Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.
Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.
La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.
Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.
Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.
La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.
Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.
22 comentaris:
¿escriure es contradiu amb ser intel·ligible?
No es contradiu, advocat del diable. La frase és “poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen” i em refereixo als qui confonen la poesia amb un enfilall tòpics sense substància.
Proposo a tots els llibretaires ociosos una qüestió cabdal que considero inevitable abordar:
DEFINIM "POESIA"
Nooo! Desdefinim-la!
la primera raó del poeta és trobar-se amb la profunditat de les paraules.
i cada poesia és un tresor on es combinen materials i formes que beuen del món i de les paraules per acabar configurant una estança o vel o artefacte que és alhora cambra secreta, torre enlairada i mercat àrab.
com una obra dirigida per tu, mediada per la tècnica, mantenint distàncies amb les convencions i "realitats" socials que et prova i et serveix de prova-objecte, però que alhora és un objecte extern que encara que sigui presumible de posseir totes les qualitats humanes imaginables també t'arrenca una part de vida. I la tècnica no sempre és la seguretat de convertir-ho en la carretera que buscaves. Però que si s'està atent t'acaba mostrant camins que creies desconèixer.
poesia és gust del gust
arbre caducifoli de la família de les gramínies que ens porta a posar els ulls en blanc
i amb qui (gairebé) tothom s'atreveix, tot siga dit
¿ritme personal antiautoritari però vanitós i servil?
poesia és un infant
L'ou o la gallina?
La nobleza del alma se mide en la inadaptación derivada de la vida.
El viatge o la meta?
del miedo a la posesión al terror de la existencia se encuentra la valentía de la finitud individual.
La finestra o la tele?
La eternidad es un excedente ontológico de la realidad.
idolatry condemned gods (Cioran)
1- La poesia és un intent d'aparaular el Misteri.
2- La poesia és un camí que mena a tu mateix mitjançant les crosses de les paraules.
3- La poesia és una ombra que voldria ser llum, és a dir, una certa penombra: UCP.
La poesia també és del color dels diners.
I en subtitució la força de l'esperit.
lo pitjor d'UCP és el títol
lo millor? que les paraules són crosses. (i molt més)
:)
Definir la poesia no és imprescindible per als lectors —potser sí per als qui especulen amb la teoria literària, perquè s'hi guanyen el sou—, però l’etiqueta és pura convenció. Qualsevol intent de definició deixarà inevitablement coses fora i, segons com, pot generar discussions estèrils que poden apartar-nos, ni que sigui una estona, de coses veritablement importants, com perdre el temps amb un llibre; perquè gaudir de la lectura —sigui poesia o sigui divulgació científica— és, al cap i a la fi, l’objectiu. Crec.
Lo millor d'UPC és el premi.
Sou uns miserables materialistes!
Vaja, un altre dejà vu.
la poesia s'aproxima al punt i a part en les definicions
Què és pot afegir al veredicte del premi Ferrater que ja et van donar?
hola llibreter
fa dies que no m'aturo a comentar i avui que el tema m'agrada veig que has tingut una bona "invasió" que qüasi em fa tornar enrere sense dir res.
Ha estat una bona setmana, oi?
Jo no he pogut gaudir-ne gaire (per falta de temps) i un dels recitals al qual vaig decidir atansar-me, el van aplaçar (catxis)
en fi, que em quedo amb el comentari del meu amic josep:
"desdefinim-la!!!"
sempre dic que la poesia és com la música... i que l'hem d'escoltar tal com sona i gaudir-ne en ves de llegir i analitzar la partitura
una abraçada, llibreter
home, però els qui especulen amb la teoria literària, a banda de guanyar-s'hi el sou (hi hauria molt a parlar), treballen per explicitar definicions o discriminacions de sentit que ja hi són, en la pràctica... vull dir que intuïtivament tots reconeixem què és poesia i què no ho és, per molt difícil que sigue (com lo temps per a agustí) dir què és, i després posar-nos-hi d'acord. o sigue, tots tenim una definició implícita de què és poesia, només que costa molt d'explicitar-la; i, òbviament, no serà mai una definició com la que distingeix los garrofers de les oliveres... però segurament val la pena explicitar-la fins arribar al punt que tu dius de reconèixer-hi la convenció. per una qüestió, pura i simplement, de veure les coses en els seus termes, i que la sang no arribi al riu. uix, perdó per allargar-me...
Doncs jo tampoc no he pogut assistir a gaires actes de la setmana de la poesia, Mar; i això que n’hi havia de veritablement.
Demanar quina cosa sigui la poesia és una pregunta enverinada, jt, perquè no conec cap definició satisfactòria. Per això m’he limitat a subratllar que per al lector habitual de poesia no és important, independentment de bagatge teòric que acumuli, perquè al final hi ha poetes i llibres de poesia més que una noció més o menys precisa sobre la poesia com a gènere, macrogènere o fantasia. Que l’estudi dels gèneres literaris permeti que alguns es guanyin la vida no contradiu que puguin realitzar aportacions valuoses des de l’àmbit acadèmic. Reconec que la referència no era gens precisa.
Quan Mar diu que la poesia és com la música assenyala un fet molt important: que molts trets imprescindibles a l’hora de pensar una definició de la poesia no són exclusius de la poesia, la qual cosa dificulta més la definició.
Respecte al veredicte del premi Ferrater, sofocles, encara es pot afegir alguna cosa més: més de cinc mesos a la taula de novetats. Si tenim en compte que la secció de poesia és especialment difícil, perquè la mitjana de permanència a la taula de novetats és de poc més de dos mesos, podem concloure és una dada significativa, encara que el llibre no s’hagi venut gaire.
Publica un comentari a l'entrada