Estic convençut que la col·lecció de plaquettes Els ulls de Tirèsies és un dels esdeveniments més importants de la poesia catalana del darrer any. Uns pocs fulls plegats i sense relligar —rebutgeu imitacions— que ofereixen una molt saludable diversitat. De l’obra acabada a l’esbós d’un llibre en curs d’escriptura, del poeta consagrat al jove poeta que comença, de la nuesa formal a la densitat conceptual, del vers precís a l’error imperdonable, de Catalunya a Mèxic, passant per Itàlia i altres països. Des de la senzillesa, i sense oblidar les altres activitats que l’ocupen, Antoni Clapès ha sabut construir un refugi discret però ample per als amadors de la poesia. Els qui pensin que la poesia només pot ser d’una sola manera i prou faran bé de llegir altres coses.
El 2 de novembre es va celebrar la presentació dels 10 darrers lliuraments de la col·lecció, amb una lectura de poemes a l'Horiginal. Són aquests:
11. Carlos Vitale: Duermevela. Poesia mínima, densa, que es clou amb un sol dibuix senzill de Benet Rossell.
12. eduard escoffet: carrer d’urgell. No fa llibres. Es manté fidel a la promesa: això és tan sols una plaquette.
15. Laia Noguera i Clofent: Incendi. Abans que surti a recitar m’apunten discretament que és la veu més eròtica de la poesia catalana.
S’ofereix nafra per ficar-hi el dit o la polla.
Econòmic. Sang inclosa.
16. Pietro Civitareale: En el matí de les paraules. Poesia nua. Una precisió de diamant. Atemporal. El temps.
17. Jorge Souza: Ojos de ágata.
Vine de fuera, quizá de un espejismo
en el que alguien soñaba que era éste
y encontraba en sus sueños al otro que yo soy,
construyendo estos ojos, inventando
esta luz, estas palabras.
18. Ester Xargay: Ainalar. Unes fotografies de Roser Bover són el pretext d’uns poemes que animen i adverteixen sobre la vida a un infant.
19. Yael Langella: Unbekannter Dichter. Poeta desconegut. A les antologies de l’Alemanya nazi, Lorelei de Heine ja no era de Heine —jueu— sinó d’un poeta desconegut, esborraven Heine, però no podien esborrar Lorelei.
20. Robert Creeley: Primavera a Sant Feliu.
Conec
una història
que puc explicar
i explicaré
21. Maria Baranda: Fictícia. "Todo comienza con la luna y un cielo desolado": un torrent de versos, un vertígen.
22. Carlos Serrano: Ronda del mig.
No puc acabar l'apunt sense felicitar la Barcelona Review pels seus 50 números, una activitat que celebro i agraeixo.
14 comentaris:
Thank You, Llibreter!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
"S’ofereix nafra per ficar-hi el dit o la polla.
Econòmic. Sang inclosa."
"Conec
una història
que puc explicar
i explicaré"
Au va... Siusplau... D'això li'n dius poesia?
A pic i pala tothom, i se us passen les ganes d'empastifar papers.
Llegiu "Contra els poetes" de W. Gombrowicz i us ho pensareu una mica més abans de perdre el temps amb tanta paraula buida.
Oh! mira! un Ayatol·là! Tira-li una pipa!
Poesia a part, del post volia comentar que aquestes micro-editorials de vegades ofereixen obres molt interessants i que estaria d'acord a organitzar-ne una fira. Jo, personalment, hi aniria de gust. Malauradament no vaig veure el programa a la tele.
Anonymous,
m'encantaria que em tractessis a pic i pala. Llaura'm la veritable poesia. Tanta pretensió, i ni puntues bé les teves veritats.
La Ben Plantada
Aviam si puntuo bé ara: el teu comentari, i sent molt generós, el puntuo amb un 1,25. Ànims, posa-hi colzes; el proper potser l'aproves.
A llegir més Zagajewsky i menys collonades. Que aquí la gent s'avorreix molt. Gràcies pels links a aquestes editorials, Llibreter. Un resum molt útil, sí senyor.
El mèrit d’una aposta com Els ulls de Tirèsies és que defuig el fonamentalisme crítico-teòric —eminentment impolièdric, sigui dit de passada— que afirma que la poesia, o la literatura, ha de ser necessàriament d’una sola manera i prou, amb tot de jerarquies tan fonamentades com efímeres. Com que ja ho dic més amunt: “del vers precís a l’error imperdonable”, només afegiré que no cal combregar amb totes les plaquettes per destacar la importància d’un projecte. Ara bé: té molt de mèrit, benvolgut anònim primer, carregar-se Robert Creeley a partir d’una cita de tan sols quatre versos. També té mèrit no adonar-se que la cita de Laia Noguera interactuava nomadismàticament —tot generant una mica d’ironia— amb l’afirmació “la veu més erótica de la poesia catalana”. No sé com llegiràs Gombrowicz, però per experiència et diré que cal perspicàcia i sentit de l’humor.
Sobre les editorials petites, continuaré informant, com sempre.
De sentit de l'humor no me'n falta, ja que quan llegeixo "versos" com els que has triat, ric per no plorar. Un exemple triat a l'atzar, o gairebé, de Creeley: "El amor / en un coche se lleva a mi / esposa lejos de mí."
"Supongo que la tesis del presente ensayo: que a casi nadie le gustan los versos y que el mundo de la poesía en verso es un mundo ficticio y falseado, puede parecer tan atrevida como poco seria. Y sin embargo, yo me planto ante vosotros y declaro que a mí los versos no me gustan en absoluto y hasta me aburren..."
Gombrowicz, Witold, Contra los poetas, dins Diario (1953-1969).
lo sorprenent seria trobar algú que llegeix versos i no n'escriu (tot el que no és això fa les crítiques una mica no sé com, almenys si no van acompanyades d'una mostra positiva, i pròpia, per a l'anàlisi). i que no sigue gombrowicz, és clar. per cert, es veu que els polonesos estan de moda...
Gombrowicz carrega no contra la poesia sinó contra una determinada manera d’entendre la poesia, contra el corrent heideggerià de la poesia com a pas més enllà que la filosofia ja no pot o no gosa, del poeta com ens sagrat, de la poesia com a misteri indesxifrable i tot això. Contra los poetas és de l’any 1947, el final d’una època de poesia pura, de devoció i reverència acrítiques. Evidentment, no penso perdre el temps defensant la poesia, és absurd. Només et diré que no entenc la poesia —ni la literatura— com a misteri sinó com a enigma. Afegiré per a acabar, com a argument d’autoritat —que són els que t’agraden, benvolgut anònim— que “penso sobretot en la diversitat d’opcions i préstecs d’altres gèneres que vivifica la poesia actual”, tal com afirma Josep Maria Sala-Valdaura a El cigne cec, acabat d’arribar a les llibreries. Una altra cita molt interessant de Gombrowicz la trobaràs a l’Efecte Jauss.
Als amadors de criticar les cites descontextualitzades, els regalo:
“En el bolsillo del anorak encuentras
un billete azul para el vaporetto
(il biglietto, no cedibile).
Un billete azul, apenas más grande
que un sello de la república de Togo”
“Estás en Texas, una tierra llana
rodeado de robles siempre verdes”
Adam Zagajewski, és clar.
Benvolgut Llibreter, la literatura no és cap enigma, i la poesia menys encara. La literatura és, parlant prosaicament i valgui la redundància, una disciplina artística com qualsevol altra, un simple ofici, una manera -plaent i enriquidora com tantes altres- de passar l'estona. res més i res menys. I els poetes, la majoria si més no, xerramecaires onanistes.
Si contraposo misteri a enigma és perquè el misteri pertany més aviat a la zona numinosa de la religió, per exemple: el misteri de la missa, la immaculada concepció i coses així. No cal comprendre el misteri: s’accepta de bona fe i hom se’n meravella i el contempla bocabadat. L’enigma, en canvi, sí que es pot comprendre i fins i tot la poesia més hermètica es pot desxifrar; l’enigma és més a prop del joc, de conèixer les regles i jugar-les o mirar com les juguen.
I bé, de xerraires onanistes en conec molts més en prosa que en vers.
Crec que ens mereixem un post sobre els compradors de poesia. La compren només els poetes? Els clients et demanen consell? Hi ha hagut enguany algun "supervendes" fora del Margarit?
Publica un comentari a l'entrada