Abracadabra

Tornava a llegir els assaigs de Profanaciones de Giorgio Agamben i, com passa de vegades, el començament de “Magia y felicidad” m’ha menat a pensar en coses que no tenen gaire a veure amb el tema de la lectura. Cito el començament:

Benjamin dijo una vez que la primera experiencia que el niño tiene del mundo no es “que los adultos sean más fuertes, sino su incapacidad para la magia”. La afirmación, hecha bajo el efecto de una dosis de veinte miligramos de mezcalina, no es por eso menos exacta. Es probable, de hecho, que la invencible tristeza en la que se precipitan a veces los niños surja de esa conciencia de no ser capaces de magia.

Aquestes paraules m’han fet recordar els llibres infantils que aquests dies trobem disseminats per la llibreria. Els colors vius de les portades i la diversitat de formes i mides ens permeten detectar-los i deixar-los a lloc més fàcilment que els altres, els llibres per a adults. Aquest desordre posa en evidència que malgrat els jocs d’ordinador, el cinema, la televisió i altres distraccions tecnològiques, els llibres infantils i sobretot els àlbums il·lustrats exerceixen una rara fascinació sobre els infants. Una explicació seria la gran qualitat i imaginació que es reparteix per un bon grapat d’editorials. De fet, anomenar-ne algunes s’assembla molt a conjurar un encanteri: Kókinos, Media Vaca, Corimbo, Kalandraka. No entenc gaire de psicologia, i menys encara de psicologia infantil, però tinc la sensació que obrir un llibre com Enciclopèdia prehistòrica: Dinosaures de l’editorial Cruïlla, un llibre desplegable —o amb pop-ups com els que hi havia a l’exposició de CajaMadrid a la Plaça de Catalunya— deu ser una cosa molt semblant a creure encara en la possibilitat de la màgia. Quan el procés de socialització dels infants els aboca a comprendre les limitacions reals amb què conviuran durant tota la vida, aquesta mena de llibres, que poden obrir, tocar, llegir i admirar semblen un refugi contra la “incapacidad para la magia”.

Una vegada, un client va demanar que li emboliqués un àlbum il·lustrat, no recordo quin, però va afegir que deixés obert l’embolcall d’un costat per poder-lo llegir abans de regalar-lo. No és estrany veure algun lector que s’està força estona a la secció de llibre infantil, i que s’entreté amb els àlbums amb el pretext que n’ha de triar un per regalar-lo a una neboda, un nét o al fill d’uns amics. I és veritat que molts d’aquests llibres també em sedueixen amb el seu encanteri. Una felicitat que ens sorprèn entre dibuixos i històries que ja no són per a nosaltres, i que quan els deixem als prestatges o els regalem als infants ens fan sentir una mena de nostàlgia de la màgia, una “invencible tristeza”, també.