La idea dels dos cossos del rei procedeix de l’historiador Ernst H. Kantorowicz. M’ho explica un company a qui dec moltes lectures, i Pierre Michon aplica la distinció a la literatura, a Cuerpos del rey:
Sabido es que el rey tiene dos cuerpos: un cuerpo eterno, dinástico, que el texto entroniza y consagra, y al que arbitrariamente llamamos Shakespeare, Joyce, Beckett, o Bruno, Dante, Vico, Joyce, Beckett, pero se trata del mismo cuerpo inmortal ataviado con pasajeros andrajos; y hay otro cuerpo mortal, funcional, relativo, el andrajo, que se encamina a la carroña; que se llama, y nada más se llama, Dante y lleva un gorrito que le baja hacia la nariz chata; o nada más se llama Joyce, y entonces tiene anillos y mirada miope y pasmada; o nada más se llama Shakespeare, y es un rentista bonachón y robusto con gorguera isabelina.
La diferència és que la reialesa es justifica per designi diví i el cos etern entronitzat pel text és fruit de l’esforç individual, i del reconeixement obtingut com a recompensa, o com a condemna. Pierre Michon, fascinat, indaga en la relació entre la imatge de l’autor investit per la glòria literària i l’home ocult que escriu i treballa per atènyer o mantenir la consagració. Per exemple, Flaubert. A “Cara de palo”, Pierre Michon tria el moment en què ha enllestit la primera part de Madame Bovary per reflexionar sobre la màscara que Flaubert s’ha imposat com a home de lletres —el cos immortal— i com la cus deliberadament al rostre —al cos mortal— de l’artista que treballa obsessionat per l’Obra. El llegat flaubertià: la condemna d’aspirar a la laboriosa perfecció literària, l’obsessió malaltissa per l’estil.
Leo en el libro póstumo de Daniel Oster: «A veces acabamos por no entender en qué consiste el sistema literatura. ¿Qué es? ¿De qué habla? ¿A qué se refiere? ¿Quién le da al pico? ¿Qué demonios puede importarnos todo eso?»
De esta desesperada ristra de preguntas, de ese norte perdido, y quizás de la muerte de Daniel Oster, tiene la culpa Flaubert. No más textos elaborados y sutiles. Ahora precisamos el texto absoluto, la verdad en literatura, el texto que mata, la prosa perfecta, y todo ello proferido tras la careta de palo. La literatura necesaria, como necesarios son la muerte, el trabajo, las lágrimas. ¿Con qué derecho nos obligan a algo así? No trabajaremos nunca. No escribiremos. Ya no sabemos llorar. Lo de morir, lo aceptamos de buen grado.
5 comentaris:
veig que ningú t'ha deixat comentaris. jo tampoc estic segura d'haver-ho entès. pel que intueixo, es tracta de que tots els escriptors son una sola ànima escribent que s'ha reencarnat en ells perquè escriguin? es a dir, que tots els grans escriptors son en mateix escriptor? així, segons tu existiria el que en diem inspiració, la veu que dicta? (hi ha d'haber treball, també, es clar) potser no va d'això el missatge? ja dic, és una idea difícil.
L'Espriu diu que es passava dues hores al matí al lavabo afaitant-se, pentinant-se i tota le pesca, al cos mortal d'advocat de l'eixample li costava arrencar, vaja.
¿I el cos mortal però recautxutat de Pere Gimferrer? Les noves corbates de marca, l'absència de greixum capilar etc. El cos mortal seria bon vasall si tingués un bon senyor...
L'ornamentació cursi dels nous poemes i confessions es cus en aquest cas a la nova màscara i a la nova musa particular: els Ramon D'Espanya que li reien els ferrero-roche, ara no li toquen la cuca.
Al final he decidit continuar amb Pierre Michon. Encara no sé què en sortirà de tot plegat.
Salutacions.
Vaig decidir llegir Pierre Michon animat per la seva recomanació coreferencial. I sense excedir-me en la condescendència li agraeixo, en especial la divagació del llibre Cuerpos de rey. Reconec que la naturalesa de la seva exposició-explicació literària m'ha permès una lectura més rica i frondosa de l'obra.
Atentament , Dioni.
Publica un comentari a l'entrada