Els detalls del món

Llegia Els detalls del món i un brunzit de fons, que aparentment no hi tenia res a veure, m’acompanyava i em convidava a tornar alguns paràgrafs enrera. Una lectura lenta, doncs, que discorria en el plaer d’avançar i de retrocedir, amb el neguit que molts lectors coneixem quan ens acostem al final d’una obra que ens agrada. El vell Todorov de Crítica de la crítica brunzia discretament i demanava intermitent, des del fons de la memòria, una mica d’atenció, i així vaig recuperar Xklovski amb aquestes frases força conegudes que cito de l’edició de Paidós:

Para devolver la sensación de vida, para sentir el objeto, para que la piedra sea piedra, existe lo que se llama arte. La finalidad del arte es la de dar una sensación de objeto como visión y como reconocimiento; el procedimiento del arte es el procedimiento de distanciamiento y el procedimiento de la forma difícil, que aumenta la dificultad y la duración de la percepción, ya que el proceso de percepción en el arte tiene su fin en sí mismo y debe ser prolongado; el arte es una manera de la experiencia de experimentar el objeto, lo que ha alcanzado su fin no interesa al arte.

Todorov retreu a Xklovski una manca de coherència a l’hora de definir quina cosa sigui la literarietat. Els formalistes russos es proposaven desxifrar la literatura des de la literatura mateixa, sense haver de recórrer a la psicologia, el biografisme o la història. Todorov veu en aquest paràgraf tan bell com antiquat la contradicció de parlar de l’art des de la percepció que en té el lector —una mena de teoria precoç de la lectura— i des de la funció que s’hi atribueix a l’art, no des d’elements capturats pròpiament a l’art com a cosa autònoma. I bé, a mi m’és igual si Xklovski es contradiu o no. Encara ara em sembla útil la seva manera d’acostar-se a la literatura. Com que la traducció no m’agrada, canvio “distancimiento” per estranyament i agraeixo a Xklovski que em doni paraules per parlar de Els detalls del món.

¿Cal insistir en la sensació de vida que és capaç de retornar-nos Biel Mesquida? Hi insisteixo, per si de cas algú encara no ho sap. Aquest Biel Mesquida, el del relat curt, té el do de concentrar en les poques pàgines d’un relat un esclat de noms, de circumstàncies, de paisatges i de sensacions que sovint mena directament al vertigen. Aquest do té a veure amb el domini excepcional de la llengua. Frase rera frase inventa formes noves d’anomenar les coses; i així, des de la paraula escrita aconsegueix desvetllar els sentits —sí: el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i l’oïda— del lector que seu i llegeix. Sedueix el cos perquè participi també en la lectura. L’estranyament com a procediment és descobrir que una forma exacta i insospitada de dir les coses ens les retorna amb escreix. Llegir Els detalls del món exigeix dosis raonables de lletra, el llibre no es pot devorar en unes poques sessions. L’estil imposa el ritme de lectura i aquí parlo d’un plaer en què el vertigen demana atenció.

La destrucció de Mallorca, la dona que té cura d’un malalt aristòcrata, la bellesa amb què Biel narra la veu femenina, la minorització del català, personatges que amaren de vida les plaguetes o els cels, la violència atàvica del masclisme, la Història com a experiència íntima, noms propis i genealogies que lliguen els personatges als moments decisius, la mesquinesa de poderosos irresponsables i de idealistes per conveniència, la hipocresia que salva les aparences... Si teniu temps, visiteu la vostra llibreria favorita, seieu i llegiu la primera narració del llibre: “Un ull al jardí”. Tres pàgines on vivim unes hores de la vida d’Antònia i on es concentra la vida sencera de la protagonista i niguls negrots i esfilagarsats que semblaven vaixells de tempesta i cobricelaven el carrer Eusebi Estada i el drama de Catalina i don Enric i aquell invent dels constructors espavilats i la tragèdia txetxena i el fred de neu que talla com un trinxet i la violència de l’Església i el vell citroën de color pebre de cirereta... De la mateixa manera que el món narratiu de Biel Mesquida reapareix renovat i il·lumina novament l’obra anterior, Els detalls del món ens presenta la vida com a visió i com a reconeixement, amb un virtuosisme en la selecció dels detalls que restitueix la percepció de la complexitat que ens lliga al món. Contra la llengua convertida d’esma en un badall de tòpics, un hedonisme responsable i lúcid contra la barbàrie.