dijous, de juliol 20, 2006

Escriure digital

. dijous, de juliol 20, 2006

L’Any del Llibre i la Lectura es nega a extingir-se i ben avançat el 2006 ens arriba L’escriptura i el llibre a l’era digital. El volum recull les intervencions d’escriptors, editors, periodistes, creadors polièdrics i interdisciplinaris, enginyers informàtics, filòlegs, etc. a les diverses taules rodones que va organitzar el KrTU a la Universitat de Lleida durant el mes de maig de 2005. Com és normal en aquesta mena d’esdeveniments, al costat de ponències molt interessants hi ha també els convidats que aprofiten l’avinentesa per deixar anar tòpics més o menys simpàtics sobre el tema. Aquests convidats insubstancials, però, són molt importants per conèixer el grau d’estupefacció o d’indiferència que provoca la cosa digital.

Entre els escrits que més m’han agradat hi ha la intervenció de Joan Elies Adell: “La literatura i les seves tecnologies”. És una síntesi dels principals interrogants que ha obert la tecnologia digital respecte al lloc que ocupa la literatura i la relació entre el lector i el text. Una síntesi que només pot ser elaborada per algú que s’ocupa seriosament d’aquest temes i que realment té coses pertinents a dir. M’agradaria creure que la ubicació del text al final del llibre, a la manera de cloenda, no és casual, perquè comença així:

En un dels articles que conformen un dels seus primers llibres publicats, Apocalíptics i integrats, Umberto Eco comenta que l’ofici més fàcil ha estat sempre el de «moralista cultural». Defineix Eco el moralista cultural com aquella persona que, amb indubtable intel·ligència, sap identificar a la primera l’aparició de nous fenòmens ètics, sociològics i estètics però que, un cop els ha identificat amb claredat, defuig l’empresa més perillosa de posar-se a analitzar aquests fenòmens i tractar de descobrir les seves causes, els efectes a llarg termini o les particularitats del seu funcionament. Aquest «moralista cultural», segons Eco, prefereix, amb la mateixa intel·ligent perspicàcia, estigmatizar-los a la llum d’un pretès humanisme i situar-los entre els aspectes negatius de la societat de masses, excessivament tecnificada.


M’ha agradat molt també l’estratègia de Laura Borràs de retrocedir a l’època medieval per trobar analogies entre la difusió del llibre en forma de còdex, tal com el coneixem avui, i les incògnites que ens planteja el desenvolupament tecnològic respecte a la lectura:

Podem triar Steve Birkerts i compondre elegies aclaparadores al llibre. Podem emular els erudits als quals els va tocar viure canvis tecnològics epocals com ara el pas del rotlle al còdex, que es perdien davant l’abisme que apareixia davant dels seus ulls quan passaven la pàgina, de tan acostumats com estaven a una lectura contínua i fluida, sense ruptures i discontinuïtats, i creure —com ells van creure llavors—que la fi de la impremta significarà la fi de l’ésser humà individual tal com ha estat concebut en el text que coneixem com a cultura occidental.


L’any passat ja vaig destacar les aportacions de Laura Borràs i Joan Elies Adell a Textualidades electrònicas; els dos investigadors col·laboren a Hermeneia i, com és lògic, comparteixen punts de vista semblants en algunes qüestions; així, Laura Borràs:

Jo he posat les meves cartes al damunt de la taula i he mirat de trobar complicitats en el meu entorn acadèmic —que és especialment reticent als esforços i a les novetats— per, en primer lloc, ignorar els moralistes culturalsi la seva vacuïtat discursiva i poder així, després, ser capaços d’obrir els ulls i estar en condicions de projectar una mirada «neta».


El llibre conté moltes més intervencions interessants, com la d’André Schiffrin —que recull els arguments principals de L’edició sense editors i El control de la paraula— que cal llegir junt amb les intel·ligents matisacions de Joan Tarrida —director general de Galaxia Gutenberg—. Entre les que són interessants en tant que mostren la mandra dels moralistes culturals hi ha, per exemple, la de Sebastià Alzamora:

I segurament podríem fer esment de les pàgines personals d’escriptors o dels anomenats blocs o weblogs, o com se’n digui: en definitiva, aquesta casta de pàgines en què un o més individus —que de vegades són escriptors— pengen els seus dietaris personals, els quals poden comprendre textos més o menys literaris. De moment, però, les pàgines d’aquesta mena que he pogut llegir en català (i també en castellà) són d’un interès molt relatiu, i, sobretot, d’una qualitat literària irrellevant. Altra cosa serien els blocs, generalment escrits en altre llengües, dedicats a la divulgació d’algun tema en concret —ja sigui literatura, ciència, art o qualsevol altre saber— i que de vegades contenen informacions d’interès.



Aquí, Sebastià Alzamora detecta alguna cosa, percep una situació nova de forma boirosa i constata determinades mancances, però no va més enllà: des del menyspreu —“o com se’n digui”, “aquesta casta de pàgines”, “generalment escrits en altres llengües”—, eleva el seu desinterès a la categoria de veredicte. Com deia, trobo que els moralistes culturals són útils per comprendre la recepció dels canvis en qualsevol àmbit.

Una cosa que no entenc de L’escriptura i el llibre en l’era digital és l’absència de llibreters. Tal com diu Virgínia Mascaró a l’Avui, les jornades van reunir “una quarantena de narradors, científics, filòsofs, poetes, assagistes, crítics, periodistes, editors, directors de cinema, artistes, antropòlegs i professors d'universitat” però ni un sol llibreter. La implantació de les noves tecnologies a les llibreries ha comportat un canvi substancial no tan sols en la gestió diària del fons sinó també en la manera com els llibreters accedim a la informació i la compartim; en la manera, doncs, com exercim de mediadors. A Catalunya hi ha Grans Mestres Llibreters que han viscut aquesta implantació, que ha sabut aprofitar-la i que haurien pogut oferir un punt de vista diferent i necessari per conèixer millor l’escriptura i el llibre en l’era digital.

10 comentaris:

tonibanez ha dit...

Excel·lent post, Llibreter, inspirat en algunes lectures, però que es queda coix perquè obvia el debat que es va produir a Jornades celebrades el juny de 2005 a Sant Cugat: "Trobada sobre el dietarisme i els nou dietarisme dels blogs". Allí es va poder veure clarament el gran abisme que hi ha entre els escriptors de la mà tancada (segle XX) i els nous ciberescriptors del segle XXI (mà oberta). A la crònica que va fer Toni Sala es reflecteix molt bé.

El "moralista cultural" és com el luddita: es tanca a la novetat i la menysprea perquè li fa por. Salsamora (amb aquest text lamentable que reprodueixes i que desconeixia) es posa en evidència. Creu que escrivint a l'Avui ja n'hi ha prou. Pobrissó. La ignorància és molt atrevida. Ja m'agradaria saber quin interès relatiu i quina qualitat literària rellevant té la seva obra i els seus articlets provocadors...

Sobre la funció del llibreter a partir d'ara: intentar vendre llibres per internet (jo ja en compro més així que a les llibreries) i fer una tasca d'orientació, és a dir, garbellar tot el que s'escriu digitalment per a destriar el gra de la palla amb la finalitat d'oferir un mapa útil per al ciberlector. Que és el que tu fas, sigui dit al teu favor, i que s'adiu més a la funció de crític que de llibreter tradicional, però és que aquest llibreter tradicional té els dies comptats, i tu ho saps, com té els dies comptats els escriptors com Salsamora... La història els passarà per sobre sense misericòrdia.

Molinera ha dit...

M'agradaria saber amb quins paràmetres es poden triar els 'garbelladors' o evaluadors d'allò que és gra i allò que és palla. El problema és que els seguidors de la literatura es converteixen, de vegades, en seguidors de garbelladors qualificats i molta bona palla i fins i tot molta grana, queda amagada al fons dels pallers

Respecte al tema, encara recordo debats prehistòrics al ràdio, quan era joveneta, sobre si calia escriure a mà o a màquina i quin escriptor era més 'genuí'.

j.t. ha dit...

però suposo que entre la posició (diguem-ne mà tancada) de l'alzamora i la posició (diguem-ne cofoia) de l'ibàñez, també hi hauria el fet que hi ha alguns blocs interessants, amb una qualitat literària fins i tot rellevant, però també un munt de púrria. si voleu us en dono exemples insondables, d'estos últims. és a dir, que passa exactament igual com ha passat amb llibres, còdexs, papirs i blocs de marbre pels segles dels segles... però sense correctors d'estil...

subal ha dit...

exactament és això! Molt lúcid, aquest darrer comentari!!

subal ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
El llegidor pecador ha dit...

M´estimo més una llibrería que reflecteixi la diversitat editorial, que sigui un retrat el més fidel possible de l´actualitat editora amb lo bo i lo dolent. Les trobo tan interessants a l´hora de badar com les llibreries "d´autor". Abans prefereixo un llibreter amb aptituds de detectiu, per tal de guiar-me en la recerca, que un llibreter que faci funcions de crític. M´agrada esforçar-me per triar i equivocar-me m´ajuda a aprendre. La compra, així, és més divertida. Sería horrorós que a l´hora de pagar, el "llibreter crític" arrufés el nas davant de la meva tria. No crec que el llibreter tradicional tingui els dies comptats, però si és així la seva tasca es mereix que la història li tingui molta consideració.

El llibreter ha dit...

El post és sobre un llibre concret, Toni; un llibre que dóna una idea molt justa de com es percep la relació entre escriptura i tecnologia des de diverses posicions dins del camp literari; entre les aportacions destacables que no he esmentat: Biel Mesquida, Ramon Dachs, Ester Xargay, Eugenio Tisselli, Francesc Serés...

La funció del llibreter, llegidor pecador, és certament aprofitar les eines de recerca per poder donar el millor servei possible a un client. Per exemple, dimecres va venir un estudiant que em demanava un títol; en pocs segons vaig ser capaç de deduir que el títol devia correspondre al capítol d’un llibre i que calia esbrinar a quin llibre pertany. L’estudiant, perplex, va trucar el professor —es tractava d’un seminari i no és sorprenent, doncs, aquesta familiaritat amb el professor— que li va confirmar que, efectivament, es tracta d’un capítol d’un llibre. Esbrinar això abans de l’arribada d’internet hauria estat impossible o hauria demanat molt de temps. Malauradament, ningú va poder explicar això a les jornades del KrTU, cap Gran Mestre Llibreter dels que han viscut la implantació de les noves tecnologies no hi va ser convidat.

En aquest sentit, les noves tecnologies beneficien el llibreter tradicional que, em molts casos, també ven per internet i ofereix la seva capacitat de recerca per atendre consultes que arriben per correu electrònic.

Garbellar també, Molinera, però sobretot per evitar que coses valuoses passin desapercebudes. En última instància, és el lector qui tria.

La posició de l’Alzamora, j.t., Subal, és molt còmoda: cobra uns calerons per parlar de banalitats. Però és que la cosa no consisteix en avaluar si m’agraden o no els blocs que hi ha sinó si els blocs permeten desenvolupar un llenguatge literari específic a través de les eines pròpies del medi, com els enllaços, els vídeos, la música, les imatges... que no sigui un simple canvi de suport del paper a la pantalla. I jutjar, doncs, la blogosfera des d’aquest punt de vista i no dir simplement si m’agrada o no m’agrada en general, més o menys i poca cosa més.

Anònim ha dit...

Lucidesa i seny té el LLibreter. Gràcies i endavant!
El post l'he trobat com el principi, el primer, d'un conjunt de posts que toquin aquest tema tan ardent, tan complex, tan nou pels cervells amb inèrcies de segles transmeses per l'ADN.
El tema: Escriptura digital i tot quan l'envolta.
L'univers de l'escriptura amb la mà oberta té pocs exploradors entre nosaltres —cultura catalana— i els mestretites llocccomuners fan el seu agost amb trivialitats de cafè de poble.
(Encara hi ha cafès de poble?)
L'univers de l'escriptura amb la mà oberta és, ara i aquí, feina de pioners.
I els pioners han de ser humils!
A l'encontre de Lleida hi mancaven Llibreters i d'altres pensadors pràctics.

Emperò és un començament de debat. I això és vivificador.

Un Fan

Anònim ha dit...

Per favor, heu de parlar de Grans Mestres Llibreters per esmentar llibreters veterans i reconeguts? Tant us agradeu? Cal aquesta èpica de l'ofici? Quanta comèdia!

El llibreter ha dit...

No he desenvolupat cap xarxa d'idees coherent al voltant de l'escriptura i la cosa digital, benvolgut anònim de les 12:28. Per això agraeixo molt les reflexions ben fonamentades, com la de Joan-Elies Adell, i sento curiositat pels opinadors com l'Alzamora. Això vol dir que continuaré amb el tema, és clar.

A l'anònim de les 9:09: una mica més de sentit de l'humor, incloent-hi un xic de comèdia, evitaria els malentesos èpics.