dilluns, de juliol 03, 2006

Espantós

. dilluns, de juliol 03, 2006

M’agradaria parlar de Maestros antiguos, de Thomas Bernhard. Escriure, per exemple, que és el millor exemple de xerrameca elevada a la categoria d’obra d’art que he llegit mai. Però em resulta impossible, és totalment impossible, per culpa d’un fet espantós. Ara Alianza Editorial celebra els quaranta anys de la col·lecció de butxaca i no se’ls acut res més que reeditar alguns títols de la col·lecció amb tapa dura. Això és imperdonable, és fer trampa, perquè, independentment del tan elogiat disseny de les portades, si hi ha un tret que caracteritza tots els llibres de la col·lecció és l’espantosa tendència a la descomposició, tendència que la tapa dura dissimula. I en quaranta anys han estat del tot incapaços de solucionar una cosa tan important com aquesta. Perquè quaranta anys, evidentement, vol dir adquirir una mínima experiència i, a més a més, el sentit comú afirma que l’experiència ens permet aprendre dels errors del passat. I no, no n’aprendran mai, de triar una cola com cal, una cola que aguanti no la relectura sovintejada d'un llibre si no, senzillament, una sola, només una lectura tranquil·la sense l'amença que en qualsevol moment cauran els fulls. Si volien celebrar els quaranta anys d’espantosa descomposició dels seus llibres de butxaca bé podien regalar un petit equip de restauració. Perquè agafes un d’aquest llibres de butxaca d’Alianza, un de recent, no cal que sigui una edició de fa vint anys, comences a llegir amb cura, subratlles amb cura, perquè l’experiència —i això sí, els lectors sí que en tenim, d’experiència— ja t’avisa que si no maneges el llibre amb cura es descompon. I tot aquest esforç per a res, perquè sempre apareix l’espantosa esquerda que anuncia que la cosa no acabarà aquí. Cliqueu, si no, aquesta fotografia de Maestros Antiguos:





L’única manipulació excepcional que va patir aquest llibre va ser que vaig subratllar aquest fragment:

Todo el mundo tiene su propia, su absolutamente propia verborrea, y yo tengo la musicológica. Tengo ya esa verborrea musicológica durante toda mi vida musicológica lo mismo que la suya es una vida filosofante, eso es evidente. Naturalmente, puedo decir también que hoy es absurdo todo lo que dije ayer sobre la Sonata La tempestad, lo mismo que al fin y al cabo todo lo que se dice es absurdo, pero sin embargo decimos esas cosas absurdas de forma convincente, dijo Reger. Todo lo que se dice se revela a la corta o a la larga como absurdo, pero, si lo decimos convincentemente, con la más increíble vehemencia de que somos capaces, no es al fin y al cabo un crimen, dijo.

Una definició exacta de la xerrameca, perquè el narrador no para d’escriure la pròpia xerrameca a propòsit de la xerrameca, que també transcriu, de Reger, crític musical que troba que gairebé tot és espantós perquè tot, absolutament tot, remet a la descomposició de la societat austríaca contemporània. I alguna raó deu tenir quan després de quaranta anys de publicar llibres de butxaca els d’Alianza Editorial no han caigut en el detallet que els seus llibres de butxaca són una imatge perfecta del procés de descomposició de la societat occidental en general. Perquè la cosa, com deia, ve de lluny. Vegeu, si cliqueu la fotografia, l’estat lamentable d’un parell de títols d’aquesta inexplicablement longeva i espantosa col·lecció:



10 comentaris:

emgiro ha dit...

També els volums de la MOLC i la MOLU, mestre llibreter, tenien una tirada extraordinària a la descomposició. Se'n va arribar a dir «les millors obres de la literatura catalana (o universal) més mal enquadernades»...

malaguanyat ha dit...

Espantosa i malaguanyada reedició, doncs. També els llibres d'Austral, si els llegeixes, es desfan a les mans. És que hi ha llibres que no es poden llegir...

ea! ha dit...

la bona enquadernació és fàcil, no entenc quina mena d'encolat usen... posats a fer que entreguin el llibre en fulles soltes

Biel Barnils ha dit...

Una de les millors coles del món per enquadernar llibres, diuen, la va inventar un personatge de Ripoll, capital de la comarca del Ripollès, que ara guanya milions de pessetes posant la pega a milions de llibres de tot el món. No se n'han enterat aquests d'Alianza? O és que potser no el volen contractar només perquè és "catalán"?
Si volen el seu telèfon els hi puc facilitar. El conec d'algun sopar i em va confessar que no havia llegit pràcticament mai cap llibre, "no tinc temps", que prou feina té gestionant l'empresa i contant els diners que hi guanya...

Sergi ha dit...

Parlo una mica amb desconeixement, però un comercial de Planeta m'havia comentat que la qualitat de les edicions d'obres fetes a Espanya disten molt de les realitzades en altres indrets com Alemanya. Diuen que allà són de molta més qualitat. Sabeu si és cert això que em van dir?

Anònim ha dit...

Hi ha editorials nostrades que fan molt bona feina en aquest sentit, i d'altres a les que se'ls hi rempampifla, és cert. (No fa massa algú va parlar a la TV dels consells elementals per conservar bé una enquadernació i va disparar contra alguna col·lecció de butxaca més "in" que no pas la pobra AE.) Amb tot, el llibre que recordo amb més delectació pel seu pèssim estat era una Rayuela a Libro Amigo, de Bruguera, on s'havia prescindit per sempre més dels capítols prescindibles i on era obligatori buscar-se un nou itinerari de lectura cada vegada que hom hi tornava. La (mala) cola contribuí, doncs, a aquells experiments d'una avantguarda que ara potser sembli un pèl ingènua o, si voleu, un poc tronadeta.

El llibreter ha dit...

I bé, la MOLC també havia de ser una mena de Pléiade casolana —sisplau, Quim, no riguis—, i ja veus... Els que sobreviuen ara a les edicions de butxaca de can 62 semblen més resistents.

Austral! Cert, malaguanyat, insuperables en relació a la descomposició. Hi ha clients experimentats que a l’hora de triar algun títol entre Austral, Alianza i Cátedra compren Cátedra perquè sembla més flexible.

Inexplicable, ea, que havent-hi, per exemple, coles com la que fan servir els Bouquins de Rober Laffont encara hi hagi problemes amb un procés de l’edició que no suposa una despesa més gran.

El problema de les coles, Biel, és que aquesta dels Bouquins, per exemple, està patentada, i Mario Muchnik ha comprat l’exclusivitat per a Espanya: és la cola que es fa servir a la seva edició indestructible de Guerra i Pau. No sé si parlem de la mateixa cola de la Ripoll o no, però si Muchnick pot comprar els drets d’una patent, Alianza o Espasa Calpe haurien de pensar-hi seriosament.

No sé alemany, Sergi, i no he obert més d'un minut cap llibre alemany. A Frankfurt, l’any passat, comentàvem, però, que l’edició alemanya de butxaca té un no sé què elegant difícil d’explicar, perquè per a mi es terra inconeguda. Sobre la resistència, doncs, més enllà de l’aparença, no en sé res.

Bé, Bruguera va acabar descomposta del tot. Quan va plegar, el Mercat de Sant Antoni estava ple de saldos de Bruguera. Ara que la recuperen des d’Ediciones B, confio que tingui millor vida.

He de confessar que ha estat molt divertit estrafer la xerrameca de Maestros antiguos en aquest apunt. Potser que hi torni.

Salutacions cordials.

qualsevolnit ha dit...

Ja que parlen del tema: algú coneix alguna manera de tornar a enganxar els llibres que s'han deconstruït? Amb cola? Amb cinta adhesiva? Amb fil i agulla?

Anònim ha dit...

un tou de lampograf et garantirà, si el volum no passa de les 300 pàgines, una relectura o dues. Cinta, mai! Fil i agulla només si ets destre i el llibre és fet de plecs, no pas de fulls solts. I és molta feina! Depèn de co, el millor és comparar-ne una reedició i guardar l'altra de record.

setirotl ha dit...

I think that is right bout that. Nice info and thanks. Need to get in google feed.

generic nolvadex