dilluns, de maig 24, 2010

Maletes perdudes

. dilluns, de maig 24, 2010

Quatre fills com quatre maletes perdudes abandonats a quatre ciutats de quatre països diferents i la identitat desconeguda d’un pare desaparegut. Cada fill amb una mancança fonamental que junts tracten d’omplir amb la recerca del pare, una recerca que es converteix en moltes històries perfectament integrades entre sí, com les tessel·les d’un gran mosaic que només es pot contemplar a una certa distància, ni massa lluny ni massa a prop, per captar què representa. Maletes perdudes de Jordi Puntí és una gran novel·la, empesa pel desig d’explicar històries, que provoca desconsol quan les pàgines finals certifiquen que s'acaba, però que també ofereix el consol de pensar-la molt de temps després de l’última pàgina, perquè la lectura es prolonga més enllà del llibre.

Gabriel Delacruz és el pare, el gran protagonista absent de la novel·la, la vida del qual serà imaginada, reconstruïda, organitzada i explicada pels fills a partir dels testimonis i dels indicis que aconseguiran reunir durant la recerca. D’aquesta manera, penetraran en la foscor de la postguerra i descobriran la crueltat i la impunitat dels vencedors i l’esperit de supervivència dels vençuts a partir d’un lloc: la Casa de la Caritat, amb els orfes de la Guerra Civil. Una mancança històrica fonamental que revelarà la seva naturalesa més tard, quan en Gabriel i el seu amic, en Bundó, recorrin Europa i la percebin en forma de fractura entre la Barcelona franquista i una Europa que assisteix a un esclat incontrolat de llibertat.

L’amistat entre en Gabriel i en Bundó es va forjar a l’orfenat i va continuar molts anys després, al camió de mudances. Aquesta amistat és l’únic compromís personal que en Gabriel serà capaç de mantenir: una altra mancança fonamental, que no es desvelarà fins al final, explica la impossibilitat de comprometre’s amb ningú més. Ni tan sols amb les mares dels seus fills. En Gabriel, de fet, malgrat les històries que graviten al voltant de la seva història, sembla un home sense atributs, que es deixa arrossegar per les circumstàncies. I en les coses de l'amor no sol prendre la iniciativa: es deixa seduir. El cas de la Mireille, la mare d’en Christophe, em sembla especialment clar: una noia de poble, una estudiant excel·lent que arriba a París, a la Universitat, just abans del maig del 68, que descobreix de sobte la fascinació del compromís polític, la revolució, i que quan es troba amb en Gabriel, un camioner tercermundista i ben plantat, hi projecta un garbuix de desitjos que es correspon amb la confusió i els anhels del moment que viu. En Gabriel es limita a acceptar la situació, a ocupar el lloc de la mancança provocada pels desitjos polític i afectiu, i part dels seus esforços s’adreçaran a no alimentar l’esperança d’un compromís major. Durant un temporada, aprofitarà les mudances per visitar les dones i els fills a París, Frankfurt i Londres. Més tard, a Barcelona, mantindrà una cosa semblant a una família durant una temporada.

Les caixes que en Gabriel, en Bundó i en Petroli sostreuen de les mudances, i que en Gabriel registra escrupolosament, es corresponen a la segona part amb les maletes perdudes que la Rita, la mare d’en Cristòfol, sostreu de l’Aeroport. Representen la pèrdua que en algun moment va originar la mancança fonamental que defineix els personatges. Rere el desig d’investigar i desvelar que empeny els cristòfols a explicar tantes històries que s’entrellacen amb la història del pare hi ha la remor constant d’aquestes mancances. Per sota d’aquesta felicitat de narrar, que pren recursos de tots els gèneres literaris —de la novel·la de lladres i serenos a la novel·la fulletonesca—, que administra admirablement el tempo narratiu —de la velocitat d’una persecució durant la revolta del maig del 68 a la dilació deliberada dels fets que tenen a veure amb la Rita i en Cristòfol a Barcelona: "Els fets! Els fets! A l'Aeroport!"—, que canvia sàviament de to —la modulació dels sentiments és tan diversa i subtil que resulta difícil exemplificar-la entre guions—, hi ha les maletes perdudes dels personatges principals i secundaris —del trauma de la mort a la simple anècdota. I sempre la relació entre l’individu i la Història.

8 comentaris:

kweilan ha dit...

La tinc pendent i em sembla atractiva. Excel.lent ressenya per exemple.

L'Espolsada llibres ha dit...

Sí senyor, és una gran novel·la. Jo m'ho vaig passar molt bé llegint-la i em sembla que encara m'ho passaré més bé quan la rellegeixi perquè podré gaudir encara més de tots i cadascun dels personatges que la componen. Molt bona feina la d'en Jordi Puntí, una gran alegria per la nostra literatura.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Sembla que està ben bé, me la van regalar per Sant Jordi i la tinc preparada per a començar-la quan em lleve del cap lectures menys plaenteres però necessàries!

Allau ha dit...

Avui en parla també en Llunàtic, de forma no tan benevolent. Cada vegada em miro amb més aprensió aquestes novel·les de tantes pàgines, com si el temps se m'acabés i el vulgués invertir bé. Segurament la llegiré de totes maneres.

Quimet ha dit...

M'ha agradat força, aquesta novel.la.
Ara llegeixo L'ILLA, i també em sembla una meravella.

el llibreter ha dit...

Jo em vaig deixar les últimes cent pàgines, Kweilan, per després de Sant Jordi, perquè no volia distreure’m amb el tràfec que envolta de la jornada i així gaudir-ne amb tota l’atenció possible.

I una gran alegria recomanar-la, Espolsada: Maletes perdudes ha estat a l’origen de moltes converses. Els cristòfols s’han guanyat un l’admiració de molts lectors.

Desitjo que us agradi molt, Comtessa. Crec que és l’antídot ideal contra els llibres obligatoris. Una festa de la fabulació.

Discrepo amb algunes de les coses que he llegit a cab Llunàtic, Allau. Li acabo de deixar un comentari que més o menys —no en guardo la redacció final— anava així:
Els canvis de tempo narratiu, la proliferació d’històries i el fet que es vulguin tancar les línies argumentals no obeeixen en cap cas al caprici de l’autor. No cal caure en aquesta fal•làcia intencional per veure que el narrador no és Jordi Puntí sinó els cristòfols, quatre germans que miren de reconstruir la seva genealogia familiar i la genealogia afectiva del pare, que utilitzen recursos de la literatura culta i també de la popular per explicar-se, i que qualsevol descobriment o testimoni els encén el desig de narrar. En aquest sentit, tots els fils argumentals són coherents amb el plantejament de la novel•la; no m’interessa gaire especular sobre quina era la intenció de l’autor a l’hora d’escriure-la. A mi, per exemple, el final no m’agrada gaire, però és versemblant perquè és molt cinematogràfic.
En qualsevol cas, no m’ha resultat gens pesada; al contrari: m’hauria agradat que continués moltes més pàgines enllà. Un dels principals encerts de la novel·la és la manera de trenar tantes històries al voltant d’en Gabriel i de la manera com els cristòfols narren la recerca.

Celebro que t’hagi agradat, Quimet. Pel que fa a L’illa, el teu comentari ha inclinat definitivament la balança: me la llegiré.

Salutacions cordials.

Allau ha dit...

D'entrada, Llibreter, és un llibre que em cau bé (d'on, sinó, li hauríem regalat a la Comtessa?); però actualment estic llegint amb penes i treballs una novel·la totxo, que encara no tinc clar si pagarà la pena. Però, sí, definitivament llegirés les maletes de Puntí (i espero que també aviat la de Dovlatov).

Eulàlia ha dit...

Jo també recomano a tothom "Maletes perdudes". Feia temps que no llegia una novel.la tan entretinguda, amb personantges que t'arriben a l'ànima. Veure una Barcelona de postguerra, que de fet com diu el llibreter són, tan la ciutat, com els dos companys, els protagonistes:Els dos nois amb dificultats per crear lligams. I Barcelona que es veu gris i despenjada, desconectada de la resta d'Europa. Els fills són el lligam de tot. En fi, que m'ha semblat un llibre `que l'he disfrutat moltíssim. M'Ha encantat.