Endèmica i celeste

Fernando Valls s’acomiada dels lectors de Quimera a l’últim lliurament de la revista tal com l’hem coneguda fins ara. Al maig estrena direcció, col·laboradors i disseny, amb un desembarcament important de nàufrags arribats de la difunta Lateral. Més que elitisme, Quimera ha exhibit darrerament un desconcertant academicisme, amb l’ombra dels favors —jo et cito i tu em cites, jo et convido i tu em convides— i altres pràctiques endèmiques que enfosqueixen la lectura. Malgrat això, la revista ha sabut mantenir un nivell d’exigència certament lloable, cosa que deu haver influït directament en la rendibilitat. Suposo que un bon nombre de lectors fidels —el nombre d’exemplars venuts a la llibreria és constant— no és suficient per mantenir una revista que atrau molt poca publicitat: la de l’editorial Montesinos no compta perquè pertany també a Ediciones de Intervención Cultural, com El Viejo Topo, i a banda d’això només trobem quatre anuncis d’editorials al llarg de cent catorze pàgines, cosa que no s’està de recordar Fernando Valls al comiat. Com a generosa contrapartida a aquesta manca de suport, el número d’abril ofereix una Sala de máquinas més àmplia: quaranta-tres pàgines de crítica de llibres.

La part més important d’aquest lliurament és, però, l’enquesta sobre l’assaig espanyol del segle XX. Tot i que de prop de seixanta qüestionaris tramesos només han rebut la resposta de vint-i-dos corresponsals, els resultats són d’allò més interessants, sobretot perquè són molt heterogenis. Confesso que aquesta mena d’enquestes m’apassionen. Per a un lector caòtic són una manera de contrastar l’experiència lectora amb l’opinió de professionals de les lletres, amb el valor afegit de la procedència o credibilitat dels participants. Més que en les tendències principals, m’agrada tafanejar pels marges, com als números monogràfics anteriors sobre la novel·la, la poesia, el conte, les revistes literàries, etc.

Després d’Ortega i Gasset, l’autor més citat és Unamuno, però només Francisco Díez de Revenga esmenta el llibre d’assaig que més m’agrada d’ell: La vida de Don Quijote i Sancho, i a més a més el posa al primer lloc de la seva llista. Això fa que aquest professor de la Universitat de Murcia és guanyi immediatament la meva simpatia i que llegeixi amb atenció els seus comentaris. De Juan Larrea només s’esmenten dos llibres: Orbe i Razón de ser; incomprensible, doncs, l’absència d’Ángulos de visión o Torres de dios. Més incomprensible encara és que Juan Ramón Jiménez només aparegui dues vegades: José Carlos Mainer esmenta Españoles de tres mundos i Andrés Trapiello els aforismes d’Ética i estética. Francisco Rico només rep una cita amb El pequeño mundo del hombre. Una absència notable, pel meu gust atzarós, és Ramón Menéndez Pidal, autor d’una prosa admirable per la precisió i el domini elegant de la retòrica. Pura xafarderia tot plegat: què diu Félix de Azúa —només Fernando Savater esmenta un llibre seu: La invención de Caín, un gran assaig, sens dubte—, qui esmenta i de quina manera el Juan de Mairena d’Antonio Machado, esbrinar qui és Juan Carlos Rodríguez —la resposta més al·lucinant de totes—, i així anem fent.