinònim, té un ús molt recent. Em va sorprendre llegir que la confluència d’aquests dos termes en expressions com “memòria històrica” comença a ser habitual sobretot a partir dels anys seixanta del segle passat. Els orígens, però, serien anteriors, cap al final de la Primera Guerra Mundial, en què milions de persones es van trobar que la identitat col·lectiva heretada dels avantpassats ja no servia per explicar el món. Una crisi, per tant, de les vies de transmissió del coneixement. La memòria evoca subjectivitat i permet un desplegament sentimental dels fets que contradiu la història com a disciplina que aspira a representar algun grau d’objectivitat. La crisi, doncs, també tindria a veure amb les diferents revisions de la tradició historiogràfica, i es resol actualment amb la institució de la memòria com a religió civil:

El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les convivències polítiques del present. És així com pren cos el «turisme de la memòria», amb la transformació dels indrets històrics en museus i llocs de visites organitzades, amanits amb estructures d’acollida adients (com ara hotels, restaurants, botigues de records, etc.) i promocionats entre el públic mitjançant estratègies comercials ben orientades.

Aquesta confusió entre memòria i història, en què els historiadors són cridats sovint a legitimar els rituals commemoratius amb les seves aportacions, sol significar un obstacle per a la comprensió de la història i per a la seva autonomia com a disciplina: no es tracta de negar la memòria sinó de fer explícites les eines de l’historiador per marcar la distància entre ambdues formes de mirar el passat. L’extermini jueu, per la seva centralitat en la història contemporània, ha estat apropiat de maneres tant diverses i amb objectius tan contradictoris que elevant-lo a religió civil perd la seva singularitat. Esdevé una mena de terme constant de comparació per parlar d’altres coses. Enzo Traverso analitza també com s’han narrat altres fets històrics, entre els quals trobem la dictadura argentina, el colonialisme italià a Etiòpia o el genocidi que van partir els armenis l’any 1915:

A Turquia, per exemple, la memòria i la història del genocidi dels armenis no s’han pogut mai elaborar i escriure en l’espai públic. L’una i l’altra s’han construït lluny, en la diàspora i en l’exili americà, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, la memòria s’ha aixecat no tan sols contra l’oblit, sinó sobretot contra un règim polític que amaga i nega el crim en el present. D’una altra, l’escriptura de la història hi ha estat entrebancada, cas l’ocultació passa pel tancament dels arxius i la multiplicació dels obstacles a la recerca.

El llibre fa un recorregut per les diferents maneres d’abordar aquesta relació entre memòria i història, una qüestió força complexa que té a veure amb la relació entre veritat i ficció en la narració històrica. Els usos del passat, sobretot, dóna elements per llegir de manera crítica notícies com la recent llei francesa que castiga la negació del genocidi armeni. Una publicació, com dic al començament, molt oportuna que contribueix a mantenir l’alta qualitat de la col·lecció Assaig de les Publicacions de la Universitat de València.