En Denton Welch està el plaer

Una faixa amb cinc línies en lletra petita, amb una cita de César Aira on elogia l’autor, m’havia de cridar l’atenció. Em cal agrair que l'editor es decidís per una opció tan estranya; com em va suggerir un amic, una solució més convencional, l’última frase ben grossa —“El enigma de su vida está a la altura de su genio creador”—, hauria estat suficient.

En la juventud está el placer narra les vacances d’un noi de 15 anys, Orvil Pym, a un hotel poc abans de la II Guerra Mundial. Durant aquest estiu no passa res d’extraordinari, tret de la imaginació del noi, que el narrador converteix en una delícia pertorbadora: exhuberant i delicada, amb les notes justes d'angoixa i sordidesa. Les aventures solitàries del protagonista semblen banals: una escapada amb bicicleta, remar i perdre el temps espiant uns nois pobres, explorar una església, comprar uns bibelots... pretextos perquè emergeixin les seves obsessions i les seves pors: la relació amb els seus germans, la figura del pare, l’internat, la mort de la mare, el cos, la sensualitat, la sexualitat, la vergonya, la mort, la disciplina i tantes altres coses que cal afrontar en el pas de la infantesa a la joventut, en el procés de socialització que l’obliga a prendre decisions i a adquirir responsabilitats. Un procés que es converteix en una amenaça constant, un soroll de fons obscur.

La narració de la imaginació, l’atenció al detall i l’originalitat a l’hora d’interpretar les percepcions d’Orvil enmig de l’ociositat estival són tan subtils com fascinants. Si hi ha un element que condensa el virtuosisme literari de Denton Welch probablement el trobaríem en els somieigs involuntaris que el protagonista intenta rebutjar però que li produeixen un plaer inconfessable. D’alguna manera, condensarien la fricció entre el desig i la realitat: l’enveja de la llibertat que aparentment gaudeixen els nois com ell però que no estan sotmesos a les normes de la seva classe social i el desig de fugir i de viure una vida solitària, sense la por constant d’equivocar-se. Aquests somieigs revelen una crueltat refinada contra ell mateix i contra tot.

Mientras tuvo antes sus ojos a Sir Robert repantigado en la butaca, lo imaginó de repente con la bragueta del pantalón desabrochada y un penacho de su camisa color canario asomando como la cresta de una cacatúa. Lo vio con unos desgarrones en los fondillos de los pantalones por los que se podía ver, no una carne humana normal y corriente, sino la terrorífica carne azul de un mandril. Orvil vio a Sir Robert con la cabeza metida en una bacinilla que no podía quitarse de encima. Los faldones de la camisa oscilaban alrededor de sus desnudas piernas grises y unos encantadores ratoncillos blancos con los ojos rosados correteaban por su piel y le hacían cosquillas. Sir Robert gritaba como una niña y encogía las piernas, pero los ratones no le dejaban en paz y no podía hacer nada porque tenía la cabeza aprisionada en el orinal.

Orvil trató de entrar en razón, procuró borrar las imágenes diciéndose una y otra vez que no tenía por qué imaginar algo que no quería imaginar. Inmediatamente se formó una nueva imagen de Sir Robert: en esta ocasión se agachaba para recoger un ejemplar de The Tatler y al hacerlo se le escaba una ventosidad. Para Orvil, el sonido imaginario fu tan estrepitoso como una salva real de culebrina.

Con todas sus fuerzas, Orvil intentó hablar y parecer libre de toda preocupación, pero las terribles imágenes de desastres sociales seguían arremolinándose a su alrededor como agua de crecida.

Sir Robert és un aristòcrata en decadència. La seva filla Constance ha d'assumir les feines que pertocarien a un servei domèstic que no té. La visita a aquesta família, que només pot llogar un apartament vell d'esquena al mar per passar les vacances, resumeix desig i por a la llibertat del protagonista.