dijous, de desembre 17, 2009

Invisible

. dijous, de desembre 17, 2009

La primera part d’Invisible, de Paul Auster, és la narració autobiogràfica que Adam Walker, moribund, envia a l’escriptor James Freeman. Hi explica un moment decisiu que determinarà el sentit de la seva vida, quan tot semblava més o menys previsible: jove poeta que estudia literatura a la universitat. D’alguna manera, James Freeman representa el camí que Adam Walker hauria d’haver recorregut, dels estudis a l’escriptura com a professió. Però Rudolf Born es va creuar llavors en la seva vida i Adam Walker va ensopegar amb una identitat sofisticada, enigmàtica i seductora que convertia les converses en esgrima verbal, més preocupat per l’elegància de l’aparença que per la sinceritat.


Amb un estil eficaç, entre la confessió i la novel·la de formació, el protagonista sol·licita, a la segona part d’Invisible, consell per continuar amb un episodi íntim i pertorbador. James Freeman li suggereix que prengui distància de la matèria narrativa amb l’ús de la tercera persona per mantenir, alhora, la versemblança. L’autoficció es reprèn, però, en segona persona, amb un “tu” que explica l’episodi incestuós amb una vitalitat i delicadesa admirables. Potser sigui aquesta la millor part d’Invisible i crec que és molt eficaç que sigui així: la novel·la flueix entre els textos d’Adam Walker, la narració de James Freeman —que intervindrà en els textos inacabats del protagonista—, els testimonis de personatges cabdals, creant una mena de dissolució de l’accés a la veritat, de manera que resulta impossible prendre partit; però precisament l'episodi incestuós, el més vívid, és alhora el més esquiu.


A l’entrevista que Francesc Peirón va fer a Paul Auster, publicada a La Vanguardia amb un títol exacte: «Tal vez la verdad es invisible», llegim:

Son giros, tan chocantes como los de su relato, donde juega con lo que es verdad o no...

La verdad es una de las cosas más frágiles del mundo, no sabemos qué sucede realmente. Incluso nuestra propia memoria se destruye mientras trabaja nuestra experiencia. Y descubrimos más cosas conforme nos hacemos mayores. Si yo fallo, si me equivoco al recordar cosas, y es mi propia vida, ¡imagínate cómo son las consideraciones que hace la gente! Es fascinante. La memoria juega con nosotros.

Y usted juega con el atractivo de las versiones que se niegan. Gwyn que desmiente el relato de su hermano, Adam...

Sí, dice que nunca sucedió. Ella tiene un argumento, es muy lúcida y resulta convincente.

Pero Freeman, su alter ego dentro de la historia, certifica que todo lo otro que explica Adam es cierto...

Es lo que Freeman concluye, nada más. Es un punto de vista, y de nuevo, ¿dondé está la verdad? Este es el libro de lo invisible. Tal vez la verdad es invisible.


James Wood, guardià sever de l’excel·lència literària i aspirant a heretar els dominis de Georg Steiner i Harold Bloom, condemna Auster i Invisible en un excel·lent article publicat al New Yorker: «Shallow graves: The novels of Paul Auster», on inclou una divertida paròdia dels seus recursos narratius habituals. Clancy Martin, en canvi, afirma a The New York Times que Invisible anuncia un nou, i millor, Auster. A ¡Esto es Brooklyn! podeu trobar més crítiques i reflexions al voltant de la novel·la. On és, però, la veritat?


Seria molt fàcil afirmar que la veritat deu reposar en una plàcida equidistància entre la condemna i el fervor. També seria molt fàcil defensar que tant James Wood com Clancy Martin tenen raó perquè cadascú exhibeix amb honestedat els criteris que l'ha menat a publicar el veredicte. Almenys a mi em resultaria molt fàcil: la crítica de James Wood em sembla molt bona, malgrat que discrepi en moltes coses. En qualsevol cas, no tinc cap resposta concloent sobre la qualitat de la novel·la: puc dir, però, que m’ha agradat molt la manera com Paul Auster ordeix la dissolució de la veritat i basteix una ambigüitat molt eficaç en tant que mina les conviccions que ell mateix s’encarregava de suggerir.


L’últim paràgraf, brutal i inesperat, clou el tema amb un gir virtuosístic: la veritat és invisible fins i tot quan és tangible, dolorosa i propera.

14 comentaris:

Allau ha dit...

La deuen haver traduït molt depressa, perquè habitualment llegeixo Auster en anglès i, en canvi, aquesta m'ha agafat de sobte. Agradant-me com m'agrada Auster, intueixo que aquesta serà de les bones.

kweilan ha dit...

Jo també tinc ganes de llegir-la i pel que dius ha d'estar molt bé.

New York Zombi ha dit...

Molt bon post, llibreter, molt bo. I la referència al llunàtic, molt escaient.

Fer crítica literària no és fàcil. Parlar de persones i personatges que parlen de persones i personatges... Dit així sembla una tasca quasi impossible, la subjectivitat es multiplica i es posa en context. A la crítica que fa fa el crític sobre un llibres se li sumen les que ha fet sobre altres llibres i les que altres crítics han fet també sobre el llibre que ha llegit. Les comparacions poden ser odioses, però són inevitables i em sembla que tens una actitud molt honesta a l'hora de situar diferents punts de vista: el teu al costat dels dels altres. Estic molt content de llegir aquest post.

Dius que no tens cap resposta concloent: visca!

Anònim ha dit...

No olvide que Clancy Martin es el autor de una única novela, de título How to Sell, Cómo vender.
El título lo dice todo de su elogio de Auster, con perdón.
saludines.

el llibreter ha dit...

M’agrada Auster, Allau, però no es pot dir que jo sigui molt austerià. No cal dir que espero la teva lectura d’Invisible i la de Kweilan amb molt d’interès.

Benvolgut Zombi: gràcies per l’elogi, però em sorprèn perquè en general no acostumo a oferir conclusions. És una actitud deliberada, perquè normalment destaco dos o tres aspectes d’un llibre que m’expliquin perquè m’ha agradat —la meva experiència de lectura—, de manera que així resulta difícil concloure res. També acostumo a enllaçar opinions divergents. La diferència en tots dos casos és que en aquest apunt ho dic de manera explícita. En qualsevol cas, sempre he respectat molt la feina dels crítics, malgrat les discrepàncies, perquè cal tenir uns coneixements extraordinaris sobre literatura per arribar a ser un bon crític, i n’hi ha certament que són admirables.

Benvolgut anònim: em deixa bocabadat que a partir del títol de la novel•la de Clancy Martin dedueixis que la seva crítica d’Auster sigui interessada.

Salutacions cordials.

Çomvi ha dit...

Llibreter,

No dic que aquest post sigui molt diferent dels altres. No ho sé, potser és com ho dius. De tota manera, està molt bé, endavant les atxes.

Bon Nadal!

GLÒRIA ha dit...

Paul Auster m'ha portat a l'hort com tantes altres vegades. Sempre sefuïda per la seva capacitat narrativa, per la prosa homogènia i a "Invisible" d'una sobrietat neutre, em demostra que quan no té imaginació per resoldre es expectatives que obre resulta que res és el que sembla, el que era no és i en pere que es diu Pere, en realitat no li sabem el nom...Curiosament The Guardian deixa el llibre força mal·lament mentre que el New York Times diu que es la millor novela quePaul Auster ha escrit.
Aquest és un bloc interessant però jo sempre agraeïxo al crítics o cronistes que em parlin del llibre de manera abstracta, és a dir, que no m'expliquin que hi ha una part que parla d'un incest perquè potser que ja hagi llegit el llibre, com és el cas, però també puc utilitzar el teu comentari per veure si m'interessarà cas que encara el tinguès pendent.
No he volgut molestar-te amb aquesta acotació que només preten ser un suggeriment i faig notar que-amb molt bon criteri-no dones cap més pista concreta sobre la trama.
Accepta les meves salutacions.

SU ha dit...

Llibreter,

Ja fa temps que no llegeixo Auster perquè em vaig cansar una mica de tants tombs en les seves novel·les. Vés per on, però, que la meva cosina m'ha regalat "Invisible", cosa que "m'obligarà" a llegir-lo, és clar! El teu apunt ja m'hi portava i l'atzar l'ha posat a les meves mans...

Gràcies, com sempre, i bones lectures!

SU

el llibreter ha dit...

Gràcies Çomvi, em deixes sense paraules…

Sovint és difícil no explicar alguna cosa de l’entrellat, Glòria, per això miro de triar algun detall que sigui prou conegut. El pretext d’aquest apunt era establir un paral•lelisme entre el tema del llibre —davant les versions divergents d’un fet, quan totes són prou versemblants, la veritat és invisible— i la recepció crítica que ha rebut —davant les crítiques divergents de crítics prou competents, la veritat sembla invisible també—, de manera que resultava necessari al•ludir a la història: els narradors i la manera com es presenta la matèria narrativa, com a mínim. M’hauria agradat molt, per exemple, explicar perquè l’últim paràgraf em sembla brutal, però en aquest cas sí que hauria calgut desvelar dades que podrien espatllar les expectatives dels qui encara no han llegit Invisible. En qualsevol cas, agraeixo la teva observació i aniré amb més de compte.

Bon profit, SU! No cal dir que també espero la teva impressió amb molt d’interès.

Salutacions cordials.

GLÒRIA ha dit...

Tens raó Llibreter: L'últim paaràgraf és brutal. Gràcies pel teu raonament quant a desvelar alguna cosa del llibre. Sí, de vegades és inevitable.
Salutacions.

Anònim ha dit...

Car Llibreter, dins aquestes darreres hores de MMIX i abans d'arribar a l'Emaemaics pens en tu. Et don les gràcies per aquesta feina tan generosa, tan difícil, tan sincera-sencera que fas a la teva plagueta llibretera. Et trob un lector savi, carregat d'amor, d'humor i de profunditat, que sap contar-se amb primfilat virtuosisme. Estic content de llegir els comentaris que despertes i la teva paciència en contestar amb fervor (jo vaig decidir que no contestari mai ni un comentari, ja veus que som molt més tancat!HAHAHA!). M'has descobert autors que no havia llegit mai, aquest MMIX, m'has fet rellegir, després de la teva lectura, llibres que ja coneixia per descobrir-hi tresors que m'havien passat per baix, aquest MMIX, m'has acompanyat moltes d'hores, aquest MMIX. GRÀCIES!!!
No amollis! Tens un lector i amic fidel.
Una aferrada de salut!
Una aferrada de literatura!
Amb música de la Cantata BWV 140 de la 'Passió segons Mateu' del gran Joan Sebastià, et desig un molts d'anys amb salut i més escRIGUERA!
BMA
post scriptum, t'he enviat uns cels que segur que no has rebut perquè dec tenir el teu e-mail malament!Bai

Allau ha dit...

Llibreter, que tinguis una bona entrada d'any i continua fent-nos gaudir amb els teus encertats comentaris durant molts anys més.

Puigmalet ha dit...

Bon any 10 ple de lectures apassionants i crítiques il·luminadores.

el llibreter ha dit...

Moltes gràcies, Glòria, BMA, Allau, Puigmalet: que gaudiu d'un bon 2010, incloent-hi un bon grapat de bones lectures.

Salutacions cordials.