La ciutat de les finestres

En Pol arriba il·legalment a la Ciutat del Sud. Si el protagonista de La nau ens descobria un enginy interestel·lar i narrar la novetat formava part natural de la novel·la, en Pol, en canvi, torna a una ciutat no gaire diferent de l’altra on havia viscut els darrers anys. La ciutat de les finestres va, doncs, més enllà que La nau a l’hora de suggerir i elidir dades sobre l’ambient que envolta els protagonistes i de convertir les incògnites en part substancial de la narració. El món després de la devastació, un futur possible o un passat descartat: Pau Planes aconsegueix que les conjectures al voltant de les causes que han fet que la Ciutat del Sud sigui com és formin part de l’entrellat de la novel·la. Cada capítol és un moviment en el joc del protagonista per integrar-se de nou a la ciutat, ja sigui en el grup d’amics o en el món laboral, de manera que el món que coneixia s’acara amb els canvis del món que retroba però sense explicar mai del tot com és que les coses són així.

Pau Planas explica al seu blog, per exemple, l’origen d’un motiu recurrent a La ciutat de les finestres: la proliferació de canals de televisió. Un motiu que neix com a crítica de l’actual proliferació de canals amb una programació banal i repetitiva que ha de cobrir vint-i-quatre hores al dia amb produccions barates. Però la funció d’aquest motiu a la novel·la va molt més enllà de la simple crítica a l’actualitat, i no tan sols perquè l’exagera amb una gran elegància, sinó també perquè té a veure amb la passivitat de la població davant d’un poder invisible i omnipresent. La Ciutat del Sud està fragmentada en barris que mantenen una comunicació molt precària entre si: un pont, un abocador d’escombraries, les vies abandonades del ferrocarril... Els canals no emeten informació fidedigna ni sobre els barris ni sobre res que provingui de l’exterior: contribueixen a mantenir un món fragmentat. La televisió contrasta amb una absència notable: internet; un fet coherent amb la visió d’una ciutat esquerdada tant per les dificultats per anar d’una barri a un altre com per la indiferència d’una població que difícilment pot aspirar a gaire cosa més que a sobreviure. La infraestructura que caldria per mantenir les connexions a internet és impensable.

La ciutat de les finestres està plena d’altres motius sorprenents que contribueixen a crear la seva pròpia coherència narrativa: l’estratègia de Pol per triar el pis on viure, la seva primera feina, l'aspecte d'una botiga, la feina de cobrador de morosos del seu amic en Lluís, etc. Fins i tot en un gir argumental que no revelaré, el pas d’una situació a una altra està perfectament integrat en l’entrellat: de sobte, la textura de la narració canvia, com si l’aire hagués patit un canvi progressiu de densitat i la lectura s’hi mogués a un ritme diferent; els noms propis de persones o de carrers desapareixen i són substituïts per denominacions genèriques i la novel·la sembla fins i tot canviar de gènere narratiu. Un gir que no grinyola en cap moment gràcies a la prosa de Pau Planas, que oscil·la entre la precisió narrativa i el detallisme al·lucinat, entre l’explicació i l’al·lusió, i que mostra a un escriptor que ja ha trobat un estil propi excel·lent.