La nota i el punyal

Feia temps que el títol m’arrossegava cap a les pàgines de Los orígenes trágicos de la erudición, d’Anthony Grafton, subtitulat Breve tratado sobre la nota al pie de página; a l’anglès original, Tragic Origins of the German Footnote, per bé que en espanyol han optat per calcar el títol de la traducció francesa: Les origines tragiques de l’érudition. L’autor constata que les notes ja no estan de moda i que a les investigacions on són imprescindibles com a fonament de l’edifici argumental s’opta per agrupar-les al final del llibre, exactament com fa ell, per tal d’oferir una narració contínua, sense interrupcions, i permetre, alhora, que els lectors que s’hi interessin puguin ampliar la informació quan vulguin. A mi, però, m’agrada que estiguin precisament a peu de pàgina perquè així puc saber d’una llambregada si m’interessen o no, abans i tot de llegir-les, i no em cal jugar amb els punts de lectura per viatjar contínuament de la pàgina a les notes. És cert que hi ha casos desmesurats, on quatre línies d’un autor van seguides d’una selva de citacions que sovint està inflada innecessàriament: una nota, per exemple, dóna la referència completa dels precedents sobre un tema molt específic —amb l’autor, el títol, de vegades també el títol de capítol, l’editorial, el lloc d’edició, l’any de publicació i les pàgines on s’esmenta el tema— i la següent nota repeteix bona part de la mateixa bibliografia, també amb totes les dades. En aquests casos és més econòmic remetre a la bibliografia; per exemple [Grafton: 1998, p.13]. Però les notes que discuteixen, refuten o, en definitiva, narren alguna part del procés d’elaboració del llibre em sembla convenient que facin honor al seu nom i es mantinguin a peu de pàgina.

La pràctica dels comentaris, glosses, notes al marge i tota mena d’afegits és molt antiga, de manera que a moltes obres clàssiques és molt difícil esbrinar quins fragments són “autèntics” i quins més o menys espuris. Anthony Grafton investiga en quin moment s’estableix l’ús modern de la nota al peu en el camp de la historiografia:

Los historiadores modernos, en cambio, tratan de distanciarse de sus propias tesis al mismo tiempo que las fundamentan. Las notas constituyen una narración secundaria que sigue la trama de la primaria pero difiere nítidamente de ella. Al documentar el pensamiento y la investigación que sustenta la narración en la cabeza de la página, demuestran que es un producto históricamente contingente, que depende de las formas de la investigación, las oportunidades y los estados en que se encontraban diversos problemas cuando el historiador inició su trabajo.

No té gaire en compte altres disciplines on la jerarquia i la disposició de les notes ha provocat també moltes discussions, com la filologia i, més específicament, la crítica textual. Anthony Grafton ens ofereix, també, mostres de les batalletes erudites que tenen el seu camp de batalla a les notes a peu de pàgina:

Sin embargo, a diferencia de otras clases de credenciales, las notas al pie brindan a veces una forma de esparcimiento... generalmente bajo la forma de puñales clavados en la espalda de los colegas del autor. Algunas puñaladas son amables. En ocasiones, el historiador se limita a citar una obra, pero en otras le antepone el tan sutil cuan mortífero “cf.” (“confróntese”; en alemán, vgl.). Esto le da a entender al especialista que la obra citada presenta un punto de vista distinto y, además, equivocado. [...] Con la astucia que los caracteriza, los ingleses realizan esta forma de asesinato con una frase adverbial: oddly overestimated [extrañamente sobreestimado]. Los alemanes prefieren el directo ganz abwegig; los franceses un frío pero no menos taxativo discutable.

La dimensió tràgica de la nota al peu de pàgina s’ha incrementat infinitament per la descomunal quantitat de publicacions de tota mena que hi ha sobre qualsevol tema. Els bibliotecaris deuen tenir un munt d’anècdotes de professors que treballen sobre l’obra definitiva d’alguna qüestió microscòpica, autors minuciosos que pateixen perquè mai no estan prou segurs d’haver examinat tota la bibliografia que hi fa referència. Perquè sovint les punyalades poden venir de l’examen de l’aparell de notes amb la punyalada victoriosa de retreure, per exemple, la inexplicable absència d’una obra de tercera fila. Els llibreters també guardem algunes anècdotes relacionades amb aquesta angoixa: el professor que et demana un llibre publicat per una fosca i remota institució cultural; el cap de publicacions de la fosca i remota institució cultural que se sorprèn que algú fora del poble o comarca estigui interessat per un títol del catàleg, els exemplars del qual acumulen pols aristocràtica als magatzems, foscos i remots, de la institució cultural; que el cap de publicacions enviï l’exemplar de franc perquè desconeix quina cosa sigui això de vendre; i les telefonades i els correus electrònics del professor que vol saber si ha arribat ja el llibre, perquè és molt urgent contrastar una dada que ofereix a peu de pàgina.