La treva

Ho comentava amb un Gran Mestre Llibreter, i tots dos estàvem d’acord: aquests darrers mesos arriben moltes novetats interessants. Sembla com si les editorials s’haguessin volgut espavilar i, al costat dels inevitables productes efímers de sempre, dediquessin una major atenció als llibres que romandran als prestatges, tant si es venen gaire com si no. Alguns anys enrere, aquest fenomen m’hauria provocat molta angoixa, perquè és impossible tastar-ho tot. Ara ja sé que al llarg de la meva vida no llegiré sinó una part insignificant dels llibres que m’agradaria poder llegir. Així doncs, trio alguns títols, els examino per veure si em fan el pes, fins que decideixo. De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplida de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

Roger Chartier, a Kosmopolis 05, explicava la revolució de la lectura al segle XVIII. Els historiadors francesos tenen molta habilitat per adaptar els talls cronològics mundials a la història particular de França. Així, l’Edat Mitjana, tu sais, s’acabaria en realitat al segle XVIII —amb la Revolució Francesa, evidentment—, i tan important com l’aparició de la impremta és la generalització de la lectura extensiva —també al settecento—, contra la pràctica més habitual fins llavors de la lectura intensiva. Pensem que Isidor de Sevilla va escriure les Etimologies a partir d’una biblioteca personal d’unes poques desenes de títols, o que si volia consultar una obra havia de viatjar dies i dies fins a la biblioteca on guardaven algun dels manuscrits. Un llibre era llavors un luxe, es llegia i es rellegia i, gairebé sense adonar-se'n, els lectors-oïdors aprenien de cor llargs fragments de text. La lectura extensiva i la intensiva, de fet, conviuen; depèn del lector decidir quin autor, llibre, poema o capítol desa a cada categoria. Suplements culturals, revistes literàries, blocs o programes de ràdio i de televisió influeixen tant com cadascú vulgui ser influït. A mi, sovint em convenç més l’opinió oportuna d’un company, un amic o un client que altres opinions tan documentades i lúcides com llunyanes.

Durant les darreres setmanes he llegit llibres de poesia que m’han agradat molt, i per raons molt diverses: Jardí amb cangurs de Melcion Mateu, El lago de los botes d’Edgardo Dobry, Pragari de Mireia Vidal-Conte, El cigne cec de Josep Maria Sala-Valldaura i Odiseo confinado de Leónidas Lamborghini. M’ha entusiasmat El somriure de l’atzar, on Feliu Formosa es concentra a esbrinar el orígens de la creació artística, des dels grans noms de la literatura com Thomas Mann o Kafka fins al treball quotidià de l’actor que prepara el seu personatge. M’ha fet mal tot el cos pel riure que m’ha provocat César Aira amb Cómo me reí, després de gaudir amb Diario de la hepatitis i La princesa Primavera durant lànguides hores que vaig arrabassar indolent a la son. Ajorno la lectura de Gog de Giovanni Papini, Bienvenidos al desierto de lo real d’Slavoj Žižek, En la llama de Juan Eduardo Cirlot, La República mundial de las letras de Pascale Casanova, la relectura de Profanaciones de Giorgio Agamben, i d’altres, entre novetats i llibres pendents des de fa molt de temps. La raó és una obra que espero des del setembre, que ha endarrerit la seva aparició fins ara i que després de les primeres pàgines m’ha convençut de la conveniència d’aturar uns dies el riu de lectures i seure amb el propòsit de fer-ne una lectura lenta i atenta: Els detalls del món, de Biel Mesquida.