Escriure digital

L’Any del Llibre i la Lectura es nega a extingir-se i ben avançat el 2006 ens arriba L’escriptura i el llibre a l’era digital. El volum recull les intervencions d’escriptors, editors, periodistes, creadors polièdrics i interdisciplinaris, enginyers informàtics, filòlegs, etc. a les diverses taules rodones que va organitzar el KrTU a la Universitat de Lleida durant el mes de maig de 2005. Com és normal en aquesta mena d’esdeveniments, al costat de ponències molt interessants hi ha també els convidats que aprofiten l’avinentesa per deixar anar tòpics més o menys simpàtics sobre el tema. Aquests convidats insubstancials, però, són molt importants per conèixer el grau d’estupefacció o d’indiferència que provoca la cosa digital.

Entre els escrits que més m’han agradat hi ha la intervenció de Joan Elies Adell: “La literatura i les seves tecnologies”. És una síntesi dels principals interrogants que ha obert la tecnologia digital respecte al lloc que ocupa la literatura i la relació entre el lector i el text. Una síntesi que només pot ser elaborada per algú que s’ocupa seriosament d’aquest temes i que realment té coses pertinents a dir. M’agradaria creure que la ubicació del text al final del llibre, a la manera de cloenda, no és casual, perquè comença així:

En un dels articles que conformen un dels seus primers llibres publicats, Apocalíptics i integrats, Umberto Eco comenta que l’ofici més fàcil ha estat sempre el de «moralista cultural». Defineix Eco el moralista cultural com aquella persona que, amb indubtable intel·ligència, sap identificar a la primera l’aparició de nous fenòmens ètics, sociològics i estètics però que, un cop els ha identificat amb claredat, defuig l’empresa més perillosa de posar-se a analitzar aquests fenòmens i tractar de descobrir les seves causes, els efectes a llarg termini o les particularitats del seu funcionament. Aquest «moralista cultural», segons Eco, prefereix, amb la mateixa intel·ligent perspicàcia, estigmatizar-los a la llum d’un pretès humanisme i situar-los entre els aspectes negatius de la societat de masses, excessivament tecnificada.

M’ha agradat molt també l’estratègia de Laura Borràs de retrocedir a l’època medieval per trobar analogies entre la difusió del llibre en forma de còdex, tal com el coneixem avui, i les incògnites que ens planteja el desenvolupament tecnològic respecte a la lectura:

Podem triar Steve Birkerts i compondre elegies aclaparadores al llibre. Podem emular els erudits als quals els va tocar viure canvis tecnològics epocals com ara el pas del rotlle al còdex, que es perdien davant l’abisme que apareixia davant dels seus ulls quan passaven la pàgina, de tan acostumats com estaven a una lectura contínua i fluida, sense ruptures i discontinuïtats, i creure —com ells van creure llavors—que la fi de la impremta significarà la fi de l’ésser humà individual tal com ha estat concebut en el text que coneixem com a cultura occidental.

L’any passat ja vaig destacar les aportacions de Laura Borràs i Joan Elies Adell a Textualidades electrònicas; els dos investigadors col·laboren a Hermeneia i, com és lògic, comparteixen punts de vista semblants en algunes qüestions; així, Laura Borràs:

Jo he posat les meves cartes al damunt de la taula i he mirat de trobar complicitats en el meu entorn acadèmic —que és especialment reticent als esforços i a les novetats— per, en primer lloc, ignorar els moralistes culturalsi la seva vacuïtat discursiva i poder així, després, ser capaços d’obrir els ulls i estar en condicions de projectar una mirada «neta».

El llibre conté moltes més intervencions interessants, com la d’André Schiffrin —que recull els arguments principals de L’edició sense editors i El control de la paraula— que cal llegir junt amb les intel·ligents matisacions de Joan Tarrida —director general de Galaxia Gutenberg—. Entre les que són interessants en tant que mostren la mandra dels moralistes culturals hi ha, per exemple, la de Sebastià Alzamora:

I segurament podríem fer esment de les pàgines personals d’escriptors o dels anomenats blocs o weblogs, o com se’n digui: en definitiva, aquesta casta de pàgines en què un o més individus —que de vegades són escriptors— pengen els seus dietaris personals, els quals poden comprendre textos més o menys literaris. De moment, però, les pàgines d’aquesta mena que he pogut llegir en català (i també en castellà) són d’un interès molt relatiu, i, sobretot, d’una qualitat literària irrellevant. Altra cosa serien els blocs, generalment escrits en altre llengües, dedicats a la divulgació d’algun tema en concret —ja sigui literatura, ciència, art o qualsevol altre saber— i que de vegades contenen informacions d’interès.

Aquí, Sebastià Alzamora detecta alguna cosa, percep una situació nova de forma boirosa i constata determinades mancances, però no va més enllà: des del menyspreu —“o com se’n digui”, “aquesta casta de pàgines”, “generalment escrits en altres llengües”—, eleva el seu desinterès a la categoria de veredicte. Com deia, trobo que els moralistes culturals són útils per comprendre la recepció dels canvis en qualsevol àmbit.

Una cosa que no entenc de L’escriptura i el llibre en l’era digital és l’absència de llibreters. Tal com diu Virgínia Mascaró a l’Avui, les jornades van reunir “una quarantena de narradors, científics, filòsofs, poetes, assagistes, crítics, periodistes, editors, directors de cinema, artistes, antropòlegs i professors d'universitat” però ni un sol llibreter. La implantació de les noves tecnologies a les llibreries ha comportat un canvi substancial no tan sols en la gestió diària del fons sinó també en la manera com els llibreters accedim a la informació i la compartim; en la manera, doncs, com exercim de mediadors. A Catalunya hi ha Grans Mestres Llibreters que han viscut aquesta implantació, que ha sabut aprofitar-la i que haurien pogut oferir un punt de vista diferent i necessari per conèixer millor l’escriptura i el llibre en l’era digital.