Maletes perdudes

Quatre fills com quatre maletes perdudes abandonats a quatre ciutats de quatre països diferents i la identitat desconeguda d’un pare desaparegut. Cada fill amb una mancança fonamental que junts tracten d’omplir amb la recerca del pare, una recerca que es converteix en moltes històries perfectament integrades entre sí, com les tessel·les d’un gran mosaic que només es pot contemplar a una certa distància, ni massa lluny ni massa a prop, per captar què representa. Maletes perdudes de Jordi Puntí és una gran novel·la, empesa pel desig d’explicar històries, que provoca desconsol quan les pàgines finals certifiquen que s'acaba, però que també ofereix el consol de pensar-la molt de temps després de l’última pàgina, perquè la lectura es prolonga més enllà del llibre.

Gabriel Delacruz és el pare, el gran protagonista absent de la novel·la, la vida del qual serà imaginada, reconstruïda, organitzada i explicada pels fills a partir dels testimonis i dels indicis que aconseguiran reunir durant la recerca. D’aquesta manera, penetraran en la foscor de la postguerra i descobriran la crueltat i la impunitat dels vencedors i l’esperit de supervivència dels vençuts a partir d’un lloc: la Casa de la Caritat, amb els orfes de la Guerra Civil. Una mancança històrica fonamental que revelarà la seva naturalesa més tard, quan en Gabriel i el seu amic, en Bundó, recorrin Europa i la percebin en forma de fractura entre la Barcelona franquista i una Europa que assisteix a un esclat incontrolat de llibertat.

L’amistat entre en Gabriel i en Bundó es va forjar a l’orfenat i va continuar molts anys després, al camió de mudances. Aquesta amistat és l’únic compromís personal que en Gabriel serà capaç de mantenir: una altra mancança fonamental, que no es desvelarà fins al final, explica la impossibilitat de comprometre’s amb ningú més. Ni tan sols amb les mares dels seus fills. En Gabriel, de fet, malgrat les històries que graviten al voltant de la seva història, sembla un home sense atributs, que es deixa arrossegar per les circumstàncies. I en les coses de l'amor no sol prendre la iniciativa: es deixa seduir. El cas de la Mireille, la mare d’en Christophe, em sembla especialment clar: una noia de poble, una estudiant excel·lent que arriba a París, a la Universitat, just abans del maig del 68, que descobreix de sobte la fascinació del compromís polític, la revolució, i que quan es troba amb en Gabriel, un camioner tercermundista i ben plantat, hi projecta un garbuix de desitjos que es correspon amb la confusió i els anhels del moment que viu. En Gabriel es limita a acceptar la situació, a ocupar el lloc de la mancança provocada pels desitjos polític i afectiu, i part dels seus esforços s’adreçaran a no alimentar l’esperança d’un compromís major. Durant un temporada, aprofitarà les mudances per visitar les dones i els fills a París, Frankfurt i Londres. Més tard, a Barcelona, mantindrà una cosa semblant a una família durant una temporada.

Les caixes que en Gabriel, en Bundó i en Petroli sostreuen de les mudances, i que en Gabriel registra escrupolosament, es corresponen a la segona part amb les maletes perdudes que la Rita, la mare d’en Cristòfol, sostreu de l’Aeroport. Representen la pèrdua que en algun moment va originar la mancança fonamental que defineix els personatges. Rere el desig d’investigar i desvelar que empeny els cristòfols a explicar tantes històries que s’entrellacen amb la història del pare hi ha la remor constant d’aquestes mancances. Per sota d’aquesta felicitat de narrar, que pren recursos de tots els gèneres literaris —de la novel·la de lladres i serenos a la novel·la fulletonesca—, que administra admirablement el tempo narratiu —de la velocitat d’una persecució durant la revolta del maig del 68 a la dilació deliberada dels fets que tenen a veure amb la Rita i en Cristòfol a Barcelona: "Els fets! Els fets! A l'Aeroport!"—, que canvia sàviament de to —la modulació dels sentiments és tan diversa i subtil que resulta difícil exemplificar-la entre guions—, hi ha les maletes perdudes dels personatges principals i secundaris —del trauma de la mort a la simple anècdota. I sempre la relació entre l’individu i la Història.