Esquivant la mort

La principal raó que obstaculitzava l’apunt sobre El caballo amarillo de Boris Savinkov és un llibre que vaig llegir unes setmanes abans i que en principi no hi tindria gaire a veure: Esquivant la mort de Josh Bazell. Si Savinkov és un escriptor i un terrorista de natura d’anguila de començaments de segle que mira d’explicar-se ell mateix imposant un cert distanciament a través de la ficció, Josh Bazell és, en canvi, un altre fruit dels laboratoris d’escriptura de les universitats nord-americanes que aspira a fer passar una bona estona amb un thriller farcit de cops d’efecte narratius i paradoxes argumentals molt entretingudes a partir de la seva experiència als hospitals. La veritat és que no tinc clar quina relació hi pot haver entre dues novel·les tan diferents: Savinkov és Dostoievski i Nietzsche filtrats per un cert liberalisme escàpol, Bazell és novel·la negra i televisió sofisticada; de fet, la promoció del llibre apel·la a House i The Sopranos. Però el cas és que llegia El caballo amarillo i sovint pensava en Esquivant la mort.

No crec que les similituds aclareixin aquesta relació fortuïta. Peter Brown és un testimoni protegit amb una identitat nova que li permet satisfer la seva vocació: salvar vides gràcies a la ciència mèdica. Quan era mafiós, només assassinava rivals amb un historial delictiu prou sangonós, fet que exhibeix com a atenuant a la recerca de la benvolença del lector. George O’Brien també té una identitat secreta —fa veure que és un empresari anglès— i justifica l’assasinat del Gran Duc Sergei Alexandrovitx tot recordant els centenars de víctimes que ha causat. No resultaria gens difícil establir més paral·lelismes entre ambdues novel·les, però no resoldrien res: és un exercici que es pot aplicar a centenars de títols, amb més o menys encert.

Esquivant la mort, com deia, està construïda per captar constantment l’atenció, amb l’alternança entre els capítols on el narrador explica les peripècies a l’hospital i els capítols on evoca el seu passat obscur. Les observacions sobre el sistema sanitari nord-americà, com ara la sagacitat que els metges i infermers dediquen a esbrinar les conseqüències legals d’una decisió, serveixen per contraposar el sarcasme de d’algunes situacions amb el desig de redempció de Peter Brown. La complicació de l’entrellat i les sorpreses amagades al final de la novel·la són una hàbil adaptació dels recursos narratius de sèries de televisió prou conegudes —de vegades capgirant fins i tot les expectatives creades—, però diria que no permeten anar més enllà de la superfície del personatge. La novel·la, en definitiva, deixa un regust agredolç: com se sol dir, enganxa des del començament i permet passar una molt bona estona, però molt de temps després, per alguna raó que segurament no esbrinaré mai, s’entesta a abandonar el cementiri dels llibres llegits i sepultats.