dijous, de març 02, 2006

Mística lleugera

. dijous, de març 02, 2006

Rates, de Manel Zabala: sarcasme malencònic. Molt bé: ja tinc el concepte, però si volgués publicar res al bloc caldria explicar aquest concepte. Difícil. ¿El joc màscares? ¿El fet que la imatge diligentment apedaçada d’un mateix mai no coincideix amb la que tenen els altes? ¿I què passa si els altres tenen alguna mena de poder i l’exerceixen de manera estúpida i arbitrària? El sarcasme d’un home sense atributs a qui li fabriquen una màscara, la necessitat de fabular sobre la vida per trobar una mica de consol, la contingència dels fets que escapen a la construcció del sentit si hi furgues una mica, els canvis de màscara segons la necessitat. La tristesa que tota màscara amaga una buidor essencial. La tristesa dels fantasmes. L’oblit de la història.

El dia de l’alliberament de Sebastià Bennàssar: Primera narració, premiada, un suïcidi en un tren. La llegeixo a l’estació: el meu tren arriba amb retard. Moltes veus que es passen el testimoni per explicar els mateixos fets. Llegeixo ara al tren, el tren s’atura per primera vegada. M’és igual, perquè tinc lectura. Les veus teixeixen relacions. Segona aturada, em començo a empipar. Més contes. Ara un sobre un jove periodista descarat que és convidat a participar en un homenatge a Blai Bonet. Mai no l’ha llegit i... bé, no explicaré final. Tercera aturada, la més llarga. Odio la RENFE. Profundament. Però tinc lectura, molts contes premiats. El narrador parla ara d’ambició literària i esmenta Hemingway i Boris Vian i es queixa que a les Illes la literatura es decanti per la cosa barroca. Quarta aturada: penso en negre. M’agraden més els contes breus, tot i que la ironia es dissol de vegades en una inofensiva gracieta. Arribo al meu destí: 40 minuts de retard. L’endemà reprenc el llibre i em sembla millor. Acabar l'apunt amb una reflexió sobre literatura i mitjans de transport en el marc de la teoria de la recepció.

Incís: en comptes del típic “És trist de demanar, emperò àdhuc tanmateix és dur de furtar, car...”, fa molt de temps vaig escoltar “Marito morto nella Romania / non tengo casa, non tengo comida”. Títol: El decasíl·lab delator.

Imaginem que treballo per a una editorial. Imaginem que em demanen un informe de lectura de Gallifa, signada per un tal MP. Resposta: mal imitador de Miquel de Palol. La novel·la és un iceberg: incommensurablement freda. Res a veure amb la molt famosa teoria de l’iceberg. Molt diàleg, poca intervenció del narrador, que acota més que narra: MP se sap la recepta, però la immensitat que suposadament hauria d’amagar aquesta tècnica és insubstancial, com si el cim de l’iceberg surés plàcidament sobre un flotador i, a sota, res. Comparar-la amb Rates, antihipotàctica també, que sí suggereix i sí és pertorbadora i sí assenyala un abisme i sí val més del preu —fix, sisplau— que costa. L’editor em revela, finalment, que Gallifa és de Miquel de Palol. Quina decepció, li dic. Però la publica.

Los misterios de Rosario, de César Aira: començar amb algunes reflexion sobre l'addició que provoquen alguns autors. La novel·la: seminaris de literatura, deconstrucció i rutina, guerra entre departaments de filologia, tallers de poesia que amaguen la capacitat de convocar la catàstrofe, el Savi Boig, les servituds de la literatura enmig d’un apocalipsi glacial, temperatures de cent graus sota zero, anticausalitat, inversemblança, destrucció de les expectatives. Una arquitectura perfecta, però César Aira escriu sàviament i ens ofereix un edifici esfondrat. Ni un sol ninot indultat. El desig d’haver nascut a Pringles, de viure a Buenos Aires, de parlar amb César Aira sobre Osvado Lamborghini.

Caterina Pascual Löderbaum: El sonet de la respiració. Un autèntic iceberg nòrdic, ara sí: personatges que escriuen notes, que llegeixen, que viatgen, atents sempre als detalls, a la importància dels detalls que assenyalen cap a la pròpia vida. Llegir la vida, doncs, en els detalls i callar on el dolor no es deixa dir, tan sols suggerir. Quina immensitat. M’agradaria ser capaç d’escriure l’emoció d’algunes pàgines d’aquest llibre, el nus a la gola, la felicitat en ocasions, la meravella.

El mal francès. Brutal. La millor novel·la —¿roman, récit?— de Lluís Maria Todó. Il·lustrar el comentari amb una reflexió sobre la noció d’habitus de Pierre Bourdieu. Com les coercions socials se somatitzen, s’incorporen al cos i produeixen paràlisi general —la dificultat d’abandonar el confortable miratge heterosexual i aprendre el rebuig— i altres reaccions: incomoditat davant la la incomoditat per la presència de loques amb ploma, per exemple. Atavisme i reflexió. Un gran invent: l’essencialisme nonacionalista, políticament difícil de pair però literàriament sensacional. És una mena d’autenticitat catalana que hauria sobreviscut malgrat la imposició del simulacre pujolià. Un gran llibre perquè és discutible; és a dir: perquè permet la discussió. Lluís Maria Todó deu ser un gran conversador.

Vidas de Santos: al·lucinant. M’és ben igual si és bona o no. No invocaré la paraula qualitat. M’estimo més gaudir del llibre sense preguntes impertinents. Literatura de l’excés, de la divagació absolutament gratuïta. Frases, paràgrafs sencers del tot prescindibles, que fins i tot m’incomoden perquè em grinyolen, però no em salto ni una coma. Destrucció de la forma: no és artefacte, és andròmina. Canciones Tristes no té contorns, Rodrigo Fresán narra i difumina la sacralitat i la fa abominable i banal. Moltes dades, farceix, juga amb les referències al cine, la música i la literatura, sobretot dels Estats Units. Potser comparar el Glenn Gould de Vidas de Santos amb el Glenn Gould de Don DeLillo —¿com es deu pronunciar? ¿Don Dilailo?— a Contrapunto. És tan sols una hipòtesi, però tinc llibres aquí davant que són ben reals. Potser un altre dia.

39 comentaris:

quim roig ha dit...

imaginem que treballes de lector per a una editorial. Imaginem que et fots de gana --sé de què parlo. Imaginem que els teus informes arriben a l'editor. Imaginem que l'editor et felicita --però no t'apuja el sou. Imaginem que l'editor et fa cas: publica el que tu publicaries i rebutja el que tu rebutjaries. Imaginem una editorial que plega... Gràcies, Llibreter! Llegiré de seguida el que encara no he llegit. Si jo fos editor...

el llibreter ha dit...

Suposem que la persona que treballa a l’editorial —enlloc no dic que imaginem que usurpo la feina a un lector professional— és admirador de Miquel de Palol, suposem que és per això que l’editor —publisher— li demana de fer-ne un informe, suposem que l’editor sap que Miquel de Palol ven —es una marca comercial, al cap i a la fi, com tots els escriptors, siguin rowlings, empúrics o maudits—, i el publica igualment. I em sembla molt bé. El que no em sembla bé, i imagino que sempre podré imaginar que es pot dir, és que Miquel de Palol escrigui un llibre tan dolent. Però Miquel de Palol farà santament si l’escriu i l’hi publiquen. Imagino.

Anònim ha dit...

Compte llibreter: la venjança troiacordial pot ser terrible!!!

Anònim ha dit...

¿El mal francès no era la sífilis? Ja en el títol hi ha imprecisió del tot s'hi val si s'és simpàic i modern, l'arbitrarietat informe...

La seva millor novel·la per mi és El joc del mentider: després ha anat afluixant. Això del Mal francés té moments interesants, però no deixa de ser un placebo de novel·la, fracassada, reconvertida en poti-poti pseudo biopic-gràfic, amarat de "cultura de la queixa" i voctimisme tipus: "los catalanes no vienen a ver mi Quijote en Manhatan por que me hacen boicot..."

Anònim ha dit...

genial, llibreter! has desenmascarat Miquel de Palol, el gran filibuster, el gran mediocre (o un dels grans mediocres, com Margarit, Sam Abrams, Comadira, Susanna, Sòria, etcètera). I ho has fet sense saber, d'entrada, que era ell, així no hi ha discussió! Quan s'alliberarà, la literatura catalana, d'aquests tumors de mediocritat que s'han autoinstal·lat en el cànon del present?
Jo també he gaudit del llibre del Todó, però que se'm permeti que no en digui novel·la. És un text fruit de la manca d'imaginació i a voltes ens encomana una mica de vergonya aliena, sobretot als que coneixem personalment l'autor, però és un llibre, com molt bé dius, que enceta la discussió i apreta la reflexió. Això sí, la bellesa impressionant de l'Isaias no és que no sigui tanta com es diu al llibre, no és gens! I això que al llibre no hi ha res més d'inventat. Una bona estona de lectura, sí.

subal ha dit...

cap d'aquests llibres llegits, però espectacular post el que avui ens regales.

calia dir-ho i ja està dit.

salut!

Anònim ha dit...

M'he enamorat de Francesc Serés: quina homenia!, del tot inusual en el món de les lletres catalanes, i d'arreu. LA FORÇA DE LA GRAVETAT és collonuda. Llegiu-la!

No crec que el Todó pretengui descubrir res engiponant un llibre, diguem-ne, arbitrari: no hi ha cap ocultació de la patilla sinó més aviat una celebració de la patilla. (Archimboldi, no ens barallaríem pel mateix home.)

Anònim ha dit...

Bona Archimboldi! I mediocres també Monzó, Cabré, De Jòdar, Riera... De fet, l'únic escriptor català viu que no és mediocre és Enrique Vila-Matas...

Anònim ha dit...

Senyor Llibreter: Rates, la única que he llegit de la teva llista, és propaganda política, no fa cap gràcia, és superficial i buida. Per moltes expressions florides ("imatge diligentment apedaçada", "contingència dels fets que escapen a la construcció del sentit", "antihipotàctica" (???); vols dir que cal?) que utilitzis per descriure-la no deixarà de ser una novel·la dolenta.

el llibreter ha dit...

Dubto molt que a Miquel de Palol li interessi la meva opinió, Gallifant.

No m’interessa si una novel·la està ben o malament construïda, no m’obsessiona gens la mania aquesta de l’artefacte, Sifilis. D’acord que el joc entre el diari i els comentaris posteriors, i la novel·la no escrita no és gens original: l’originalitat no és garantia de res. Però està molt ben fet, diria que és una qüestió d’estil —amb permís de Víctor Ripoll. No combrego amb les idees del Todó, sobretot perquè sense els nacionalismes catalans —sí: en plural— que s’han entestat a crear institucions i plataformes i coses d’aquestes ell no escriuria en català perquè no hi hauria un públic.

Archimboldi: és ficció, és imaginem. No tinc temps per fer de lector de les editorials, i si hagués de fer un informe de lectura d’un llibre estaria obligat a parlar de públic potencial, arguments de venda i coses per l’estil. Bé, sí tindria temps si renunciés a llegir els llibres que em tempten. D’altra banda, no desemmascaro res: m’agrada Miquel de Palol. Gallifa està molt lluny d’un llibre excepcional com Les concessions. Gallifa, retallada, podria formar part de Contes en forma de L; en qualsevol cas, representa un avenç: ara hi ha moltes menys errates; repeteix garbuig, però potser és una qüestió d’estil.

Desmesurat Subal: gràcies.

fran-cesc-se-rés: ja ho tinc anotat, xuxy. Llegiré La força de la gravetat.

En Veja: ¿Mediocre? ¿I això és dolent? Vull dir, ¿no seria insuportable llegir sempre coses excel·lents? No m’importa gens si els autors que m’agraden són mediocres o no, la veritat.

No crec que rates sigui propaganda, tothom queda força malament. Manel Zabala té un estil que no m’agrada, això de la frase curta amanida de tant en tant amb una construcció que vol ser enginyosa; però almenys a Rates s’adiu amb el to de farsa, d’al·legoria fatxenda, de la novel·leta. Potser no és una gran llibre, però m’ho vaig passar molt bé llegint-lo i qui sap si en faig una sobreinterpretació. No em sembla superficial, però; toca qüestions sobre la construcció de la identitat amb una economia de recursos que trobo molt encertada.

Anònim ha dit...

¿Don Lolailo?

Anònim ha dit...

Zavala=sobrevalorat

Que s'ho curri...

Anònim ha dit...

Vila-Matas = plasta que entabana lletraferits = afaitapagesos amb sang de tinta i d'orxata = però de tant en tant és bo = llepat menys quan imita gombrowicz = té tot el pitjor dels parisencs cursis i pedants = per això l'adoren = i alguns mexicans pretenciosos se senten europeus quan respiren el seu aire metaliterari i ultra misteriós i catatònic

Anònim ha dit...

"La força de la gravetat" m'ha encantat, feia temps que no llegia un llibre així. És diferent, és que els personatges els veus, els veus davant teu. Fa patir, però val molt la pena, es que m'han agradat tots els contes, en volia més.

Ell fa una mica de por, xuxy, sembla un gàngster.

Anònim ha dit...

S'assembla una mica al George Clonney, però en versió ponentina. El llibre, això sí, el millor que he llegit en uns quants anys!!!

Anònim ha dit...

"De fems i de marbres. Trilogia", F. Serés

Anònim ha dit...

La força de la gravetat fa patir, potser sí, però les històries tenen un regust amable que no apareix enlloc de la Trilogia. A mi em va atrapar el dolor que es viu a La Vall, el món que desapareix inexorablement, els personatges, tots derrotats, vençuts, però amb una dignitat... crec que hi juga un paper molt important allò de l'honor que potser a alguns els sona tan malament. I el que dèieu, tan poc usual, tan infreqüent, que fa vergonya que tan pocs l'hàgim disfrutat.

Anònim ha dit...

Si de tot això que diuen, de les seves opinions llicencioses vull dir, se'n vol fer alguna cosa més o menys interessant, cal canviar de registre.

Anònim ha dit...

Penseu potser que donant noms dieu coses?

Anònim ha dit...

M i/o Mestressa, no capim els renys que mos adreçau ab vostra obscura faiçó! Voleu dir que no diem pus cosa dreta o que diem brutament vocables llagoters o que dient noms no diem el que llargament cal dir?

Anònim ha dit...

Pateix, Llum. No es uniquement la France et Mexico. Está traduit a 22 idiomes.De fet, l'únic escriptor català viu que no és mediocre és Enrique Vila-Matas...

Anònim ha dit...

NO, no és mediocre en Vila Matas, és molt pitjor. Un escriptor sense estil ni idees. No encerta ni un adjectiu. Barthes, Walser, Blanchot... oui oui, però ni una frase al seu lloc. Vinga, home, vinga...

Anònim ha dit...

No és mediocre: és solemne i presumptuós, previsible i reiteratiu, un bluf més tou, pedant i insubstancial que una col·lecció de "encícliques" e jordi Llovet

Anònim ha dit...

Abans quan feien al País del diumenge un article en paral·lel amb Sergi Pàmies sobre un mateix tema, invariablement Pàmies el guanyava per KO...mentre el senyor Vila-Matas es limitava a fantasmejar i fer-se l'interessant, a fer pusturetes i cabrioles, recordant les seves converses amb Marguerite Duras, especulant amb núvols de cotó, lectures en diagonal, tòpics que li hem llegit 100 vegades (que si el dinosaure de Monterroso no hi és, que si el gat de Hemingwai sota la pluja és el millor conte de món mundial, que si les borratxeres al zócalo amb S. Pitol, que si a Fotogrames es va inventar una entrevista a la BB o al TT etc.), doncs el senyor Sergi Pàmies muntava un article intel·ligent, contundent i articulat, despert i escrit per una persona que no fa servir la literatura per demostrar patèticament que viu rodejat de fantasmes, sinó d'algú que se serveix de la literatura per entendre i gaudir del món, i que escriu per al comú dels mortals, no per a quatre esnobs que li riuen les gràcies)

Anònim ha dit...

I parlant de coses serioses -i no de fullaraca cosmopolita'n-, no oblidis el Glenn Gould de Thomas Benhard: El malaguanyat (¿Proa?)

Anònim ha dit...

Si Vila-Matas escrigués en català no se'l llegiria ningú. Els relats sobre escriptos solen ser molt avorrits, els de Vila-Matas o els de Pagès (que té altres llibres que estan molt i molt bé).

Anònim ha dit...

un dels millors llibres del Vilamatas el va quasi escriure Jordi Llovet (el del Bartleby & cia) i el Vilamatas només hi va posar aquell "estil" que té i que ja comença a fer-se pesat, perquè potser no és mediocre, però quan un autor es limita a autoimitar-se fins al punt que sembla que s'autoparodïi, vol dir que té ben poc a dir. És a dir, es fa pesat. `Sobrevalorem massa coses, però Francesc Serés és un veritable plaer per al lector, un dels veritablement no-mediocres que hi ha. Penso. I m'equivoco, és clar.

Anònim ha dit...

Potser, l'estil es construeix en la repetició. D'aquí que insisteixi, insisteixi, insisteixi. Tots, més o menys, podríem fer una pàgina "à la vilamatas". Això no el fa pitjor escriptor. També podriem pretendre fer una pàgina "à la Bernhard", "à la Proust", ja que són escriptors amb un "estil" diguem-ne "definible". El problema, al meu modest entendre, apareix quan l'estil no es defineix per les paraules que s'utilitzen (words, words, words) sinó per la quantitat de noms d'escriptors que es citen...un sentimental.

Anònim ha dit...

home, si vila-matas escrivís en català no se'l llegiria ningú... que jo sàpiga és una lloança això!!! però jo, personalment, xalo molt llegint-lo. i ja està.

Anònim ha dit...

jo que em pensí que havia posat un coment i es veu que no. que volia dir que el llibre del Todó és una delícia malgrat certes opinions de lo VPC, aha, que va cap a extrems perillosos malgrat estar, en el fons, carregat de raó. I que digui que no, segurament ment sobre la bellesa d'Isaies. I el Vilamatas, per favor! que escrigui un llibre nou d'una vegada! Que escrigui alguna cosa nova! No me'l compareu amb Bernhard. Bernhard va mantenir el seu estil fins a l'últim moment, portant-lo cada vegada més cap a l'extrem, però els seus llibres eren nous, cada vegada, sorprenents, rabiosos, plens de suc, de carn nova. Vos ho dic després d'haver-ne llegit l'absolutitat de la seva obra completa (oh! Sáenz, quin gran traductor!). Ara sí. Ara ja he posat el post que em pensí que havia posat. Salut!

Anònim ha dit...

Suposo que és una qüestió de gustos. A mi em fa mandra llegir coses "d'escriptors".

Anònim ha dit...

Molt bé. Em renovaré. ¡Tot sigui per la literatura catalana!

V-M

Anònim ha dit...

Mentider, tu no ets Vila-Matas. Vila-Matas llegint un bloc en català i contestant també en la verinosa llengua.

On vas a parar.

Anònim ha dit...

Llibreter, on ets? Tinc mono de tu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

el llibreter ha dit...

Jo també xalo amb Vila-Matas, m’agrada que repeteixi les mateixes cites, els mateixos temes, les mateixes instàncies narratives; repetició amb variacions: és un joc literari esplèndid. Sospito que els qui intenten desprestigiar-lo se’l prenen massa seriosament i obliden la part lúdica de la seva manera de fer, els emprenya que en puguem gaudir, i molt; com si les receptes estètiques de Milà i Fontanals —i d’alguns tallers literaris— encara conservessin la vigència de fa cent anys. I no, la literatura ara pot ser descaradament deforme. I me n’alegro.

Anònim ha dit...

les mateixes instàncies narratives?
carai! em sembla que això no t'ha quedat massa bé...es fa difícil poder colar la terminologia quan no es domina... millor deixar-ho tot en el diletantisme del neòfit permanent...més divertit home...

el llibreter ha dit...

Deu ser la malaltia de l'apriorisme. Fes bondat, benvolgut anònim. El dilentantisme del neòfit permanent inclou flirtejar amb xerrameca de les instàncies narratives i coses pitjors.

Anònim ha dit...

sí, sí. Et sedueixen,estimat llibreter, i potser sense saber-ho, les xerrameques cientifistes de la crítica literària. És evident. En la teva passió per la lectura s'està
despertant una incipient passió per la nomenclatura.

Anònim ha dit...

Palol, la rebequeria del mediocre. Pressumptuós. La versió nostrada d'un Argullol, sempre amb crepuscles, abismes, aurores i tal. Això a banda, els falta vida. Ja n'hi ha prou de fer el paperina i passejar un dolor messiànic.

Serés, un bon llibre l'últim. Deixeu-me recórrer al tòpic: desigual, como no pot ser d'altra manera en un llibre de contes. "L'amort", un dels últims, és una obra mestra.

Vila-Matas, patades a la boca de María Moliner. Buidor. Fa gràcia i prou. No només el Bartleby és del Llovet; us en podría dir dos o tres mes, de llibres que s'ha inventat el papa sense esglèsia. Si almenys VM escrivís com en Llovet... D'altra banda, VM no en sap res, de Walser. Em consta. Algú em va dir que el traductor de Walser al castellà el va salvar a última hora de comentre un parell d'inexactituts calamitoses.