dilluns, de gener 25, 2010

Acció directa

. dilluns, de gener 25, 2010

James Womack ens informa de la vida de Boris Savinkov a la introducció d’El caballo amarillo: Diario de un terrorista ruso, titulada significativament «Ese burgués con una bomba en el bolsillo», la definició que Lenin li va dedicar. Savinkov procedia d’una família burgesa, liberal, i des de l’època d’estudiant va mostrar un esperit rebel i camaleònic. Va inventar-se diverses identitats i va viatjar de Moscou a París —amic de Picasso, Cendrars, Modigliani i Apollinaire, qui l’anomenava notre ami l’assassin—, amb la típica estada revolucionària a Ginebra, per conspirar contra el tsarisme primer i contra el bolxevisme després.

A El caballo amarillo explica l’assassinat del Gran Duc Sergei Alexandrovitx, fill del tsar Alexandre II, al Moscou turbulent de començaments del segle XX, amb tot d’organitzacions revolucionàries més o menys secretes, espies, contraespies, soldats, policies i alguna història d’amor. Però la novel·la és sobretot una indagació al voltant les raons que menen a l’assassinat, a partir de les paraules dels membres de la cèl·lula que dirigeix George O’Brien —nom que adopta Boris Savinkov per explicar-se ell mateix. Potser el personatge més pertorbador sigui Vania, cristià visionari que sacrifica no la seva vida sinó la seva salvació —“no mataràs”— en nom de Déu i del proïsme. Heinrich, en canvi, confia en el progrés de la història i manté la convicció que els oprimits s’alçaran victoriosos contra el règim tsarista. Més enllà del sofriment religiós de Vania i del simplisme polític de Heinrich, George O’Brien apareix com el pur desig d’acció i l’assassinat del Gran Duc esdevé l’objecte on es concentra aquest desig, independentment de les coartades ideològiques més o menys nihilistes que mira d’esgrimir, no sense un cert cinisme.

Narrada amb una agilitat i una precisió que semblen una mena de correlat de la vida de l’autor, la novel·la excel·leix sobretot a l’hora de plasmar l’assetjament del protagonista al seu desig d’assassinar, desig que condiciona la seva relació desapassionada amb els companys de cèl·lula i la manera com es desenganya del desig amorós. Un desig de mort que, un cop acomplert, deixarà una insatisfacció que Boris Savinkov descriu amb una gran eficàcia i que converteix aquesta novel·la de fa cent anys en una obra plenament contemporània.

3 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

Salvant les distancies, el que dius em recorda “La condició humana” de Malraux. El Txen d’André Malraux també es mou per l’impuls de la mort i en la novel•la del francès l’acció també és el que defineix l’home. “La condició humana” és de 1933 i , per tant, posterior. És possible que Malraux hagués llegit l’obra de Savinkov i seria molt interessant confirmar-ho. La llegiré amb ganes. Per cert, saps si hi ha traducció catalana? Gràcies per la informació sobre aquesta novel•la.

kweilan ha dit...

M'ha semblat interessant el que dius d'aquesta novel.la. La buscaré per llegir-la. Gràcies!

el llibreter ha dit...

Sembla ser que Savinkov era força conegut, Jaume i no seria estrany que Malraux l'hagués llegit. Precisament dono l'enllaç al pròleg que Andreu Nin va escriure per a la seva traducció de l'autobiografia Memorias de un terrorista, descatalogada des de fa dècades. Qui sí el va llegir va ser Camus, que s'hi va inspirar per a escriure l'obra teatral Els justos. D'altra banda, no hi ha res disponible de Savinkov en català.

Desitjo que t'agradi, Kweilan. Hi ha dues biblioteques que disposen d'un exemplar.

Salutacions cordials.