Estimada Eva,
tinc la certesa que sabràs perdonar la confiança que em prenc amb aquest encapçalament. Fa molt que segueixo els teus articles i una certa familiaritat m'indueix a expressar-me així.
T’agraeixo molt que em citis al costat de Julià Guillamon, Narcís Comadira, Eduardo Mendoza i la claca de Josep Maria Fonalleras. Trobo que dones una importància desmesurada a aquest bloc situant-lo tan alt: un error que contribueix, però, a alimentar la meva autoestima, malmesa arran de la poca participació al debat virtual de l’Anatomia 05/06. Hi ha un altre error que, si m’ho permets, sí et discutiré: qualsevol lector del teu article pot pensar que estic del costat dels qui certifiquen la mort de la novel·la, i això no és així. Cito la cita on em cites:
Cito ara, sencer, el text que vaig penjar al debat virtual:
Estarem d’acord que ofereixo una simple apreciació amb la qual m’hauria agradat molt iniciar una discussió. Em refereixo estrictament al coneixement parcial que tinc de la literatura catalana de l’any 2005: no podria defensar enlloc que els meus gustos literaris reflecteixin una tendència general. Tens tota la raó del món quan afirmes que es tracta d’un fòrum virtual poc animat: l’escrit no ha merescut fins ara ni una sola resposta. Però bé: al cap i la fi esmento una novel·la d’un autor jove que encara ens ha d’alegrar més als lectors; gens ni mica de necrofília, doncs.
Eva, saps que he elogiat moltes novel·les d’ençà que faig aquest bloc. Saps també que he elogiat alguns novel·listes contemporanis; catalans i d’arreu del món. Confidencialment, perquè no sóc un crític literari, et diré que crec en la bona salut de la novel·la com a gènere. Si bé aclareixes que la precària salut de la novel·la és un tema llançat a discussió, algú podria pensar erròniament —coses del context— que estic en el bàndol dels qui voldrien fer-ne l’autòpsia. M’agradaria compartir afinitats amb Narcís Comadira, però fins ara m’ha resultat impossible; la seva vehemència a l’hora de defensar una curiosa jerarquia dels gèneres tampoc no hi contribueix gaire. M’agrada Julià Guillamon com a crític, però la seva insistència en l’Obra com a artefacte em recorda que l’estructuralisme m’ha fet personalment molt de mal —sisplau, pren nota: aquest seria el titular. M’agrada molt Sis homes, però per raons que no van aparèixer al programa De llibres i que potser algun dia seré capaç d’explicar. I bé, més enllà de la infal·lible recepta realista, la complexitat discursiva del subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat, la narració històrica precuinada i coses així, hi ha moltes possibilitats engrescadores que alguns novel·listes saben i sabran aprofitar, per al plaer dels lectors i també per a la bona salut de la literatura catalana.
Salutacions cordials
El Llibreter.
tinc la certesa que sabràs perdonar la confiança que em prenc amb aquest encapçalament. Fa molt que segueixo els teus articles i una certa familiaritat m'indueix a expressar-me així.
T’agraeixo molt que em citis al costat de Julià Guillamon, Narcís Comadira, Eduardo Mendoza i la claca de Josep Maria Fonalleras. Trobo que dones una importància desmesurada a aquest bloc situant-lo tan alt: un error que contribueix, però, a alimentar la meva autoestima, malmesa arran de la poca participació al debat virtual de l’Anatomia 05/06. Hi ha un altre error que, si m’ho permets, sí et discutiré: qualsevol lector del teu article pot pensar que estic del costat dels qui certifiquen la mort de la novel·la, i això no és així. Cito la cita on em cites:
Dijous es va celebrar la tercera Anatomia, una dissecció a la literatura catalana amb un apèndix a Internet: l'autor del blog anònim El Llibreter ha fet de mestre de cerimònies d'un fòrum virtual poc animat. Un tema llançat pel moderador ha estat justament el de la salut precària de la novel·la. Segons ell, entre les fites recents hi ha els contes de Pagès, Palol, Bellver, Sarsanedas, Ibarz, Mesquida i Fonalleras. Creu que “és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l'ambició literària”. La novel·la, en canvi, “pateix la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d'acceptació garantida”.
Cito ara, sencer, el text que vaig penjar al debat virtual:
No sé fins a quin punt és simptomàtic o es tracta d’una apreciació personal i intransferible: de la literatura catalana, durant el 2005 m’ha interessat molt més el conte que la novel·la. Entre les fites del conte, voldria assenyalar Contes en forma de L de Miquel de Palol, El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà, La vida canina de Carles Bellver, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas, Sis homes de Josep Maria Fonalleras, Febre de Carrer de Mercè Ibarz o Els detalls del món de Biel Mesquida. Tinc la sensació que és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l’ambició literàries. La novel·la potser pateix la síndrome de l’obra ben feta, la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d’acceptació garantida. Una novel·la que m’ha agradat molt, de les poques que no m’han caigut de les mans, és L’estupor que us espera, de Melcior Comes: voluntat formal, d’acord; però sobre tot una ambició i una desmesura que m’han proporcionat un plaer com a lector que no he trobat en altres novel·les més ben escrites, més rodones i més ben rebudes.
Estarem d’acord que ofereixo una simple apreciació amb la qual m’hauria agradat molt iniciar una discussió. Em refereixo estrictament al coneixement parcial que tinc de la literatura catalana de l’any 2005: no podria defensar enlloc que els meus gustos literaris reflecteixin una tendència general. Tens tota la raó del món quan afirmes que es tracta d’un fòrum virtual poc animat: l’escrit no ha merescut fins ara ni una sola resposta. Però bé: al cap i la fi esmento una novel·la d’un autor jove que encara ens ha d’alegrar més als lectors; gens ni mica de necrofília, doncs.
Eva, saps que he elogiat moltes novel·les d’ençà que faig aquest bloc. Saps també que he elogiat alguns novel·listes contemporanis; catalans i d’arreu del món. Confidencialment, perquè no sóc un crític literari, et diré que crec en la bona salut de la novel·la com a gènere. Si bé aclareixes que la precària salut de la novel·la és un tema llançat a discussió, algú podria pensar erròniament —coses del context— que estic en el bàndol dels qui voldrien fer-ne l’autòpsia. M’agradaria compartir afinitats amb Narcís Comadira, però fins ara m’ha resultat impossible; la seva vehemència a l’hora de defensar una curiosa jerarquia dels gèneres tampoc no hi contribueix gaire. M’agrada Julià Guillamon com a crític, però la seva insistència en l’Obra com a artefacte em recorda que l’estructuralisme m’ha fet personalment molt de mal —sisplau, pren nota: aquest seria el titular. M’agrada molt Sis homes, però per raons que no van aparèixer al programa De llibres i que potser algun dia seré capaç d’explicar. I bé, més enllà de la infal·lible recepta realista, la complexitat discursiva del subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat, la narració històrica precuinada i coses així, hi ha moltes possibilitats engrescadores que alguns novel·listes saben i sabran aprofitar, per al plaer dels lectors i també per a la bona salut de la literatura catalana.
Salutacions cordials
El Llibreter.
24 comentaris:
Estimat Llibreter:
He seguit des de la perifèria el bloc de debat entorn a l'Anatomia. També seguisc, és clar, el teu bloc habitual. Avui, un cop acabat el cap de setmana, veig que et queixes, amb raó, de la poca animació del debat a la xarxa. He de confessar-te, Llibreter, que jo no he escrit cap comentari al debat per peresa intel.lectual, però també per ràbia.
Saps que passa? M'ha fet la impressió que l'anatomia és un exercici absolut de meliquisme. Es vol fer una dissecció de l'estat de la literatura catalana i no es convida, per exemple, cap autor del País Valencià ni de les Illes. Últimament, tot és molt avorrit. Sempre ixen els mateixos noms als mateixos llocs. Fins i tot, quan tu, Llibreter, et feies ressò dels articles d'anàlisi apareguts a diaris com El País, t'oblidaves absolutament del que es fa a l'est i al sud del Principat. Em sembla que és un error molt greu. D'una banda, ens omplim la boca parlant dels Països Catalans, dels territoris de parla catalana, però de l'altra, ens oblidem de les editorials, excepte per citar-les com a excepcions, com a fets de perifèria, i dels autors valencians i illencs. I també els de la Catalunya Nord.
Estimat llibreter, ja sé que tot és molt complicat, que el pastís és molt xicotet i que a l'hora de fer parts és molt millor que sigueu pocs a taula. I ací, la referència a Francfort és obligada. Durant mesos s'ha discutit si els autors catalans que escriuen en castellà podran anar a la fira. Enlloc he vist un debat on esparle de quins autors illencs o valencians que esciuen en valencià aniran a Francfort. Algú s'ho ha plantejat?
Em sap greu haver de dir tot això des d'ací baix, des de la perifèria, des d'on hi ha editorials que ni tan sols són considerades a Catalunya.
Una abraçada molt forta, Llibreter, ens trobarem a la xarxa.
Estic molt d'acord amb el comentari anterior, costa fins i tot de trobar llibres de les Illes i el País Valencià a les llibreries de Barcelona i suposo que d'altres indrets. Els actes com aquesta Anatomia, penso, queden molt reduïts a les habituals capelletes de tota la vida. Per què? No ho sé, crec que la vida va per un altre cantó, en el fons. Recordo, crec que a León Felipe, 'poesía para el pueblo...'. Per altra banda, gairebé sempre ha passat, a Catalunya i en altres indrets de llengües minoritàries, això que la narrativa curta -i la poesia- sigui més elaborada que la gran novel·la, crec que és un problema força d'estar per casa, de temps i dedicació. La novel·la exigeix un gran esforç i molt de temps, un relat, un poema, es poden refer, repassar.
Estimat Llibreter:
Abans que res, gràcies per llegir-me.
No sé si dono massa importància al teu bloc: sé que m'agrada molt, i per tant em sento a gust citant-lo.
He tornat a llegir el teu post i el que en vaig dir jo i, sincerament, no em sembla un mal resum (potser ho fa que tot just són les set del matí). Vaig parlar de "fites recents" en lloc de "fites del 2005" per poder-hi incloure Miquel de Palol, tot i que el llibre que destaques d'ell es va publicar el 2004.
A part d'això, no dic res més que el que dius tu. Sense tants matisos, d'acord, però l'espai és el que és.
No crec que ningú et prengui per un altre dels assassins de la novel·la: em limitava a aportar una dada més a un debat que ja cansa de tan repetit.
No ho sé, trobo que parlar d'error en relació amb el meu text és un pèl exagerat. No creus que en aquest gremi tots plegats tenim la pell massa fina?
En qualsevol cas, et demano perdó. No volia causar-te cap disgust.
Salut, sort i bones lectures.
Una abraçada,
Eva
el que passa és que a això dels fòrums hi dónes un cop d' ull i penses, a mira, està bé, o què coi diu?! però les preses i la cosa aquesta de ser una mena de vouyeur indocumentada fan que passis en silenci. hauries de tenir en compte les visites més que les intervencions,crec.
A més, pensa que a l'anatomia ningú no es va mullar. Penso que l'any que vé s'hauria d'exigir als participants entrar en detall. Per exemple, que gosin dir els millors cinc llibres i els cinc pitjors de l'any anterior. I a més a tocar també els gèneres com la poesia i l'assaig. És molt còmode anar a parlar de no res una estoneta i, a més, cobrar.
Si els contracten per diagnosticar que diagnostiquin. Que es guanyin el sou.
PD: Als que us queixeu al llibreter, pensau que desde els seus posts sovint ens parla més de la perifèria que dels autors del pricipat. (mesquida, comes...). Es deixa dur per la qualitat més que pel pensament únic.
estic plenament d'acord amb el comentari de l'Ea; a mi ja m'hagués agradat poder dir-hi la meva...però resulta que llegeixo poca cosa de les nostres terres. Autoodi? el món és molt gran, i necessito saber coses de la seva amplitud.
salut.
La novel.la d'en Melcior Comes em va semblar un esplèndid artefacte buit. No em vaig creure res de res del que s'hi explicava: arrogància i impostura, com la del protagonista: pura carcassa sense veritat literària. Comes posseeix una fluïdesa lingüística prodigiosa, però la posa al servei del retrat d'un ninot ampul.lós. Hilarants els episodis dedicats a Calixto Bieito i Baltasar Porcel.
Estimada Eva,
és evident que no em situes del costat dels forenses, la queixa és que el context sí indueix a pensar-ho, i el context és l’únic argument trec del teu article. He anat amb molt de compte per no escriure que directament m’hi involucraves. En qualsevol cas, t’agraeixo molt la cita perquè m’ha servit de pretext per fer el post i escriure una de les frases que més m’han fet riure, una broma privada de la qual potser sóc l’únic destinatari: “l’estructuralisme m’ha fet personalment molt de mal”.
Per cert, l'ISBN confirma que Contes en forma de L és de desembre de 2004. La distribució a Catalunya, però, es va fer al gener de 2005, que és quan vaig anotar-ne la lectura. D'aquí l'error.
Estimat anònim primer,
no he fet servir mai la paraula perifèria amb valor pejoratiu. Més aviat al contrari. De les intervencions que destaco de l’Anatomia, vaig triar amb molt de gust un fragment de Lurdes Malgrat sobre la bona salut de moltes editorials perifèriques i la irresponsabilitat del meliquisme barceloní per no rebre-les com es mereixen. No són excepcions, són models. És una qüestió que sempre he tingut en compte, amb poc o molt encert, perquè forma part de la meva feina: garbellar i veure què en queda. Un problema molt greu és el de la distribució i esdeveniments com la Setmana del Llibre en Català, el Saló del Llibre o el Líber són útils perquè em permeten descobrir llibres que si no fos per això m’haurien passat desapercebuts. El problema principal, però, és la gran quantitat de novetats, que fa que no tinguem prou informació sobre els llibres i que ens equivoquem. He tingut com a novetat llibres que van sortir fa més d’un any, però m’alegro que al final hagin arribat.
Sobre els balanços de Julià Guillamon i Emili Rosales, fixa’t que el primer esmenta autors i editorials d’arreu. Els vaig triar perquè son dues maneres diferents de veure la literatura, res més. Quan la revista Caràcters, publicada a València, va fer balanç del 2004 també en vaig parlar i vaig destacar que cada cop més els autors publiquen a editorials de qualsevol lloc del domini lingüístic.
En qualsevol cas, tens raó: els Països Catalans són pura ficció. No existeix una xarxa forta que relacioni els diversos territoris i que permeti parlar, si més no, d’un camp literari autònom.
Estimada Júlia,
no parlo de més o menys elaboració, de retocar poc o molt, sinó de risc literari, ambició estètica i coses d’aquest estil. La novel·la demana temps, però si el temps es dedica a repetir el mateix joc arriba un moment que avorreix i és temps perdut. Sembla que la poesia i el conte gaudeixen de més llibertat, no estan tan condicionats per les pressions del mercat i els editors no exigeixen més “qualitat”, entesa com a perfecció de la recepta infal·lible. Ara bé, en poesia i en conte també es publiquen llibres prefabricats.
Estimada Ea,
quan vaig penjar els primers comentaris al fòrum tenia por que els qui sí saben de literatura se’m mengessin cru. No ha estat així, i això em fa adonar de la valentia de plantejar un fòrum sobre una cosa tan recent com la literatura dels darrers dotze mesos. Si no m’haguessin proposat fer de moderador, també hauria evitat participar-hi, de debò.
Estimat anònim segon,
Lurdes Malgrat sí es va mullar. Els altres van optar per la crítica críptica i no hi va haver, com altres anys, ni títols ni autors destacats. I bé, gràcies per recordar que de vegades esmento editorials com Afers, March Editor, Lleonard Muntaner, Perifèric, Emboscall, Ensiola, etc.
Estimat Subal,
trobo que justament podries parlar d’això. Escriure un post al fòrum sobre les raons que creus que t’allunyen de la literatura catalana actual, què cerques als llibres que no trobes en català.
Estimat Xuxy,
L'estupor que us espera em sembla una novel·la que expressa molt bé un cert nihilisme a la recerca desesperada d'una justificació i que troba un sarcasme que li permet mantenir-se en la buidor però amb coartada. Una manera postmoderna de fer que tot continuï igual, però amb elegància apocalíptica.
Els episodis sobre Rutger Hauer, Calixto Bieito i Baltasar Porcel són massa programàtics, se li veu d'una hora lluny la intenció; però perquè són sobrers són els que donen el to de la desmesura de la novel·la.
Salutacions cordials.
l'AUTOPSIA AQUESTA, la virtual i la presencial ja cansen, són el típic ritual buit de contingut en que ens entretenim mentre la literatura fa festa al poble del costat: pura gestualitat anacrònica, pura xerrameca insubstancial, només allunya, fa venir badalls, son, son, molta son...totohom mirant de no dir res fora de to, tothom evitant mullar-se, tothom perdonant-li la vida al país i les seves lletres, tothom posant els ulls en blanc, totohom badallant: son, son, molta son...
Que la UOC i la Instit dediquin els calerons a fer coses més productives, en resum
I la desacomplexada aquesta, a vere si agafa d'una vegada un complex un xic més tortuós i menys frugal i superguai, i se li abaixen un xic els aires de modernor fresca, desimbolta i esportiva, que també ja cansen, com la seriositat estructural del llibretaire.
Quanta xerrameca... Quin ensopiment, quin tedi, quina recança.
Melcior Comes està molt preocupat per l'efecte de la seva novel.la, però s'oblida de la substància: el nihilisme també té substància! La novel.la és un cop de teatre que no té on ressonar (i sense que això impliqui reflexions existencials).D'altra banda, si mai la reescriu, li convindrà saber del teatre alguna cosa més de les que ha après com a espectador o lector. Qui ha fet només Els Pastorets pot escriure'n amb més propietat que ell.
El comentari anterior sobre L'estupor que us espera era de la Xuxy.
Xuxy,
¿És aquesta la teva web?
http://www.xuxy.tk/
Xuxy, el narrador de L’estupor que us espera no és gens de fiar, no te l’has de creure. És un fatxenda egocèntric que vol justificar-se explicant la seva vida amb desmesura. La narració és inversemblant en molts aspectes, però és que aquesta inversemblança serveix per comprendre millor el protagonista; té, diguem-ne, una funció narrativa. No es pot confondre en cap cas narrador i autor. La peli porno o el personatge de la tieta, per exemple, estan escrits de manera deliberadament esbiaixada. Ja ho he dit en altres llocs que aquesta novel·la no és rodona, però els defectes que té m’agraden.
Benvolgut Llibreter:
Val la pena 'Qui no mereix una pallissa?'?
D'alguna manera emparentades amb "Mala vida" del Romera, del '05 em semblen força interessants L'Altíssim/J.J. Miralles i El dia del client/D.O'Hara.
Defectes que agraden: interessant
Al juny vaig escriure un apunt sobre Qui no mereix una pallissa!.
Xuxy, prenc nota. Mala vida em va agradar molt, la vaig llegir després d'Amanida d'animals i va superar les espectavies amb escreix.
Salutacions cordials.
aviam, senyor que menja carn morta. Passem a parlar de dones. Estic segur que si apliquessis la teva filosofia de la perfecció absoluta al món de les relacions sexual t'acabaries follant una nina de plàstic. Perfecta, això sí.
ep, rellegeixo el meu últim comentari i crec que es pot malinterpretar. jo em referia a la perfecció física; o sigui, en principi les nines inflables segueixen els esquemes de bellesa total, que només les models podrien igualar; l'esser humà és imperfecte, i en la imperfecció està el quid de la qüestió. no sé si m'explicop o què, però queda dit i em quedo més tranquil.
No era irònic: defectes que agraden: interessant, realment interessant, la cosa més interessant que he llegit en molt de temps.Totalment d'acord Subal, la perfecció és insuportable.
Stendhal, dixit?
;-)
gran melcior comes, demà en Jordi Corominas l'entrevista a televisio comtal. Crec que si llegisis "una dona que sap jugar amb els peus"del mateix corominas trobaries un altre bon jove novel.lista
Publica un comentari a l'entrada