Invisible

La primera part d’Invisible, de Paul Auster, és la narració autobiogràfica que Adam Walker, moribund, envia a l’escriptor James Freeman. Hi explica un moment decisiu que determinarà el sentit de la seva vida, quan tot semblava més o menys previsible: jove poeta que estudia literatura a la universitat. D’alguna manera, James Freeman representa el camí que Adam Walker hauria d’haver recorregut, dels estudis a l’escriptura com a professió. Però Rudolf Born es va creuar llavors en la seva vida i Adam Walker va ensopegar amb una identitat sofisticada, enigmàtica i seductora que convertia les converses en esgrima verbal, més preocupat per l’elegància de l’aparença que per la sinceritat.

Amb un estil eficaç, entre la confessió i la novel·la de formació, el protagonista sol·licita, a la segona part d’Invisible, consell per continuar amb un episodi íntim i pertorbador. James Freeman li suggereix que prengui distància de la matèria narrativa amb l’ús de la tercera persona per mantenir, alhora, la versemblança. L’autoficció es reprèn, però, en segona persona, amb un “tu” que explica l’episodi incestuós amb una vitalitat i delicadesa admirables. Potser sigui aquesta la millor part d’Invisible i crec que és molt eficaç que sigui així: la novel·la flueix entre els textos d’Adam Walker, la narració de James Freeman —que intervindrà en els textos inacabats del protagonista—, els testimonis de personatges cabdals, creant una mena de dissolució de l’accés a la veritat, de manera que resulta impossible prendre partit; però precisament l'episodi incestuós, el més vívid, és alhora el més esquiu.

A l’entrevista que Francesc Peirón va fer a Paul Auster, publicada a La Vanguardia amb un títol exacte: «Tal vez la verdad es invisible», llegim:

Son giros, tan chocantes como los de su relato, donde juega con lo que es verdad o no...

La verdad es una de las cosas más frágiles del mundo, no sabemos qué sucede realmente. Incluso nuestra propia memoria se destruye mientras trabaja nuestra experiencia. Y descubrimos más cosas conforme nos hacemos mayores. Si yo fallo, si me equivoco al recordar cosas, y es mi propia vida, ¡imagínate cómo son las consideraciones que hace la gente! Es fascinante. La memoria juega con nosotros.

Y usted juega con el atractivo de las versiones que se niegan. Gwyn que desmiente el relato de su hermano, Adam...

Sí, dice que nunca sucedió. Ella tiene un argumento, es muy lúcida y resulta convincente.

Pero Freeman, su alter ego dentro de la historia, certifica que todo lo otro que explica Adam es cierto...

Es lo que Freeman concluye, nada más. Es un punto de vista, y de nuevo, ¿dondé está la verdad? Este es el libro de lo invisible. Tal vez la verdad es invisible.

James Wood, guardià sever de l’excel·lència literària i aspirant a heretar els dominis de Georg Steiner i Harold Bloom, condemna Auster i Invisible en un excel·lent article publicat al New Yorker: «Shallow graves: The novels of Paul Auster», on inclou una divertida paròdia dels seus recursos narratius habituals. Clancy Martin, en canvi, afirma a The New York Times que Invisible anuncia un nou, i millor, Auster. A ¡Esto es Brooklyn! podeu trobar més crítiques i reflexions al voltant de la novel·la. On és, però, la veritat?

Seria molt fàcil afirmar que la veritat deu reposar en una plàcida equidistància entre la condemna i el fervor. També seria molt fàcil defensar que tant James Wood com Clancy Martin tenen raó perquè cadascú exhibeix amb honestedat els criteris que l'ha menat a publicar el veredicte. Almenys a mi em resultaria molt fàcil: la crítica de James Wood em sembla molt bona, malgrat que discrepi en moltes coses. En qualsevol cas, no tinc cap resposta concloent sobre la qualitat de la novel·la: puc dir, però, que m’ha agradat molt la manera com Paul Auster ordeix la dissolució de la veritat i basteix una ambigüitat molt eficaç en tant que mina les conviccions que ell mateix s’encarregava de suggerir.

L’últim paràgraf, brutal i inesperat, clou el tema amb un gir virtuosístic: la veritat és invisible fins i tot quan és tangible, dolorosa i propera.