Llegir Lolita a Hardborough

El poder sovint roman invisible: sembla respectar les regles de joc, les lleis, i es percep com una cosa més o menys legítima, natural, més o menys acordada entre tots. Però el poder no pot evitar mostrar la seva força i la manera més clara de desvelar el seu rostre és actuar amb arbitrarietat. Tant se val que sigui amb una acció benèvola, com indultar un sol reu entre centenars que comparteixen la mateixa situació, o que sigui una acció perversa: en tots dos casos es tracta d’elevar-se per sobre de les lleis, les quals serien un simple convenció que mantenir l’ordre que li convé. Però el poder no és tan sols una abstracció que ens permet parlar-ne amb comoditat: s’encarna en persones que l’exerceixen i que utilitzen l’arbitrarietat per assenyalar el lloc de preeminència que ocupen.

La librería de Penelope Fitzgerald és la història d’una dona que s’enfronta a una decisió arbitrària amb lucidesa. La instal·lació d’una llibreria a Hardborough, un poblet aïllat de la costa anglesa, es converteix en una contrarietat per a la senyora Gramart, qui pensava destinar el local que havia triat Florence Green, la llibretera, a sala d’exposicions per tal que l’aristocràcia de la zona pogués exhibir el fruit de les hores ocioses obtingudes gràcies a segles de rendes i privilegis: aquarel·les i olis que reproduïen fins al fastig els mateixos paisatges, marines i postes de sol. L’oposició principal és, doncs, entre un negoci establert gràcies a l’empenta d’una persona disposada a oferir un servei a un lloc on la demanda permetria mantenir-lo, amb esforç i perseverança, i les excrescències artístiques d’uns aristòcrates amb molt de temps lliure que aspiren a demostrar la seva superioritat imposant l’admiració general per una estètica carrinclona.

El capítol 7 de La librería es admirable: la senyora Gramart entra per primer cop a la llibreria amb els seus aires de superioritat caciquil i “la tienda se transformó en un silencioso campo de batalla en medio de una tregua”. Un treva que no durarà gaire: Florence Green pateix l’atac inesperat d’un pintor ociós, entrebanc inesperat que no li permet negociar d’acord amb les normes de la cortesia els límits de l’arbitrarietat de la senyora Gramart —que consisteix a saltar-se deliberadament les normes que regulen el funcionament de la biblioteca que també hi ha a la llibreria—, situació que es resol amb una declaració implícita de guerra. Florence Green decideix llavors tirar endavant una tàctica que resultarà molt eficaç durant un temps: trobar un aliat poderós i fer una demostració de força amb un aparador dedicat a Lolita de Nabokov. La senyora Gramart intentarà utilitzar la llei per enfonsar la llibreria, però l’èxit de Lolita demostra l'anacronisme de les seves pretensions: l'avantguarda i l'escàndol de Nabokov contra l'art purament decoratiu i previsible; i el fracàs l’obligarà de nou a desvelar la naturalesa arbitrària del seu poder.

Penelope Fitzegarld utilitza tant l’el·lipsi com el detall de manera magistral. La descripció de l’ambient i dels personatges estableix la xarxa de relacions de poder que sotmet els personatges, amb molts moments d’una gran força literària sobre tota mena de qüestions: com organitzar una llibreria, el fracàs en la construcció d’una urbanització, un passeig per la costa, una conversa amb el senyor Brundish, l’experiència adquirida en una llibreria de ciutat, etc. Però ara m’agradaria triar la pàgina 17, on troba un recurs molt eficaç per descriure l’aïllament de Hardborough:

El propio pueblo era una isla entre el mar y el río, que murmuraba y se plegaba sobre sí mismo en cuanto sentía que llegaban los fríos otoñales. Cada cincuenta años o así perdía, como por descuido o por indiferencia hacia semejantes asuntos, algún medio de transporte. En 1850 el Laze había dejado de ser navegable, y los muelles y los ferrys se habían ido pudriendo hasta desaparecer. El puente colgante se había caído en 1910, y desde entonces había que hacer diez millas más por Saxford para cruzar el río. En 1920 cerró el viejo ferrocarril. Casi ningún niño en Hardborough, todos excelentes nadadores y buceadores, había subido a un tren. Miraban la desiera estación de la LNER con una admiración supersiticiosa.

Mentrestant, els cacics locals, la casta dirigent gelosa dels seus privilegis, pintava la romàntica decrepitud del poble.