Primavera, estiu, etcètera

Quan recomanava Primavera, estiu, etcètera a un company el seu primer comentari, després d’haver obert el llibre i d’haver deixat anar ràpidament les pàgines que pressionava amb el polze esquerre, va ser: té molts diàlegs, oi? Més que no et penses, li vaig respondre. I és que el tret més destacable de l’estil és precisament la capacitat de recollir tots els matisos de l’oralitat. Un exemple:

El Tomeu ja veu que anem entrant al seu territori
—Sí, és un sofà d’aquets que s’atxeque això, veu? I astires les cames, veus?
—És fantàstic, això.
—Oh, tu que ets arquitecta ja ho deus sapiguer.
Aquesta és l’altra. Tot comença de la manera més innocent: «tu que ets arquitecta...», i a partir d’aquí ja hi pots anar posant els complements més rocambolescos: ja em diràs si són maneres, una finestra que no tanque bé; si puges a l’angorfa notaràs l’escalfor del tubu de l’astufa; veuràs que anquet anxufe no hi ha corrent. I aleshores sempre és el mateix: No, és que jo faig equipaments, rehabilitacions, peritatges. I llavors és quan et demanen per parets mestres, bigues travesseres i esquerdes al sostre amanides amb les últimes notícies sobre explosions de gas, ensorraments de túnels del Carmel i Sagrades Famílies. Un dia n’hauria d’escriure una antologia, però no pas avui, perquè amb el matrimoni Petit i un tallat fumejant entre les mans, els temes van rodant i no me’n vull perdre cap. A més amés, la meua immersió lingüística ja està donant resultats i gaudeixo de sentir com la llengua em va sola, costa avall: Vei que hau canviat tots los mobles i tot, estan molt bé.

Diàlegs directes i indirectes que aconsegueixen caracteritzar els personatges amb eficàcia, paràgrafs salpebrats amb breus monòlegs o interpel·lacions al lector, i un ús dels registres dialectals molt pertinent des del punt de vista narratiu perquè mostra la relació entre l'Èlia i els llocs on ha viscut: la gran ciutat i el poble on va néixer.

Èlia, la narradora protagonista, domina l’estil i domina el tema: una dona de trenta-sis anys que torna puntualment al poble per Tots Sants, amb la diferència que ara hi torna sola, sense el seu home. Sense cobertura per al telèfon mòbil ni connexió a internet, agusa la percepció de les coses; les trobades i situacions més o menys previsibles en un poble petit durant uns dies de vacances s’eixamplen i evoquen constantment el passat i expliquen el present. En l’anar i tornar del present al passat, Primavera, estiu, etcètera és un bildungsroman —si feia temps que no emprava aquesta paraula que fa tanta patxoca—, una novel·la de crisi personal i històrica —la protagonista és arquitecte i pateix l’esfondrament de la bombolla de la totxana—, una novel·la costumista...

La primera part, «Tardor», és enlluernadora. La segona part, «Hivern», també, però tenia la sensació que em trobava davant l’ímpetu d’una escriptora amb una primera novel·la on vol explicar-ho tot, potser massa. Hi havia capítols que em semblaven sobrers, com si es vantés de dominar l’estil i de dominar el tema: el capítol on la tieta explica de manera prolixa els mecanismes de la xafarderia al poble tot evocant una escapada de l’Èlia adolescent amb en Bernat, o el capítol on l’Èlia acompanya el pare al tros i descriu una jornada collint olives. Fins i tot vaig pensar que una mica més de contenció hauria millorat l’estructura de la novel·la. Error greu: l’estructura d’una novel·la només queda clara quan s’arriba a l'última pàgina. I el final de Primavera, estiu, etcètera és magistral perquè esfondra les expectatives. Els capítols que semblaven sobrers esdevenen del tot pertinents, la percepció de tota la novel·la es capgira. La narradora que semblava dominar el tema descobreix que desconeix, fins al punt que perd la capacitat de dir: el capítol «Milions de quilòmetres» és el contrapunt exacte de totes les pàgines precedents.

Al final, un avió s’enlaira i, quan vola sobre les terres de l’Ebre, l’Èlia evoca amb nostàlgia el poble, quan tot semblava transparent.