dijous, setembre 29, 2005

Vicis inconfessables

. dijous, setembre 29, 2005
18 comentaris

Ja he escrit en altres ocasions que la lectura de llibres no és garantia de res. Ni diàleg amb morts il·lustres —on hi ha la rèplica?— ni saviesa en píndoles de paper. Per gaudir amb els llibres cal una actitud prèvia —interès per les coses que pensen els altres, per exemple— i sobretot el costum de llegir. Les campanyes de foment de la lectura s’equivoquen amb les seves promeses d’orgasmes lletraferits, i a mi m’interessa que estiguin ben fetes per vendre molts llibres i viure d’aquesta professió molt de temps. Un error greu és intentar crear mala consciència en els nolectors; es pot viure perfectament sense llegir ni un sol llibre en la vida: milers de milions de persones no poden estar equivocats. Entre les conseqüències d’aquestes campanyes hi ha la indiferència o el badall, tant dels lectors com dels nolectors. Entre els darrers, la indiferència pot esquitxar-se lleument, en algunes ocasions, per un vague sentiment de culpabilitat d’uns vint segons com a molt, si és un anunci televisiu. Hi ha una minoria, però, que ha desenvolupat una clara hostilitat envers la lectura i els lectors.

Si un aficionat a la mecànica automobilística es dedica a explicar, en el corresponent llenguatge incomprensible propi dels entesos, la darrera modificació que ha realitzat en el motor del seu vehicle, algú pensarà, com a molt, que és un pesat. Si aquest algú afirma que li ha agradat molt Pandora al Congo i se li acut afegir que ha rigut molt pel to paròdic magistral i la ironia i coses així, llavors és un pedant i pobre d’ell que expliqui això a un nolector hostil. L’ús de mots com parataxi o analepsi garanteixen la visita a urgències. Les llibreries, entre moltes altres funcions d’interès general, acollim aquests lectors que tenen la mala sort de conèixer més d’un nolector hostil. Arriba el client, demana per un llibre que ja té i que ha llegit un munt de vegades: si al llibreter se li escapa el més mínim gest d’aprovació o de complicitat, és molt probable que el client aprofiti per fer un parell de comentaris furtius a propòsit d’arguments, personatges o cronotops i tot seguir se’n vagi, alleujat, a llegir una estoneta més.

Hi ha campanyes de foment de la lectura, però, que amaguen un propòsit secret molt difícil de captar. Desconfiar sistemàticament de les institucions és molt lleig: hi ha centenars de tècnics que estudien tota mena de subtileses per aconseguir objectius molt lloables. Per exemple, atendre les víctimes de la minoria nolectora hostil. Una bona dosi de llenguatge triomfal garanteix que els lectors habituals se sentin càlidament colgats sota una flassada de confiança i optimisme. Atacar directament els nolectors hostils, que han arribat a aquesta situació com a conseqüència de campanyes anteriors a favor de la lectura, agreujaria el problema: la violència genera més violència, és matemàtic.

dimarts, setembre 27, 2005

La devoció i el monstre

. dimarts, setembre 27, 2005
6 comentaris

Poesia, en vers i en prosa. Gairebé 6.000 pàgines. Monumental. Immanejable. Monstruós. Cinc anys de treball d’un abundant equip d’especialistes en una edició de consulta, si més no, difícil. Juan Ramón Jiménez mereix un tracte més acurat. Obsessionat com estava per la bellesa del llibre com a objecte, fins al punt que ell mateix decidia i vigilava l’edició successiva de l’Obra, em sembla un nyap la decisió de publicar-ho en dos volums que ningú podrà llegir amb elegància. No es tractava d’imitar el poeta, sinó d’oferir almenys uns llibres dignes. En aquest cas, si l'editorial Espasa volia mantenir la identitat estètica de la col·lecció, calia publicar aquestes pàgines en, almenys, quatre volums. S’hauria encarit el producte, però els qui estem comdemnats a comprar aquesta desmesura hauríem pagat gustosos més diners a canvi d’una major legibilitat, i de mantenir la salut dels canells.

De la lectura del prefaci escrit pels curadors, Javier Blasco i Teresa Gómez Trueba —el pròleg de Víctor García de la Concha és prescindible—, en surt el vertigen: una tradició textual magmàtica —revisar l’obra editada, estudiar el laberint de l’obra inèdita—, investigar, catalogar i decidir la composició dels llibres d’acord amb les instruccions diverses, i sovint contradictòries, del propi Juan Ramón, establir uns criteris d'edició rigorosos. Més encara: tot el corpus que queda fora d’aquesta edició. Penso, per exemple, en els llibres inèdits de poesia que va publicar Francisco Garfias l’any 1964 i que no han estat recollits aquí. Això és degut a limitacions contractuals que els curadors no especifiquen, tot i que al suplement El Cultural s’hi afirma que més endavant es publicarà la poesia inèdita, l’assaig, els aforismes i la prosa autobiogràfica. No és una edició crítica perquè encara no hi ha establert un corpus definitiu, però sí és un primer pas laboriós i necessari per endreçar el llegat de Juan Ramón Jiménez. Sospito que la col·lecció Austral es beneficiarà de la publicació independent de molts llibres de l'Obra poètica (en verso y en prosa).

El volum dedicat a la poesia en vers aporta poques novetats. No supera, en interès, l’edició de Lírica de una Atlàntida —a càrrec d’Alfonso Alegre Heitzmann— que recull l’obra última de Juan Ramón, el seu tercero mar. El volum dedicat a la poesia en prosa és, en canvi, una contribució excepcional per al coneixement de l’Obra. Centenars de pàgines inèdites. Centenars de pàgines de llibres descatalogats. Avui mateix ens ha arribat l’últim número de la revista Ínsula —o Insulsa, segons Gabriel Ferrater—, un monogràfic amb el títol de “Estado editorial y crítico de la obra de Juan Ramón Jiménez”. Potser hi ha més dades sobre els volums que han de sortir.

No he sabut trobar encara “Castillo de quema”, que Juan Ramón Jiménez va dedicar a Ramón del Valle-Inclán. Me l’imaginava a Españoles de tres mundos; em sembla recordar que l’edició d’Alianza recollia aquestes proses, però està exhaurida i sospito que aviat serà descatalogada. Potser l’inclouran a l’hipotètic volum de prosa autobiogràfica. ¿Alguna pista?

dilluns, setembre 26, 2005

Un joc

. dilluns, setembre 26, 2005
3 comentaris

Marçal Lladó m’ha proposat un joc que podeu trobar a laMalla.net, una proposta que he trobat molt divertida i que li agraeixo.

Aprofito, doncs, per actualitzar les col·laboracions de la llibreta del llibreter.

dissabte, setembre 24, 2005

L'escreix

. dissabte, setembre 24, 2005
8 comentaris

A partir de demà no vol dir l’endemà mateix. Escriure sobre Febre de carrer de Mercè Ibarz demanava una mica més de temps, distreure’m amb altres coses a veure si amb una mica de distància se m’acudia la manera d’explicar perquè m’ha impressionat tant aquest llibre. I la veritat és que ara ja sé que em resultarà impossible. Intentaré, doncs, apuntar alguns detalls que facin justícia al plaer.

A “Dinar a la Boqueria”, la primera narració, apareix un gravat de Picasso, un objecte amb un valor intrínsec pel sol fet de pertànyer a l’Obra d’un artista preuat. A més a més, però, el gravat és un element central en una història que té a veure amb l’exili d’escriptors catalans després de la Guerra Civil. Hi ha, doncs, un escreix que no depèn únicament del valor de canvi de l’objecte picassià com a obra d’art, sinó d’un relat fet de memòria i, doncs, de paraules. Encara hi ha un secret, diguem-ne familiar, que atorga a qui el coneix una apreciació única de la singularitat del gravat. El Picasso com a obra d’art rep un escreix de valor, un valor fràgil perquè toca directament la vida dels protagonistes i això fa que sigui difícilment transmissible.

Un altre tret significatiu d’aquest primer relat és l’ús de la repetició d’alguns mots amb valor narratiu: violència i gana, transmissió i por. La repetició no obeeix tan sols al desig d’intensificar una situació —una funció poètica, si m’és permesa la simplificació—, sinó que la repetició d’algunes paraules en un context diferent fa avançar l’argument, perquè constata que s’ha produït un canvi: ja no poden significar la mateixa cosa que poques línies abans. A Cinc nits de febrer, per exemple, Eduard Márquez utilitza aquest recurs de manera més àmplia i amb un resultat certament magistral.

De vegades els fets es confabulen per donar lloc a coincidències excepcionals, l’atzar s’imposa inexorable sense pertorbar la versemblança. A “Dinar a la Boqueria” o “Kilimanjaro”, l’atzar es concreta en un objecte: el gravat de Picasso o un colom de pedreria respectivament. Hi ha narracions, però, on l’atzar és convocat de forma deliberada; quan hi ha la decisió de reunir alguns personatges en un curt viatge en cotxe —“Una modesta proposició”— o en un sopar —“Una decisió més”—, amb trajectòries diverses o paral·leles, pel gust o la necessitat d’aplegar les històries de cadascuna. El resultat, gràcies a la l’habilitat en la presentació dels protagonistes —virtuosisme en la indagació psicològica— , és un escreix: no una suma sinó un a més a més en forma de possibilitat que eixampla els límits en què es movien, fins llavors, els personatges.

I podria continuar amb l’enumeració de detalls. El coneixement de l’ofici que mostra Mercè Ibarz és el pas previ d’una elaboració estètica que va més enllà de la sola aplicació d’algunes tècniques narratives: una mena saviesa anomenada literatura. Com al gravat de Picasso, hi ha un escreix que depèn de la manera única com l’autora escriu, amb una diversitat de temes, motius, personatges i situacions que em fan difícil exposar una síntesi justa. Com és natural, durant la lectura de Febre de carrer, tot això ho percebia de manera intuïtiva, de cop, no em dedicava a analitzar res. Ha estat després, quan m’he demanat com és que m’ha agradat tant el llibre, que he mirat de destriar-ne alguna cosa.

Sovint no sé ben bé per què llegeixo un llibre i no un altre. Toca plegar, no tinc lectura per tornar a casa, miro les taules de novetats i n’agafo un. No havia llegit res de Mercè Ibarz fins ara. L’atzar m’ha regalat una autèntica sorpresa.

dimecres, setembre 21, 2005

Inauguració

. dimecres, setembre 21, 2005
5 comentaris

Ja ha sortit el número 33 de Paper de Vidre. Han tingut l’amabilitat de proposar-me una col·laboració, cosa que he acceptat amb molta il·lusió. Aprofito l’avinentesa per inaugurar un nou bloc: la llibreta del llibreter, des d’on enllaçaré les col·laboracions i altres coses que encara he de pensar una mica.

Més motius que fan d'avui un dia molt especial: ja ha sortit el nou cedé d’Andreas Scholl, Arias for Senesino. També hauria d’haver sortit la reedició en devedé de la Rodelinda de Haendel en què intervé. Caldrà visitar can Castelló. Cecilia Bartoli, molt bé: quatre àries inèdites de Caldara a Opera proibita. Un luxe.

I alguns llibres de la tímida réntree catalana que comentaré a partir de demà. En especial un recull de contes excepcional.

dilluns, setembre 19, 2005

Més llibres...

. dilluns, setembre 19, 2005
6 comentaris

Al Carrer de la Llibreteria ja no hi ha llibreries. Quan venir a Barcelona encara era una mena d’aventura juvenil que amagàvem als pares, acostumava a visitar les llibreries de vell que hi havia per aquella zona. El poder adquisitiu era escàs i a la Novecientos, per exemple, remenava les caixes amb llibres de la Biblioteca Básica Salvat o de Bruguera Libro Amigo. Alliçonat per les assignatures de literatura, comprava molts autors-que-cal-tenir, i que encara conservo, malgrat que alguns tan sols els he llegit a mitges. Quatre o cinc llibres acabats de comprar volia dir saltar de l’un a l’altre, amb la desil·lusió pel llibre abandonat i el plaer de l’encert. Coses del Cànon. Més tard, el descobriment del Mercat de Sant Antoni, pels llibres i pels còmics: Zona 84, Metal Hurlant, Creepy, Superlópez... Més tard encara, les llibreries de vell que hi ha darrere la facultat de Filologia de la UB. Taifa —que ja no pot obrir els diumenges—, i d’altres. No parlo, doncs, d’alta bibliofília sinó més aviat d’una mena de bibliomania que sovint s'exhaureix amb la sola possessió del llibre trobat.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern és, doncs, una cita obligada, com se sol dir. No m’aturo gaire a les parades que ofereixen llibres recents —perquè els tinc cada dia a l’abast— ni a les de saldos que podem trobar tot l’any pertot. Tampoc no busco res concret, perquè tinc força llibres a casa per llegir i fullejar. La urgència, per tant, apareix per un altre cantó: si localitzo un exemplar singularment atractiu, sospitar que segurament és l’únic que hi ha a la fira. Per això és millor deixar-se els calés de plàstic a casa i anar-hi amb un pressupost raonable.

Dissabte a la tarda no plovia gaire i vaig poder fer un primer reconeixement del Passeig de Gràcia. Un cas curiós: una parada que oferia un munt de llibres recents de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, símptoma que algun crític o professor universitari els rep i se’ls ven. Una tradició interrompuda: enguany no he vist els saldos de les Edicions del Mall a la parada de sempre; s'acaba el ritual de comprar-ne un cada any. Decepció en algunes llibreries que anys enrere oferien més teca i la sorpresa —en certa manera previsible— de la Llibreria dels Àngels: la millor selecció, tant als calaixos que donen al carrer com, sobretot, als prestatges de dins. Dissabte, Joan Brossa: Des d’un got d’aigua fins al petroli; Edicions Robrenyo: Barcelona, 1978 (3a. Edició). Diumenge, una visita ràpida i una altra captura; Juan Pedro Quiñonero: Ruinas; Barral Editores: Barcelona, 1973. I encara queden dies...

divendres, setembre 16, 2005

Lleixiu

. divendres, setembre 16, 2005
23 comentaris

La primera paraula que vaig aprendre en català va ser lleixiu. Tenia set anys. Sóc incapaç de recordar com la vaig pronunciar llavors, tan sols que era a casa d’una veïna i que apuntava, fascinat, la paraula en una llibreta. Tampoc no sabria dir com la vaig escriure. El primer llibre que vaig comprar d’un autor català pel simple gust de comprar-lo va ser una antologia poètica de Salvador Espriu, bilingüe, a cura de José Batlló. Tenia catorze anys i ja havia decidit aprendre a usar habitualment el català. M’estalvio d’explicar aquest procés perquè en sortiria una història força avorrida, gens heroica: res de grans reptes insuperables resolts gràcies al geni intuïtiu. Anar fent i prou. Evidentment, vaig caure en situacions ridícules un munt de vegades, com una ocasió que vaig demanar el preu d’un joc “d’axedrés”.

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic de Veu Pròpia on comuniquen l’inici d’una nova campanya: Adopta el català. Coincideix amb la publicació del llibre Els altres andalusos, un títol que no m’agrada gaire per la paraula altres, com si només existissin dues maneres de ser andalús i prou; potser quan el llegeixi entendré perquè l’han triat. Em resulta molt difícil parlar de qüestions d’identitat nacional: de la mateixa manera que néixer a Espanya no depenia de mi, jo tampoc no vaig decidir traslladar-me a Catalunya; els pares ho van fer per mi i no és, doncs, cap mèrit. Aprendre a usar el català, en canvi, sí que va ser decisió meva. I potser sí que té un cert mèrit, perquè es pot viure perfectament en espanyol a Catalunya; si hi ha una predisposició a perdre’s un munt de coses, és clar.

Quan algú que parla català em demana algun títol en català i l’hi dono i tot seguit afegeix que si el tenim en espanyol “perquè en castellà em costa menys”, encara intento dissimular una certa perplexitat. I ara que escric això al teclat no em cal dissimular una mica de tristesa.

dimarts, setembre 13, 2005

Ampliació del camp de batalla

. dimarts, setembre 13, 2005
18 comentaris

Tornar de vacances i cometre un error: no haver llegit els suplements culturals de la setmana anterior. Fins a finals de setembre no es restablirà el ritme habitual de novetats; mentrestant, les editorials treuen alguns autors de capçalera per mantenir un lloc destacat a les taules: Pandora al Congo d’Albert Sánchez Piñol, Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas, Complot contra els Estats Units de Philip Roth, Genios de Harold Bloom, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas... Llegir els suplements culturals és, doncs, important: després de la sequera d’agost, en comptes de ressenyar o criticar novetats dels mesos anteriors, alguns crítics escriuen sobre llibres que encara no han sortit. De vegades, dues o tres setmanes abans no es distribueixin. Després de la desconnexió de les vacances, la lectura dels suplements m’hauria orientat amb un mapa fiable de les novetats que ja teníem i una data aproximada per a les que esperàvem aviat. Sort que en poques hores ja podia oferir la informació adequada.

A França, la represa editorial arriba molt abans: els últims dies d’agost. Segons el Magazine Littéraire, les llibreries franceses han de suportar el xàfec de 664 obres de narrativa entre finals d’agost i mitjans d’octubre. Un company m’apunta que això és per l’abundància de premis atorgats a llibres publicats; la competència, doncs, és ferotge a l’hora d’exhibir el bo i millor de cada editorial. S’arriba, fins i tot, a pràctiques dignes de les grans estrelles del poprock: l’editorial Fayard s’ha negat enguany a distribuir proves d’impremta de l’últim Houellebecq per evitar que les crítiques —favorables o no— dissolguin l’expectació envers La possibilité d’une île. Puntual a la cita, Amélie Nothomb manté com a reclam la provocació sofisticada i planteja, a Acide sulfurique, l’emissió d’un reality show en què els concursants són internats en un camp de concentració a l’estil nazi, incloent-hi la tortura i la mort. No és difícil imaginar els encesos i complicats debats ètics que suscitarà: “Provocació gratuïta o dret de l’escriptor a crear un univers, fins i tot terrorífic?” es demana Baptiste Liger a Lire, en una crítica desfavorable. Amb rèplica de Fréderic Beigbeder: “I si l’escàndol de la rentrée literària no fos Houellebecq sinó Nothomb?”. L’estratègia sembla ser, doncs, enfrontar Houellebecq amb Nothomb i acaparar entre tots dos bona part de l’atenció dels mitjans de comunicació, i de les vendes.

Com a mínim, les polèmiques de la rentrée francesa canvien cada any. La comparació amb la diada de Sant Jordi no és rellevant: el nostre xàfec particular cau enmig de la mateixa polèmica repetida any rere any.

divendres, setembre 09, 2005

Premi Lletra. Gràcies

. divendres, setembre 09, 2005
30 comentaris

És veritat. Si escric això des de l’ordinador d’un hotel a Girona, és veritat. El jurat del Premi Lletra, format per Cristina Aparicio, Josep Maria Fonalleras, Oriol Izquierdo, Vicent Partal i Jaume Subirana, després de destacar Viu la poesia, el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics i la Pagina de Màrius Serra

Finalment acorda concedir el premi Lletra 2005 a EL LLIBRETER, un blog que destaca per la qualitat dels seus comentaris sobre llibres i literatura. El jurat també reconeix, a través seu, el fenomen dels blogs, que durant aquest any ha dinamitzat de forma positiva la informació i l’opinió literària a la xarxa.


Agraeixo a Ester, d’ Espais tacats, l’esforç d’acompanyar-me durant tot el dia i els nervis a l’hora de llegir això en el meu nom a l’acte de lliurament de premis:


Són moltes les coses que he d’agrair als membres del jurat del premi Lletra. No m’hi estendré i n’esmentaré tan sols dues.

En primer lloc, la valentia de premiar un suport de la paraula que és barreja de gèneres i d’intencions però que encara és promesa. Hi ha els mestres de la blogosfera que ens han obert el camí. Hi ha les fites indiscutibles que ens encoratgen per escriure. La incidència dels blocs, però, encara és molt reduïda. És per això que vull destacar el risc de premiar un bloc: espero que sigui rebut com un reconeixement de la capacitat de la paraula d’aprofitar les noves tecnologies.

En segon lloc, agraeixo el reconeixement al meu joc escrit, al combat d’amor amb els llibres que intento oferir almenys dos cops per setmana.

Aprofito l’ocasió per agrair també l’alegria que em transmeten els navegants que llegeixen, comenten i enllacen el meu bloc.

Moltes gràcies.


El plaer de tornar a Girona. El privilegi de compartir taula i conversa amb Ricard Torrents, guanyador del premi Carles Rahola d’assaig. La sorpresa de visitar la Llibreria Geli, al carrer de l’Argenteria 18: uns grans llibreters amb una llibreria per perdre-s’hi, o de saludar Guillem Terribas, de la Llibreria 22, que també col·leccionaré quan torni. Gaudir de l’amabilitat de Mireia Vidal-Conte, guanyadora del premi Miquel de Palol de poesia i de l’hospitalitat d’Anna Pagans, alcaldessa de Girona, que ens ha portat a l’hotel en el seu cotxe. Admirar la comprensió i el tracte dels organitzadors, especialment de Nuri Tubert. Conèixer Jaume Subirana. Les paraules de Teresa Fèrriz.

I moltes coses més.

Sóc feliç. Gràcies a tothom.

dilluns, setembre 05, 2005

El preu de la ficció

. dilluns, setembre 05, 2005
17 comentaris

L’edició mexicana de la revista Letras Libres del mes d’agost conté un bon article de Gabriel Zaid en què analitza l’evolució del preu del llibre en relació a la supervivència de les llibreries independents. A Mèxic. L’edició espanyola, que és l’única que arriba a Barcelona, no recull l’article perquè van oferir un número especial dedicat al reportatge de viatges. Confiava que recuperarien l’article al número de setembre, però han preferit donar espai a algunes veus marginades que semblen condemnades a la clandestinitat, tal com proclamen gairebé tots els mitjans de comunicació. És una pena, perquè l’article de Gabriel Zaid és molt interessant. En qualsevol cas, hi ha la possibilitat de llegir-lo a través del web de Letras Libres: donar-se d’alta és de franc. Us ofereixo alguns fragments que expliquen, en una síntesi molt clara, les conseqüències de l’abolició del preu fix del llibre a Mèxic:


A mediados del siglo XX, el precio al público de un libro se fijaba multiplicando por cuatro el costo de su producción industrial (composición, formación, papel, impresión, encuadernación). (...) A partir del desbarajuste, los múltiplos de tres, cuatro y cinco se volvieron insostenibles. Subieron, digamos, a cuatro, cinco y seis. Con los grandes descuentos, subieron todavía más. Si un pequeño editor da 70% al distribuidor y 10% al autor en un libro cuya producción cuesta $25, el precio ya no puede ser de $100, que dejaría una pérdida bruta de $5 al editor, si el tiraje se vende todo y pronto; y de $30, si no vende más que la mitad. ¿Debe, entonces, subir el precio, digamos, a $150? No basta, porque el 80% del aumento de $50 se lo llevan el distribuidor y el autor. Aunque el lector pague $50 más, al editor no le tocan más que $10 más, que es insuficiente. Para que el editor reciba $30 más, el aumento tiene que ser del triple. O sea que el libro tiene que venderse a $250, con un múltiplo de diez, no de cuatro.

Desconec si el virtuosisme aritmètic de Gabriel Zaid és gaire fiable. Em sembla oportú recordar que el preu de cost d’un llibre depèn també del tiratge, cosa que es decideix d’acord amb les expectatives de vendes. No és el mateix publicar harrypotters que un assaig de Foucault en català. L’existència de llibreries independents permet garantir un mínim de punts de venda a les editorials mitjanes i petites, la qual cosa influeix no tan sols a l’hora de decidir el nombre d’exemplars sinó en la decisió mateixa d’editar o no un llibre. Continua la cita de Gabriel Zaid:

Los grandes descuentos inflan el múltiplo: obligan a subir el nivel general de precios. Es algo artificial, que sirve para forzar a los lectores a concentrarse en unas cuantas librerías, donde les bajan los precios previamente inflados. Para que el gran descuento parezca realidad es indispensable que las otras librerías no lo puedan dar, lo cual es fácil de lograr. Basta con que los editores obliguen a las otras a vender más caro, negándoles el trato que dan a sus clientes consentidos. Las obligan a ser, de hecho, paleras involuntarias, que montan un escaparate para que la gente vea los libros, tome nota y vaya a comprar con el consentido del editor. Las pequeñas librerías existen (mientras existan) para que se luzcan las consentidas. Cuando desaparezcan, no habrá comparación de precios y el truco de los grandes descuentos resultará obvio. Es el mismo que funciona en multitud de ofertas, baratas y promociones: subir los precios para bajarlos, y que la gente se vaya muy contenta.



Lluny de Mèxic, i amb totes les diferències que es vulgui subratllar, a Londres, per exemple, els hipermercats de l’oci ofereixen l’últim Harry Potter a 9,99 £. Les llibreries independents l’han de vendre a 14,95 £: la diferència és de més del 30%. Comprar el Harry Potter a 9,99 £ vol dir comprar això i poca cosa més, perquè als prestatges et trobes pocs títols en comparació a la gran quantitat d’espai de què disposen i, a sobre, repetits: un fons reduït amb la majoria de títols representats per tres o més exemplars als prestatges. Això sí: metres i metres de prestatges plens a vessar. Una aberració que gairebé cap llibreria de Barcelona, París o Roma no consentiria. Una excepció pot ser Foyles, una gran llibreria independent amb un fons que fa molta llegiguera; les llibreries independents més modestes, les que encara sobreviuen a Gran Bretanya, també ofereixen una diversitat real del fons. Però per sobreviure cal vendre també harrypotters, i com que aquesta mena de llibre es ven gairebé íntegrament a les “librerías consentidas”, s’entén que centenars de llibreries petites i mitjanes hagin hagut de tancar d’ençà de l’abolició del preu fix a Gran Bretanya.

A Catalunya tenim un cas comparable amb el llibre de text: els supermercats de l’alimentació o de l’oci poden oferir descomptes de fins al 25%. Les llibreries de barri, amb un gran esforç, tan sols poden oferir entre el 10 i el 15. I després diuen que el llibre de text s’ha encarit molt: lògic, és el preu de la ficció del preu.