Poligènesi

És curiós com l’actualitat editorial m’ha menat a recuperar La lírica en la Edad Media, de Peter Dronke. La primera edició és de 1968 i la traducció a l’espanyol és de 1978, però els anys no han dissolt la seva capacitat de seducció; encara em sembla una obra engrescadora per començar a transitar els camins de les albes, pastorel·les, cançons d’amic, kharges, dances, etc. Precisament, el capítol dedicat a l’alba m’ha entretingut de nou aquests dies. Cita Peter Dronke:

LA DAMA
El gallo ha cantado;
ya es pleno día

EL AMANTE
No fue el gallo que cantó,
sino el zumbido de aquellos grillos

LA DAMA
El cielo resplandece a levante;
ya es pleno día.

EL AMANTE
No es el resplandor del alba,
sino el brillo de la luna que se levanta.
Los mosquitos vuelan soñolientos;
sería dulce compartir tu sueño

LA DAMA
¡Pronto! ¡Vete!
¡No sea que tenga que odiarte!

Impossible no recordar el fragment que segueix, que cito de la traducció de Josep Maria de Sagarra:

La cambra de JULIETA
Entren ROMEO i JULIETA

JULIETA.— ¿Te’n vols anar? Si encara no clareja;
si ha estat el rossinyol i no l’alosa
el que et punxava la poruga orella.
Canta de nit a dalt del magraner.
Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol.

ROMEO.— Era l’alosa, que anuncia l’alba,
no el rossinyol. ¿No veus aquelles franges
geloses, amor meu, partint els núvols
a l’orient llunyà? Ja són cremats
els ciris de la nit, i el dia alegre
punteja les muntanyes emboirades.
Cal partir i viure, o bé restar i morir.

JULIETA.— La llum no és del dia, que jo ho sé.
És algun meteor que el sol exhala;
per ser el portabrandons, aquesta nit,
que et faci llum sobre el camí de Màntua.
Queda’t, tan aviat no et cal anar-te’n.

La DAMA i l’AMANTE són els protagonistes d’una cançó d'alba xinesa del segle VI a.C. És sorprenent el paral·lelisme amb la famosa escena de Romeu i Julieta. La poligènesi o “progenie genuina del común de la humanidad”, segons Peter Dronke, constata la recurrència de temes i motius en èpoques i llocs separats per distàncies insalvables.

Les literatures xinesa i japonesa tenen uns lectors fidels; no tan sols de la poesia, amb els inevitables haikus, sinó també de la narrativa. Dos dels llibres que més he llegit, amb la voracitat repetitiva de la infantesa, eren un volum de contes xinesos i un altre de japonesos il·lustrats per Emilio Freixas que no sé en quin moment, ni on, he perdut per sempre. Potser és la nostàlgia, però m’agrada tastar les novetats que recullen contes orientals. Les il·lustracions, també me les proporciona el cinema: El viatge de Chihiro va ser una manera de retrobar-me amb aquell món exòtic d’incomptables déus. La meva assignatura pendent és la novel·la. L’atzar proporciona sorpreses com l’edició simultània del primer volum de dues versions molt diferents de la història o novel·la de Genji de Murasaki Shikibu. També simultània és l’edició per Gredos d’un altre clàssic de la narrativa japonesa: Heike monogatari. La paraula poligènesi m’assalta cada cop que passo al costat d’aquests llibres, i d’aquí a Peter Dronke només hi ha un gest.

Una altra casualitat és l’edició simultània de dues traduccions, a Abada i a Galaxia Gutenberg, de Paradise Lost de John Milton, una colossal obra èpica que vaig llegir fa molts anys en una traducció en prosa de J. Ribera que em va deixar fascinat:

A Moloc seguía Chamós, obsceno numen de los hijos de Moab, desde Aroax hasta Nebo y el desierto más meridional de Abarim; en Hesebón y Horonaim, reino de Seón, allende el floreciente valle de Sibma, tapizado de frondosas vides, y en Elealé, hasta el Asfaltite.

[...]

Fija Satán su experta vista en las compactas filas; de una ojeada recorre toda la hueste; ve el buen orden de los combatientes, sus semblantes, su estatura como la de los dioses, y calcula por último su número. Dilátase entonces su corazón lleno de orgullo, y se vanagloria al verse tan poderoso, pues desde que fue creado el hombre, no se había reunido fuerza tan formidable.