El mal lector

Sóc un mal lector de poesia. Sé que hauria de llegir primer el primer poema, després el segon, després el tercer, i així fins al final. Però començo el primer poema, si m’agrada hi torno, tasto el segon, una mica del tercer, i en aquest punt em cal tornar al primer o al segon, o tanco el llibre i l’obro a l’atzar més o menys per la meitat, em detinc on l’atzar em dicta, o reprenc una lectura que defuig la línia recta i faig cap al quart, o salto al final, i llavors potser torno enrera a la recerca d’una pàgina que he obert abans, però tal vegada topo amb uns altres versos i m’hi entretinc una, dues, tres vegades seguides. Abordo un altre llibre d’una manera semblant, potser des del començament, potser des de l’última pàgina, fins que un vers crida un altre vers del llibre anterior, o d’un altre llibre que he de buscar —quin poema era?— i ara és una estrofa que em distreu perquè no la recordava...

Tot comença a la llibreria, és clar. Col·loco llibres, novetats o reposicions, un em crida l’atenció, perquè ja he llegit coses de l’autor, perquè fa molt de temps que no llegeixo res d’ell o d’ella, perquè no n’he llegit mai res i potser ja toca, perquè m’agrada el títol o la portada... Llavors obro el llibre i potser algun vers, o estrofa o poema em captiva, i és aleshores que decideixo iniciar el procediment del mal lector del poesia.

Si un recull de poemes m’agrada, al final sempre el llegeixo sencer, perquè hi ha la preocupació de perdre per sempre algun fragment, i la lectura esdevé la cacera dels versos que no poden escapar, i també una relectura més atenta perquè hi ha la familiaritat amb els versos ja visitats. En ocasions, fins i tot, sóc capaç de percebre l’organització del llibre, d’escoltar el batec d’un organisme que es comença a formar en la imaginació.

Poesia contra poesia de Jean Bollack és una lectura lenta i de vegades li sóc infidel amb La veritat cansa de Xulio Ricardo Trigo, L’estació de les ombres de Josep Lluís Aguiló, i Tristes d’Ovidi.