diumenge, de març 20, 2011

Momssen

. diumenge, de març 20, 2011

El meu problema amb les novel·les ‘de gènere’ és que la versemblança sovint depèn de la seva adaptació a les regles, fins i tot quan les transgredeixen, perquè la transgressió les explicita igualment. No parlo de ‘qualitat’, paraula que cada cop em resulta més conflictiva, sinó de les qüestions que més m’interessen en la literatura: la representació de la consciència i la relació entre individu i poder, entre d’altres. En el moment que entren en joc les regles de gènere, aquests temes s’hi supediten encara que tinguin un paper rellevant. 

Vaig començar a llegir Momssen amb aquests prejudicis al cap: la sàtira és, precisament, una opció que acostumo a rebutjar perquè depèn massa de l’efectisme i sovint es redueix a un enfilall d’episodis grotescos salpebrats amb crítica de costums o sermons laics. Per sort, aviat es van esbandir els prejudicis. Malgrat que hi ha un cert efectisme inevitable, em va agradar molt la manera com Jaume Puig ha aconseguit que m’interessi per la vida d’un sociòpata amoral. A la pàgina 42 ja sabia que llegiria tota la novel·la: del primer capítol —«Sóc Momssen», que presenta de manera eficaç la mentalitat del protagonista, la seva lògica— al cinquè —«Escriptor» que revela la seva autèntica ‘vocació’—, la narració transcorre amb una llibertat veloç, decidint el seu propi rumb, capaç d’accelerar amb tòpics com el de les màfies russes que operen a la costa catalana o de girar cap a una original manera de parodiar l’angoixa de les influències. 

Un llibertat molt ben elaborada, perquè els dos ingredients principals d’aquesta sàtira —sarcasme i caricatura— conviden a l’excés i trobo que l’autor ha sabut definir molt bé els límits del seu estil. Ara que els escriptors tenen a l’abast un repertori infinit de tècniques, les restriccions que s’imposen són tan importants per entendre la seva obra com les eines que trien. La contenció a l’hora d’escriure la veu del protagonista, renunciant a engreixar-la amb un efectisme gratuït, és el principal garant de la versemblança de Momssen, que així depèn més de les regles que estableix des de dins la pròpia novel·la que de l’adequació servil a les lleis de la sàtira. 

La paròdia d’un tipus determinat de vocació literària és brutal. 

Per escriure, havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit. Calia experimentar. Havia de viure intensament abans de deixar anar res sobre paper. Ja sé que la imaginació i la tècnica poden suplir l’experiència, justament per això havia d’experimentar al màxim. 

Em calia iniciar-me en la maçoneria. Stendhal hi va ser iniciat i almenys un dels protagonistes de la novel·la havia de ser maçó. Primer vaig pensar que llegint alguns llibres en tindria prou, però de seguida em vaig adonar que no entenia res de res.
Momssen és el típic aspirant a escriptor seduït per la imatge ideal de l’escriptor, amb la innovació que es pren el dret a publicar —més que l’escriptura en si— com si fos una mena d’herència de família que cal reclamar i que, per tant, cal demostrar públicament. Que una primera novel·la converteixi aquest motiu en tema principal confirma que l’autor se la pren molt seriosament. Potser per això resulta tan divertida.

6 comentaris:

Allau ha dit...

Tinc pendent la seva relectura (i llavors ja en parlaré), però em sorprèn que la consideris, encara que sigui d'entrada, una novel·la de gènere. Jo no ho sé veure.

el llibreter ha dit...

Entenc que avui en dia el concepte de gènere literari resulti problemàtic, però tinc prou clar que Momssen és una sàtira.

Salutacions cordials.

matilde urbach ha dit...

Veig que has etiquetat "candidat 2011"! Uala.
Jo encara no m'hi he posat. Aviat Momssen serà "restes dels difunts en mans d'un soldat de l'exèrcit anomenat bibliotecaris". Ai, Jaume Puig dels trons!

SM ha dit...

Si és de gènere és d'un gènere ben particular. Una sàtira poc canònica. Estic d'acord que és una primera novel·la molt impactant, una bona manera de començar.

el llibreter ha dit...

A veure quins dels etiquetats compleixen les condicions abans del 13 d'abril, Matilde ;-)

Si, com és el cas, el gènere és el punt de partida i no la meta, fantàstic!

Salutacions cordials

kweilan ha dit...

Jo la tinc pendent.