dimarts, de maig 30, 2006

L'ombra

. dimarts, de maig 30, 2006

Quan pujo a l’autobús trio el lloc on seuré d’acord amb una jerarquia de preferències que sovint és difícil d’aplicar, sobretot quan toca anar dempeus. Avui, però, he tingut sort i he pogut seure al costat de la finestra, no per gaudir de les vistes sinó perquè sempre miro de llegir amb bona llum. Tot i que l’aire condicionat funcionava amb un soroll escandalós, alguna cosa no rutllava perquè feia calor. Però el trajecte només té uns cinc minuts d’exposició al sol, perfectament suportable al mes de maig. No comptava, però, amb l’embús de trànsit. Els cinc minuts s’allargassaven, la calor augmentava i la concentració minvava. Llegia a Violencia en acto, d’Slavoj Žižek:

Y quizás podría arriesgarse la hipótesis de que esto es lo que cambia con la revolución kantiana: en el universo prekantiano los humanos eran simplemente humanos, seres racionales que luchaban contra los excesos del deseo animal y la locura divina, mientras que con Kant y el idealismo alemán, el exceso a combatir es absolutamente inmanente, el corazón mismo de la subjetividad (es por ello que, con el idealismo alemán, la metáfora del núcleo de la subjetividad es la noche, la “Noche del Mundo”, en contraste con la noción iluminista de la Luz de la Razón que lucha contra la oscuridad circundante).

Impossible seguir el fil: en aquell embús, amb les primeres gotes de suor, la Noche del Mundo no tenia res a veure amb la subjectivitat sinó amb la planificació racional de les obres públiques. No hi havia manera de pensar en la revolució kantiana amb un carril menys en una hora de trànsit intens. La Noche del Mundo, des d’un punt de vista racional, serveix per dur a terme les obres més empipadores. Però els il·luminats que les planifiquen són fills de la raó i estimen la llum solar.

Davant la impossibilitat de concentrar-me en lectures que la situació converteix en intricades, he optat per fullejar un altre llibre. Em decideixo per Bagdad en llamas, la selecció d’articles del bloc de Riverbend, una jove iraquiana que no necessita presentacions. Pensava que seria una lectura més fàcil perquè és la transcripció d’un bloc i, doncs, una forma fragmentària que no demana un seguiment lineal. Quan llegeixo “Es el calor... 48 ºC en las noches más frescas” caic, a més a més, en la il·lusió que encara tindré sort, perquè l’ambient calorós de l’autobús sembla un lloc adequat per ambientar la lectura. Però arribo a això que segueix:

¿Sabéis lo que realmente me molesta de escribir en internet, en chats o en message boards? La primera reacción (normalmente de los norteamericanos) es: «Estás mintiendo, no eres iraquí». ¿Por qué no soy iraquí? Bueno, porque, a) Tengo acceso a internet (los iraquíes no tienen internet), b) Sé cómo usar internet (lo iraquíes no saben lo que es un ordenador) y c) Los iraquíes no saben hablar inglés (debo ser Liberal). Todo esto no debería molestarme pero me molesta. Veo las tropas en las calles y pienso, «Entonces eso es lo que pensaban de nosotros antes de ocuparnos... Es posible que eso sea lo que piensan de nosotros ahora». ¿Cómo puede ser que nos vean como otro Afganistán?


Tot i que l’autobús tot just havia superat l’embús i arribàvem a una zona d’ombra que alleujava la calor, ja no he llegit més. Calia pensar sobre els prejudicis, sobre la banalitat del sentit comú que m’havia menat a identificar la calor amb l’estat d’ànim adequat per llegir Bagdad en llamas. Reservaria la nit, la simple nit de cada dia i no la Noche del Mundo, per tornar al llibre.

3 comentaris:

subal ha dit...

Miri, amic Llibreter, jo no sé quina és la temperatura adequada per atacar el llibre... sí sé que al acabar-lo, la temperatura corporal augmenta, no per res, sinó per l'emprenyament que genera observar la destrucció i el caos per la qual s'arrossega el poble "lliberat" de l'Iraq. La mateixa temperatura corporal que jo sentia aquells infames dies de guerra, on només tenia ganes de sortir al carrer a expressar la meva ira davant l'agressió.

Amb total sinceritat, moltes gràcies per tot.

Anònim ha dit...

Una pregunta només, Sr Subal: se lihan acabat les ganes de sortir al carrer a expressar la seva ira davant l'agressió, en aquest cas dels anomenats "insurgents" contra el seus propis compatriotes? O potser això no ven? Deu ser que els agressors en aquest cas no són americans...

subal ha dit...

El seu error, senyor anònim, és el de voler dissociar les matances pròpies d'una guerra civil de la invasió nordamericana. I això no és el joc de l'ou i la gallina; aquí hi ha unes causes i unes conseqüencies clares, intergiversables.

Això que li diré li sonarà estrany... però sap què? A l'Iraq primer van entrar els gringos abans que els d'Al Qaeda. Què fort, eh?

Espero que vostè no em dirà que les dones iraquianes estan millor ara que abans de l'alliberació. Que són més lliures. Digui-li això a la Riverbend, que li farà molta gràcia. Ella diu que els americans l'han "alliberat" d'anar a la feina o de poder sortir al carrer.
D'altra banda, li recordo que pocs atemptats comptabilitazarà a la Zona Verda, oi? oi. Vostè sap qui és el responsable de la seguretat als carrers, quan hom ocupa un país? Per què no surt vostè al carrer a exigir als americans que protegeixin les comissaries iraquianes tan bé com fan a la Zona Verda?

per la seva informació li diré que les retallades a la laicitat que el govern promogut pel senyor Bremer vol imposar a l'Iraq no fan especialment feliç Riverbend. Tampoc la fan especialment feliç els segrestos, o les bombes, o la falta d'electricitat, o la inseguretat, o el perdre la feina pel fet de ser dona...

En fi, cregui'm que li faria molt bé llegir-se el llibre (o el blog, que és gratis) i deixar de mirar-se la CNN i tota la parafernàlia gringa que el porten a pensar que no m'indigna veure la destrucció d'un país que gràcies a Riverbend sento més a prop.

Per acabar deixi'm que escrigui un nom que és sinònim de My Lai (Vietnam); Haditha (Iraq). Passi-ho bé.