dijous, d’abril 06, 2006

Endèmica i celeste

. dijous, d’abril 06, 2006

Fernando Valls s’acomiada dels lectors de Quimera a l’últim lliurament de la revista tal com l’hem coneguda fins ara. Al maig estrena direcció, col·laboradors i disseny, amb un desembarcament important de nàufrags arribats de la difunta Lateral. Més que elitisme, Quimera ha exhibit darrerament un desconcertant academicisme, amb l’ombra dels favors —jo et cito i tu em cites, jo et convido i tu em convides— i altres pràctiques endèmiques que enfosqueixen la lectura. Malgrat això, la revista ha sabut mantenir un nivell d’exigència certament lloable, cosa que deu haver influït directament en la rendibilitat. Suposo que un bon nombre de lectors fidels —el nombre d’exemplars venuts a la llibreria és constant— no és suficient per mantenir una revista que atrau molt poca publicitat: la de l’editorial Montesinos no compta perquè pertany també a Ediciones de Intervención Cultural, com El Viejo Topo, i a banda d’això només trobem quatre anuncis d’editorials al llarg de cent catorze pàgines, cosa que no s’està de recordar Fernando Valls al comiat. Com a generosa contrapartida a aquesta manca de suport, el número d’abril ofereix una Sala de máquinas més àmplia: quaranta-tres pàgines de crítica de llibres.

La part més important d’aquest lliurament és, però, l’enquesta sobre l’assaig espanyol del segle XX. Tot i que de prop de seixanta qüestionaris tramesos només han rebut la resposta de vint-i-dos corresponsals, els resultats són d’allò més interessants, sobretot perquè són molt heterogenis. Confesso que aquesta mena d’enquestes m’apassionen. Per a un lector caòtic són una manera de contrastar l’experiència lectora amb l’opinió de professionals de les lletres, amb el valor afegit de la procedència o credibilitat dels participants. Més que en les tendències principals, m’agrada tafanejar pels marges, com als números monogràfics anteriors sobre la novel·la, la poesia, el conte, les revistes literàries, etc.

Després d’Ortega i Gasset, l’autor més citat és Unamuno, però només Francisco Díez de Revenga esmenta el llibre d’assaig que més m’agrada d’ell: La vida de Don Quijote i Sancho, i a més a més el posa al primer lloc de la seva llista. Això fa que aquest professor de la Universitat de Murcia és guanyi immediatament la meva simpatia i que llegeixi amb atenció els seus comentaris. De Juan Larrea només s’esmenten dos llibres: Orbe i Razón de ser; incomprensible, doncs, l’absència d’Ángulos de visión o Torres de dios. Més incomprensible encara és que Juan Ramón Jiménez només aparegui dues vegades: José Carlos Mainer esmenta Españoles de tres mundos i Andrés Trapiello els aforismes d’Ética i estética. Francisco Rico només rep una cita amb El pequeño mundo del hombre. Una absència notable, pel meu gust atzarós, és Ramón Menéndez Pidal, autor d’una prosa admirable per la precisió i el domini elegant de la retòrica. Pura xafarderia tot plegat: què diu Félix de Azúa —només Fernando Savater esmenta un llibre seu: La invención de Caín, un gran assaig, sens dubte—, qui esmenta i de quina manera el Juan de Mairena d’Antonio Machado, esbrinar qui és Juan Carlos Rodríguez —la resposta més al·lucinant de totes—, i així anem fent.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Llibreter...

En primer lloc, felicitar-te pel blog.

Pel que fa al tema que comentes, és, efectivament, una llàstima que les coses vagin així. Voldríem tenir plataformes (revistes, suplements, programes, etc...) però veiem com, de manera quasi immediata, les coses s'espatllen una cosa de no dir. L'amiguisme, per algú que s'ho mira des de fora, domina aquests espais tant pel que fa als continguts com pel que fa als qui els produeixen. Articles repetits, que deixen un regust de déja-llegits, articles immerescuts, "palles mentals" i coses moltes d'elles sense cap mena d'interès.

Lateral va acabar així. Quimera també. Pel que fa a l'àmbit nostrat, costa trobar a Serra d'Or res que sigui mínimament interessant (no dic que no hi hagi coses que valguin la pena, però la sensació que queda és la mateixa que quan has vist les publicacions de les tesis que fan a la PAM, ai las...). L'Avenç va tirant sense acabar de sortir del seu reducte tot i que aquí sí que hi ha articles decents. El Quadern és un objecte de tribu. El suplement del Periódico, una caricatura. El de la Vanguardia acaba essent el Super Pop de las Tentaciones...

I no sé què més dir. Que em sap greu que tinguem un ecosistema tan minso, desaprofitat i astènic.

Recomano vivament iniciatives com Paper de Vidre i altres, aquest mateix blog.

Salut

Anònim ha dit...

Salut, Llibreter, i felicitats pel blog.

Vinc encara del post sobre el Saló de lectura. Sóc l'Anonymous dels dos últims comentaris a aquell post, i ara ho provo aquí amb el meu nom, que allà no he pogut.

Pel que fa referència a aquells dos últims comentaris: estic d'acord amb el que hi diu la Tina, quasi més que el que hi dic jo i tot.

Pel que fa a aquest d'avui: veient el panorama que hi ha, amb les revistes que tanquen o acaben sent endogàmiques, què podem fer, on podem anar? Vaig sentir-li dir un dia al Jordi Llovet una reflexió en veu alta, a propòsit de la pèrdua de "prestigi social" (diguem-ho així) dels intel·lectuals, que ell xifrava extingit des de fa temps; venia a dir (cito de memòria) que a hores d'ara, davant el setge constant de la imbecil·litat generalitzada que campa pels mitjans, només ens queda resistir, cadascú en el seu racó, reblant la idea de la cultura (de l'alta cultura, s'entén) com una petita resistència individual que ocasionalment pot ser compartida, per exemple, en espais com aquest. Salut a tothom.

Anònim ha dit...

Ostres, ha estat tot just penjar l'anterior comentari i constatar que en el blog sobre el Saló s'hi ha sumat finalment el comentari que hi havia fet, que és calcat a aquest; pura llei de Murphy, doncs. Disculpeu-me la reiteració.

Anònim ha dit...

home, l'academicisme que deies avui dia s'ha convertit pràcticament en un sinònim d'amiguisme (per coses econòmiques, bàsicament; resumeixo molt, que vaig ràpid); especialment en les carreres de lletres. anant a la segona part, ¿t'estranya que, partint d'això, i de les mancances que hi va haver abans, durant molt de temps, aquesta mena d'enquesta sobre l'assaig, semble, traslladada al català, pura utopia? no diré que l'assaig hagi de derivar de la universitat (sinó trobem això del PAM), sinó que aquesta és la que podria crear una mena d'humus de pensament que aquí, ara mateix, no hi és enlloc. perque, senzillament, del que es tracta és de fer currículum per tal d'aconseguir una plaça, a poder ser fixa. i amb unes condicions on l'exercici de la disensió es fa enormement difícil.

Anònim ha dit...

Lateral se'n va anar en orris perquè l'hongarès de professió no pagava i, clar, quan els explotats curriculars creixien..., cames ajudeu-me! Fins i tot es negava a fer arribar un exemplar a casa dels col·laboradors. Un segell és un segell: "Así pasáis por aquí y nos vemos..." La proposta es va anar diluint a cop de pala. Veurem que passarà ara amb el Saló. Tic tac. Tic tac.

Anònim ha dit...

Ara, la incògnita, si m'ho permeteu, és saber si al Llull farà el mateix que al Saló de Lectura, és a dir, un programa pensat per a la literatura castellana molt més que no pas per a la catalana.

Una altra cosa... ¿Us heu fixat en la proporció de llibres castellà/català que recomanen al programa d'en Villatoro? Absolutament descompensat. 7 de cada deu, en castellà.

Anònim ha dit...

si no hi hagués programes de llibres a la televisió, també llegiríem. no?

el llibreter ha dit...

Caràcters, Els Marges, Revista de Catalunya, Reduccions... cadascuna amb el grau de malalties endèmiques que vulguis, John Hillerman Jonathan Quayle Higgins, i sense entrar a internet. Crec que n’hi hauria d’haver moltes més, però en qualsevol cas un cert grau d’amiguisme és inevitable: la transparència pura demanaria fer oposicions per encarregar cada article. Una altra cosa és el grau de compromís estètic de cadascuna, i aquí l’eclecticisme resulta aplanador a causa del costum d’encarregar l’article o la crítica a algú que ja està predisposat a parlar bé del llibre o tema en qüestió.

¿Resistir amb l’alta cultura? No em sembla que resistir sigui una bona actitud, Xavier: no necessito enfrontar-me al nolector, per exemple: per què hauria de gastar energies amb la bel·ligerància si les puc emprar en coses que em proporciones més plaer? Escriure el bloc i parlar de llibres m’agrada, no necessito anar contra ningú ni refugiar-me en cap comunitat de lletraferits resistents.

M’has donat una idea per a una apunt, Joan: a veure si un dia d’aquests proposo una enquesta sobre l’assaig. Acaba d’arribar la revista Minerva, del Círculo de Bellas Artes de Madrid, que també ha començat una col·lecció de llibres d’assaig d’autors que hi ha anat a fer-hi conferències. No ho dic des del victimisme, sinó des de l’admiració per les coses ben fetes: Vattimo, Cacciari, Chartier, Pavlovsky, Baudrillard, Azúa, Passolini... Quina institució catalana seria ara mateix capaç de tirar endavant un projecte amb aquesta ambició? D’acord que és el primer número de la nova etapa de Minerva i s’han de lluir, però és que déu ni do!

Això dels pagaments és relatiu, anònim primer . Ja ho vaig dir en una altra ocasió: quanta gent és capaç de publicar gratis perquè l’article a la revista de prestigi aparegui al seu currículum?

Tant a Saló de lectura com a De llibres, la quantitat de llibres en català que comenten és més elevada que el consum real en català, la llengua decorativa del país. És trist, molt trist, però és així, John Hillerman Jonathan Quayle Higgins.

Efectivament, anònim segon —tret que siguis l’anònim primer—, no cal la tele per llegir, i menys si alguns no ofereixen una informació diferent de la que pots trobar als suplements i les revistes.

Anònim ha dit...

Sr. Llibreter:
És impossible que tinguis temps de llegir tant i tan variat. O sou un equip de llegidors professionals que treballeu tancats i obligats, a l'etil màfia xinesa, o ets un quasi-robot que ni menja ni dorm ni mira la tele ni va al cine ni passeja ni festeja. O potser només escrius a partir dels suplements i de les contraportades dels llibres; però no ho crec perquè se't nota llegit a fons... (O potser tens vuitanta anys i has tingut tota la vida per llegir i llegir, però també ho dubto perquè fas tota la pinta de ser relativament jove).
En fi, tot un misteri.

Anònim ha dit...

Sr. Llibreter: ¿Vostè s'ha plantejat en algun moment de lucidesa si el que llegeix i l'opinió sobre el que llegeix li interessa a algú més que a vostè mateix? ¿No ha rumiat mai que el seu blogueig pot ser del tot intranscendent, impertinent, trivial i contingent?

el llibreter ha dit...

Benvolgut anònim de les 5:03: ¿no trobes que exageres? Si et sembla que llegir un o dos llibres per setmana és impossible, per què no ho proves tu mateix? És molt fàcil: tan sols cal renunciar a veure massa televisió, no abusar d’internet i coses per l’estil. No cal enclaustrar-se per gaudir de la lectura ni prescindir de la vida ni és cap proesa. No hi ha misteri. Potser perquè de la meva vida privada només comento les coses que tenen a veure amb els llibres, pot donar la sensació errònia que em passo el dia llegint, i no és així de cap de les maneres.

Benvolgut anònim de les 8:40 —tot suposant que no siguis el mateix anònim de les 5.03—: que això interessi a algú és una cosa i que això sigui intranscendent o trivial o impertinent o contingent és una altra de ben diferent. Perquè una cosa interessi no és imprescindible que sigui transcendent ni de vital importància, la veritat; altrament no llegiríem ni escoltaríem música ni passejaríem ni... Que això interessa ho demostren els comentaris com el teu, d’internautes que han fet un tastet del bloc. Que és intranscendent i trivial i etc. ho sé des del primer dia.

Anònim ha dit...

Llibresquer,
això de l'anònim de les 5:03 o el de les 8:30 es tota una troballa: fa pensar en trens fantasma, sense ocupants, que travessen la nit deixant una estela de llum fluorescent

Anònim ha dit...

No et facis mala sang, que n'aprenem molt, del blog.

Anònim ha dit...

Bon dia, gent. No sé com s'ha de fer per donar-los visibilitat i consideració, però constato més i més que els grups de lectura existeixen i ho fan la mar de bé. Encara ho podrien fer més bé si la informació i la crítica --escrita, televisada-- fos l'adequada, conec la tela i puc assegurar que, malgrat el paper patètitc que el mercat atorga avui a la crítica, és possible fer-la i és possible fer-la bé. No pas entre nosaltres, de moment. Però com sabem les coses són històriques i la història és canvi constant.

Sort que existeixen blogs com aquest, que encara molta gent lectora no coneix i, pel que a mi fa, divulgo tan com puc. La gent que més la necessita, he observat, són els docents d'institut, gent extraordinària que té al seu càrrec una espècie de "missió impossible", donar el gust de la lectura, i que se'n surt molt més bé del què l'abans anomenada societat civil està disposada a reconèixe'ls. També alguns professors de literatura a la universitat, joves professors i professores que saben que la literatura catalana és bona. També els grups de lectura de les biblioteques i tants altres que desconec però que, com les bruixes a Galícia, "haberlos, haylos".

Pel que fa als dits mitjans de comunicació, la cosa és molt més seriosa i ara mateix trobo que amb les ratlles que he escrit n'hi ha prou. Si podem parlar-ne un altre dia, ho fem. Ara interessa sobretot, al meu entendre, no fer el bèstia: adreçar-se a aquells que no llegeixen, doldre-se'n, patir-los, és desatendre aquelles i aquells que sí que llegeixen.

Sobre l'alta cultura, n'hi tant per dir que, de moment, ho deixo per un altre post.

Anònim ha dit...

"Això dels pagaments és relatiu, anònim primer . Ja ho vaig dir en una altra ocasió: quanta gent és capaç de publicar gratis perquè l’article a la revista de prestigi aparegui al seu currículum?"
Ara resulta que el fet de fer una feina i no cobrar-la és relatiu? És clar, com que serveix per currículum... A països civilitzats com Anglaterra o els Estats Units ni se'ls passa pel cap no pagar una ressenya o un article. És en aquest paiset amb la nostra cultureta que els directors de revistes gosen aprofitar-se del seu suposat prestigi per estalviar-se uns diners que els col·laboradors estan encantats de deixar de cobrar, perquè és clar, serveix de currículum.
I així nem tirant...

el llibreter ha dit...

Oblidí precisar el PM, Carmen. Suposo que a Austràlia fan servir tren elèctrics, oi?

Gràcies, JHJQH

Benvolgut anònim de les 10:06 AM: L’exposició Llegim del Palau Moja ha programat la reunió de cinc grups de lectura amb l’autor del llibre que llegeixen. Aquest és l’enllaç amb el document en pdf que conté el calendari. Em sembla que els clubs de lectura reben cada dia més reconeixement. Estic convençut que els clubs de lectura tenen, a banda de les coses que dius, una funció primordial: oferir la possibilitat de parlar de llibres amb altres persones, cosa que sovint no és gens fàcil; sobretot perquè no tothom llegeix les mateixes coses i el fet de tenir com a vincle un mateix llibre és molt encoratjador per debatre.

Estic d’acord, anònim de les 12:32 PM, que és indecent això de les col·laboracions gratuïtes. És relatiu en el sentit que el col·laborador s’hi avé ja que en certa manera guanya una línia de currículum i potser no percep la situació com a explotació. L’editor se n’aprofita, és clar. En qualsevol cas, no sé si a Anglaterra i els Estats Units existeixen també revistes que també s’aprofiten d’aquest mercadeig.